Molt més que respecte.

Potser algun dia li perdone la vergonya que em va fer passar Mendieta amb aquella roda de premsa. Inconcebible per a un xaval veure a un jugador de la casa protagonitzar aquell espantall, demanant a crits que li deixaren eixir, al·legant que ací mai guanyaria res. Difícil de digerir va ser allò, i massa mal sabor de boca va deixar com per a que en tan poc de temps guarisca aquella ferida. Gràcies al basc, natural de Castelló, mai he tingut ídols futbolístics. No actuals. Viure en primera persona l'egoisme, el cinisme, i els aires de superioritat del jugador en actiu generen en mi un rebuig de forma automàtica. Eixos valors, comuns hui dia en l'esportista d'èlit, no casen amb el sentiment d'identificació cap a un club. Aquella temporada de 2008, de infaust record, no va fer més que radicalitzar la meua postura.

Quan un jugador penja les botes, el temps ho calma, ho assenta a poc a poc en el món dels mortals, esculpint amb delicadesa la persona, despullant-lo de la seua col·lecció de pecats capitals que ha anat col·leccionant al llarg de la seua etapa de deïtat pagana. Conèixer al exfutbolista, a la persona en definitiva, és el que m'ha dut a respectar més a jugadors com Kempes, Arias o Puchades. Tipus als quals mai he vist jugar, ni tampoc he hagut de patir. Molts d'ells, alguns més que altres, s'han prodigat en els mitjans de comunicació. Els he pogut veure patir amb el VCF, indignar-se, entristir-se, parlar amb admiració i afecte pel seu club i fins a revelar-se contra la realitat, deixant-se conèixer.

Tants anys consumint ràdio, i llegint diaris, et fa arribar a cert nivell d'identificació amb la persona que parla en qualitat d' ex. Les seues postures, que entens autentiques i no poses, com actua el jugador en actiu, són les quals fan nàixer en tu un cert sentiment de respecte cap a una figura que tendeixes a mitificar. Una d'eixes persones prodigues en els mitjans, que s'ha deixat conèixer i voler en les seues incursions com analista, és Carlos, el Lobo, Diarte. Un home sempre alegre, amable, i que transmetia una imatge de bona persona, propera, i entranyable. Contestatari envers el discurs oficialista, exigent amb el seu València i respectuós amb els professionals que ho integren.

Paraguaià immortal, tocat amb la vareta màgica del ADN que li fa vèncer al pas del temps. L'alegria dibuixada en el seu rostre i el seu sempre llarg cabell són la seua senyal d'identitat. Guardat eixe record en la meua ment, Diarte va desaparèixer de l'escena pública. Sense més. Ara el bo del Lobo, està disputant, en silenci, però amb l'entusiasme i l'esperança que sempre li van acompanyar, el partit més difícil e important de la seua vida. El seu contrincant, el Càncer. El resultat, per descomptat, serà una apabullant victòria, amb gol per l'escaire del ariet paraguaià. Mestalla li acompanyarà, encoratjant de nou les seues incursions en l'àrea, les seues diagonals, i la seua potent rematada, per a acabar celebrant de nou tots junts un triomf que és segur. Ho aconseguirà, perquè la malaltia no ha sigut capaç d'esborrar del seu rostre l'alegria que sempre va tindre i l'esperança que sempre va transmetre.

Amunt Lobo!

La no junta, de no accionistes.

Diuen que el dissabte hi ha una junta d'accionistes. Encara que seria més correcte advertir que esta reunió és d'un accionista i els seus empleats. Perquè altra cosa no és. Ens quedaria el dret de pataleta, qui tinga sort de poder assistir, soles si fórem una massa social seriosa i compromesa. Els temps en els quals els conclaves accionarials del VCF servien per a rendir comptes, proposar solucions i també per a parlar de l'estat dels serveis de Mestalla, han passat a millor vida.

En l'actualitat, els presents en l'escenari no aporten res. El seu silenci, amb la complicitat de l'entorn, adorm, com així està manat, a la massa critica. Veure al Xato fer de les seues, és l'únic al·licient que ens deixa este simulacre. El discurs oficial ja ho coneixem tots. Solucions als problemes no escoltarem. Alternatives de finançament per al estadi, menys. Arranjament a la malifeta accionarial, ni somniar-ho. Besllums d'un pla d'expansió de la marca, ni borratxos. Exposició de la política de pedrera? millor pregunte en altra finestreta. Perquè de la nostra postura en el repartiment televisiu? S'equivoca vostè de lloc. Perquè altre préstec per a pagar el crèdit inicial de l'a fundació? Ara no toca. I així amb tot.

Els únics fets que ens arribaran, seran els mateixos de sempre. Tocaran de demagògia i catastrofisme per a salvar el seu propi coll. Ens parlaran de la vinguda de les hordes roges que ens llevaran els negocis i violaran a les nostres dones per a convèncer-nos que com estem, estem bé. Estenent la creença popular que el roín de la pel·lícula converteix en bons als seus successors per art de màgia.

Tornarem a remoure merda del passat per a justificar el present. Els assistents tornaran a casa com es van anar. I ací pau i allà glòria. També seria de rebut aplaudir-los abans d'iniciar la critica, que no haurà, ja que és obvi que no tot mal s'ha fet. Però com sempre, es tira en falta un pla d'empresa que exposar per part del club, solucions a mitjan o llarg termini que marquen les linies del futur, i uns assistents que aporten alguna cosa més que no siga vergonya aliena i riures cap a les seues persones. La fugida cap a endavant no és eterna, algun dia caldrà rendir comptes.

Estem per a guanyar la lliga.

Sempre he sigut molt quixotesc. Per això de negar-me a combregar amb rodes de molí em llençava al mont a emular al gentilhome manxeg i lluitava contra aparells de vent en estepa castellana. Fer-te major et fa veure les coses d'altra forma, a escassos dos mesos de complir els 27 (cony, fa 3 dies estava jugant als cromos amb els meus amics en el col·legi) ja estic cansat de predicar en el desert per a no aconseguir res. Em resigne a la fotuda realitat, per molt que la menyspree.

Per a que seguir demanant un club seriós i professional, si l'espectre dels gestors, passats, presents i futuribles, no és major que els ja coneguts. Andreu Fajardo és el paradigma del director al que aspirarà sempre este club. Siga en el segle XX o en el XXII. Com ha passat en els últims 40 anys canviarán les cares, però no els cognoms, ni les formes. Som açò. El dia que va arribar el maná en forma de gestor ho va fer de la mà del bigotes, hi ha qui diu que darrere seu Vilallonga portava la Gürtel i els seus 1000 milions suïssos. Encara en èpoques passades cabia l'esperança que una alineació planetària portara a un comprador forani que fera realitat les teues expectatives de club convertit en multinacional. Però igual que va passar amb el súper-gestor, va caure del cel una gran bola oriünda de la pradera uruguaia, tan opaca com fétida, que a acabat amb l'unica gran via d'escapada.

Fins l'autogestió s'ha tort a capritx per a no deixar-nos eixir de la inmundicia que la geopolítica ens va oferir en el seu moment. Vam tindre un estadi que olorava a fàbrica de bitllets, hui convertit en la nostra tomba. Lo pitjor del sambenito és que la solució al problema passa pel purgatori. Lo trist del esquelet de ciment, és, que qui ha de vetlar per a recuperar el símbol dinerari del projecte es defeca en ell. La meitat amb mala fe, duts per l'odi i el ressentiment de no veure plasmada la seua signatura en l'estructura del camp. L'altra part, simplement per ignorància. No comprenen l'importància de les xarxes socials en l'empresa actual, com per a demanar-los que l'explotació d'eixe camp la realitzen amb altura de mires per a no menyscabar el futur creixement de la SAD.

Ara està de moda plorar pels drets de TV. Creu el món que l'actual diferència de 5-1 a favor del poder s'arregla amb un repartiment televisiu millor. Una venda col·lectiva equitativa no és el maná, sí la pedra angular per a aconseguir reduir eixa distància. Els actuals contractes de Mediapro amb Madrid i Barça van entrar en vigor al juliol de 2009, abans d'eixa data la diferència ja existia. Enric Bañeras ho reflecteix molt bé en la seua columna de La Vanguardia. Mentre els altres clubs continuen sent els kioscos de barri que venen pipes, madrilenys i catalans s'han convertit en dues multinacionals en tot just 10 anys. En ABC són més crus, ACS (el Reial Madrid) competeix amb cooperatives de poble. Si lluitem sense caserna per un millor repartiment pensant que es la solució i ens quedem com estem, de braços creuats, la diferència no solament es mantindrà sinó que augmentarà. Però açò com allò altre, resulta tan inútil com parlar-li a una paret. Soles cal observar amb enrogiment, quina consideració tenen els clubs, els kioscos que diu Bañeres, respecte al màrqueting. Si fins a Llorente fa 4 dies va parlar d'anar amb la "carpetita" per ahí a demanar sponsors.. Com es feia en 1992.

Per això, cal resignar-se a la realitat. El VCF es troba on es troba, minvant cada dia que passa, rebent sopes amb ones del Vila-real. La seua gestió de pedrera és insultant comparat amb la nostra. Ahí està l'Atlètic de Madrid, que en tot just tres temporades ha fet més per la seua marca que el propi València en els últims vuit anys. I tenim al Sevilla, que amb menys de la meitat dels nostres recursos ha aconseguit guanyar sis títols en vuit temporades. Però malgrat tot, la pròxima jornada visitarem El Madrigal, la casa del líder, amb la possibilitat d'arravassar-los la privilegiada posició que ostenten els pupils de Fernando Roig, posicionant-nos per a tornar a conquistar l'únic títol al que podrem aspirar en els pròxims 30 anys. Ser tercers.

Per aconseguir algo més, no solament n'hi ha prou amb voler, sinó en creure i en saber. Mentre el Madrid té mobil-màrqueting manager, ací encara no sabem el que és Twitter. Amb este panorama, com per a queixar-se si l'equip no sap al que juga, no pressiona com cal per a aspirar a cotes grans, i lamentar-se per lo burro que és Emery. No es pot pretendre anar a la guerra a lluitar amb pals i damunt voler eixir victoriosos.

Cor i ànima de City Ground

Molt s'ha escrit sobre l'amor cap a uns colors, sobre la passió que alça en les persones el futbol i lo que estes estan disposades a fer per per un club. Però han estat pocs els quals han dedicat tota la seua vida a un equip, fins i tot renunciant a l'amor per això. Stuart Astill (63 anys, natural de Sandiacre, Derbyshire, Anglaterra) Complirà el pròxim 29 de Desembre 1500 partits seguint al Nottingham Forest. Un titul que no és qualsevol cosa. Este enginyer jubilat ha assistit a tots i cadascun dels partits del seu equip des de fa més de 40 anys. Allà on han anat els reds, trobaves al vell Stuart en la graderia, abillat amb la seua vella bufanda, esperant impacient el xiulet inicial.

La família Clough i el cognom Astill han estat units des de sempre, fins i tot abans de que ambdós clans conegueren l'existència dels uns i dels altres. En l'hivern de 1956, quan regressava a casa amb el seu pare després de presenciar un partit del Derby County, es va creuar amb un grup d'amics. El seu destí, City Ground. Els enfervorits supporters rojos van convèncer al senyor Astill per a què deixara al seu fill acompanyar-los. Eixe 11 de Novembre del 56, canviaria per a sempre la vida del nostre protagonista. Aquell encontre va enfrontar al Forest Vs el Middlesbrough, amb resultat final de 0-4. L'autor de tres dels quatre gols que van pujar al marcador serien obra d'un desconegut Brian Clough.

55 anys després d'aquell partit que va captivar per a sempre a Stuart, coincidint amb el partit 1500 com a seguidor del Nottingham, un dels fills de Clough, ex-jugador local i un dels máxims golejadors en la història del club, Niegel, s'asseurà en la banqueta de City Ground com a entrenador dels carners en l'enèsim derby del comtat. L'amistat que va unir als Astill amb la família Clough va nàixer en 1978. L'únic aficionat que viatjà a totes i cadascuna de les epopeies del Forest en la copa d'Europa, va arribar a entaular un amistat personal amb Cloughie.

Una relació estaña que va unir a seguidor i entrenador. Caràcters contraposats, encara que Astill conta de Clough que era tan fanfarró com bona persona. Recorda una freda nit de Febrer del 79, després de celebrar en la cantina el triomf del Forest en una eliminatòria europea: “Brian va abandonar la reunió preocupat per la reacció de la seua dona si arribava més enllà de les 11 a casa” Relata. Hores més tard, Stuart va trobar el cotxe de l'entrenador amb les llums enceses i les portes obertes abandonat en un carrer a la una de la matinada. Quan va acostar-se pogué veure al mític preparador anglès eixir d'un orfanat local acompanyat de dos xiquets. “Eixe cap de setmana, mentre esperava l'autobús de l'equip en les portes de l'estadi, van aparèixer comandant l'expedició el dos xavals.” Aquell partit ho presenciarien asseguts en primea fila, darrere de la banqueta. Com ho feren centenars després d'ells. “Ningú va conèixer este fet mai, excepte el club i les encarregades del centre de menors, Cloughie era molt discret amb tot allò que no tenia que vore amb la seua vida professional, el seu personatge dissuadia als curiosos.”

1500 partits de lliga viscuts en primera persona tant de local com de visitant. Encara que no duu el compte dels encontres de la FA CUP als que ha assistit, el senyor Astill admet que des de 1966 no s'ha perdut cap de la competició més antiga del món. La seua passió li ha dut a conservar en el seu modest domicili de Nottingham un autentic arxiu històric de tots i cadascun dels partits que ha vist. Tant és així, que en 2002 va començar a col·laborar amb el Nottingham Evening Post, el periòdic local, administrant estadístiques, redactant relats històrics, i acompanyant a l'equip amb una passe de premsa per a cobrir els partits, ja que la seua pensió i els alts preus de les entrades, no li donen per a seguir acudint als estadis.

Encara que no ha estat tot de color de rosa per al aficionat més famós de les illes. Va Poder complir el seu somni de presenciar tots i cadascun dels encontres del seu equip una vegada es va independitzar gràcies al seu treball en la companyia britànica de ferrocarrils, ja que els empleats no pagaven bitllet, permetent-se poder viatjar per tot el país gratuïtament. Soles s'ha perdut dos partits en tota la seua vida. Un d'ells va ser a causa d'una boda (1972 davant el Sheffield), el segon per culpa d'una operació d'hernia (1973 Preston). Este vell seguidor presumeix d'haver estat en tots i cadascun dels estadis dels 93 clubs professionals d'Anglaterra.

En 1984 el Luton Town va prohibir l'accés als seguidors del Forest a les seues instal·lacions (entre molts altres de diferents equips) per a evitar disturbis. El Luton va obligar a Astill a fer-se soci per a poder veure el partit. Més recentment, en el sempre perillós estadi del Millwall, després de la prohibició expressa del club als seus aficionats per a que no viatjaren a Londres, Astill va tindre que abandonar la tribuna de premsa, ja que la seua afamada condició de supporter va estar prop de causar-li problemes.

Romàntic on els haja, no soles té lloc en el seu cor per als reds. A pesar de la seua militància, va acompanyar al seu pare a l'estadi del Derby fins que este va morir en 1989. La seua filiació no li ha permès gaudir d'una vida plena. Mai ha pogut consolidar una relació sentimental amb dona alguna per culpa del futbol. Com una paradoxa, la graderia de City Ground fa 12 anys li va retornar l'amor que tantes vegades va perdre en ella embolicat en cos de dona. Ara, acompanyat de la seua novia, compartint passió per uns colors, contínua viatjant amb l'equip als seus 63 anys, esperant que l'edat i la salut no el retiren de la circulació abans d'hora.

Ok, fem lectura.

Els dies previs a l'enèsim desastre del Pizjuan molts van unflar el seu pit llançant discursos triomfalistes. Deien que calia interpretar la convocatòria de l'entrenador, posant l'accent en que l'onze que eixiria a Sevilla era la guàrdia pretoriana del mister, els compromesos amb la causa, comandats des del centre del camp pel capità Albelda, el millor jugador en dècades de la història del club, i un home que aporta esperit, temprança i saber estar.

Arribades les 21:30 vam poder interpretar. Emery anava a morir amb els seus jugant a lo seu. El doble pivot ho va conformar Topal-Fernandes, a casa es van quedar Moyá, Vicente, Chori i el nou amic de la nit, Ever Banega. Les substitucions, o no modificacions, que va fer l'entrenador en la segona part interpreten per si soles la realitat que havíem d'interpretar. A bon entenedor, estes paraules li interpreten…. Dic, li basten.

Embardissats en el partit em negue a acceptar una realitat. Admet abans de començar que jo no se de futbol. Sóc incapaç d'entendre en que es diferencia un 4-3-3 d'un 4-5-1. Dit açò, i adunant en la meua ignorància, em negue a acceptar el comodí Iturralde com escusa. O millor encara, com a catifa en la qual amagar baix d'ella tota la porqueria que hem anat deixant en el saló aprofitant que els pares no estan a casa.

La caiguda en picat del VCF poc o res té a veure en temes esportius. El vestuari ha esclatat. Com bon polvorí que és qualsevol espurna ha servit com excusa. El problema no és l'incendi, sinó l'absència de bombers. És lo trist que té este club dels últims 6/7 anys. Que vaga com ànima en pena, sense ordre ni llei, a la recerca de rumb. Del que està encara molt lluny de poder trobar.

Hui dimarts la derrota a Sevilla em dol. Em dol més que anit, i menys que demà. Em dol per moltes coses, però sobretot, per una. Admet que assegut en el sofà del meu menut i coquet estudi, acompanyat d'una alemanya de bon veure, però poc donada a açò del futbol, em vaig sentir estrany. Mai vaig creure en la victòria, i el pitjor de tot, l'expulsió de Topal no va fer ni que m'immutara. En altres temps la TV hauria saltat per l'aire, acompanyat d'un bonic poema en vers dedicat a tot l'arbre genealógic de l'àrbitre. Lo quotidià de l'assumpte va fer que abordara la situació com aquell que s'asseu a veure per enèsima vegada una pel·lícula, de la qual es sap de memòria els diàlegs i el final.

La TV alemanya al finalitzar el partit va fer una reflexió que faig meua. El VCF s'ha enxiquit. La superioritat física i mental dels andalusos va ser evident des del primer minut. Eeste equip no sap competir, i el pitjor de tot és que al pas que anem, està lluny el dia que aprenguen. Mentre arriba, seria bo per a tots que algú cride als bombers, Paterna fa olor a socarrim.

Xarrada amb els lectors (I)

Ve un "jeque" en els petro-dòlars de cara al VCF, sería bo? un Dalport 2? el inici del final?

València mola. No més grans accionistes perquè serán tots com Soler. No més compradors perquè serán tots com Dalport. Fitxem sempre a entrenadors sense experiència perquè seran tots com Benítez. El problema del VCF es soluciona amb diners y gestió professional, no amb democràcies ni amb fundacions, ni amb mòmies a sou. Que siga bo o no depen dels plans que tinga. Jo sempre he apostat pel model alemany.

Però en el VCF es utòpic pensar en l'autogestió, en l'inversió de grans marques en un accionariat fraccionat i el mecenatge d'una gran multinacional. Portem 20 anys de SAD i ja hem vist fins on apleguem, i lo reduïts que ens hem quedat per no saber portar una empresa en el segle XXI. Llevat de miracles el VCF no serà lo que volem que siga mentre no canvie el perfil de gestor-propietari del club. Fa falta un relleu generacional de forma immediata. I si te que vindre de fora, benvingut siga.

"Als gestors del club els parles de marketing i es pensen que els estás parlant de marqueteria". (clemenza dixit)

Si Emery perd en Sevilla, tindrà una alta probabilitat de estar fora del club?? algúna vegada algún entrenador va a durar més de tres temporades seguides en el VCF?

Emery soles podia estar fora del VCF si hui estigueren eliminats de la champions i el dilluns perd en Sevilla. Salvo catàstrofe acabarà la temporada i poc més. Ací ni per a bé ni per a mal va a durar un entrenador més de 3 o 4 temporades. Per a bé perquè som uns acomplexats que mos infravalorem per sistema, som un club trampolí. Per no contar que quan ens dona per guanyar 2 cosetes, ja anem d'inventors del futbol.

I per a mal per lo mateix, els projectes a llarg plaç necessiten renovar vestidors i ací no sabem, endiosem als jugadors a la primera patada bona que dona, i ens posem del seu costat en lloc del club i del entrenador.

Actualitat: Per qué ara es fiquen en certa emisora de radio en que els argentins algún que atre jugador, no tenen respecte a l'entrenador? indisciplina? el més segur es que hi ha més d'un grup dins del vestuari, quins són??

El respecte se'l te que guanyar l'entrenador. Sense disciplina, comandament, i sense un sistema de mèrits just, qualsevol míster es carn de canó. I Emery falla en això, no sap imposar-se, es massa blanet, dona pas a estes situacions amb la seua permissibilitat. Els grups no se quins son, però en tots els vestidors, classes i col·lectius de persones, existeixen. La qüestió es que haja un bon pastor.

Paco Roig ha fet alguna cosa bona al club?? es després de Soler el pitjor gestor del VCF o hi han hagut de pitjors durant la història??

Que si ha fet alguna cosa bona al club?, Tu has vist guanyar lligues i jugar finals a este equip gracies a que ell va alçar un mort. Si que ha fet coses bones, moltes. El problema es que també ha fet tantes de roines. La seua època es prou agre-dolça, se li va criminalitzar per coses que hui en dia mos pareixen xorrades, com tindre un sou per ser conseller delegat.

Va ser víctima d'una guerra mediàtica en la que ell no va fer res per eixir-se. Més be li agradava entrar al drap.

No vaig viure l'època del descens, però aquell VCF estava societària i econòmicament pitjor que ara, proporcionalment clar, el valor del diners no era com l'actual. Fixat que el VCF no tenia diners ni per a pagar un autobús per fer els desplaçaments, tenien que anar els jugadors en els seus cotxes.

Qui és Rafa Lahuerta Yúfera??

Un històric de les graderies de Mestalla, fundador de Gol Gran. No recorde si va tindre una època en Yomus, abans que es trairen a si mateixos. Ha escrit algún que altre article en Levante-EMV. Escriu prou bé.

Julio Insa fa olor a "chaquetero" en tota regla, però jo recorde que en la época de les lligues va enfervoritzar la massa valencianista de manera espectacular... (jo vaig caure de manera quasi sectària) com i perqué?

Insa sempre ha sigut igual. no ha canviat en res. En l'època de Paco Roig era igual que ara. Te pot agradar o no, però mai s'ha amagat. No es el paradigma del periodisme, i pot ser tampoc un exemple a seguir, però preferisc a gent que va de cara i que no amaga de qui es amic ni d'on trau la publi, a altres que fan un discurs demagog en antena i per darrere s'estan emportat la pasta calenteta a canvi de tindre la boca tancada.

Perqué ara Super, més en cocret el seu "brillant director" diu que Emery fa cas a qui toca? es que hi ha algú que ho controla tot des de dins? una resposta clara si pot ser pq com sempre Joan Carles tocant els ...!!!

Joan Carles Martí no sap de futbol. Repeteix lo que escolta en el bar on va a esmorsar, i es creu que diu coses. El problema que te Unai es que ha vingut a un club on massa gent (de fora i de dins) es creu que pinta algo. Es lo que te implantar la política de les amistats.

Més que fer-los cas, Emery lo que deuria de fer es escoltar-los, riures d'ells, i manar-los a la merda. Que faca lo que li ix de les pilotes. Es farà molt de mal a ell mateix si es deixa aconsellar per esta gent, que no busca més que augmentar el seu ego personal en detriment del equip i del propi entrenador.

És pot saber que va passar en realitat en la temporada 2007/2008? Koeman, Albelda, Cañizares, vaques sagrades etc... gracies.

Lo que passa en tots els clubs del món. Que aplega un entrenador a un equip on la convivència está esgotada, i amb un vestidor fraccionat i fa neteja en ares d'una recuperació esportiva. Tot lo demés literatura infantil regada per egos i grupets de poder que es quedaven sense "pastis". Llàstima que Koeman fora qualsevol cosa menys entrenador. Si no...

pots fer-me una pregunta en formspring

Emery i la prova de maduresa.

D'esta Emery pot eixir molt reforçat. O tremendament tocat. Tot dependrà de la seua virtut a l'hora de gestionar el pitjor moment que ha conegut en tota la seua carrera. Molt té d'artificial esta "crisi". Però la nit del dimarts la brega que el propi Aduriz li va dedicar a l'entrenador, fart dels escarafalls e indicacions d'este des de la banda, denoten el grau de nerviosisme que envolta a l'equip. I això no és gens bo.

La pròpia cara d'Unai és tot un monument a l'ansietat. En l'entrevista realitzada en el set de TVE després del partit davant el Rangers van traure a un Emery de perfil, en plànol curt, deixant en evidència una deterioració física evident respecte a altres temporades. El basc està més prim de l'habitual, la tensió que reflecteix el seu rostre per moments espanta. La mateixa tensió de la qual fa gala en tota roda de premsa, en la que els gestos del seu semblant recorden als de Adrien Brody en El Pianista, després d'abandonar el seu àtic, forçat per la fam i l'abandó.

Oblidant-nos de l'entrenador i posant l'accent en la persona, la veritat és que lo d'este home en el València ha sigut una autèntica carrera per la supervivència. Ja el primer dia es va veure en el carrer, després de la irrupció del super-gestor. Tampoc cal oblidar, que moltes situacions viscudes, han estat provocades per la seua indolència a l'hora d'exercir autoritat sobre el vestuari. Eixe és el seu principal punt feble. L'altre, la seua tremenda capacitat de donar pàbul a que massa gent li aconselle.

És un mal de tot club. El Bayern és un exemple d'això. Per inconcebible que ens puga pareixerr als aficionats del carrer, la intromissió dels gestors en la vida de l'entrenador és habitual. Deia que el club alemany és exemple d'això. Potser perquè la seua cúpula siga la més futbolera de quants hagen existit en la història, però la veritat és que ser entrenador del Bayern comporta doble risc. És d'agrair que a Alemanya la hipocresia siga un bé escàs, i estes coses es publiquen sense tabús de cap tipus. Tot entrenador que ha trepitjat el vestuari del Allianz, ha hagut de suportar “suggeriments” de Uli Hoeness, Rummenigge o del propi Beckenbauer sobre alienacions, sistemes o jugadors “indiscutibles.”

El VCF no ha estat diferent, Cuper i el propi Benítez van patir la intromissió dels capatassos. No fa falta comparar a Hoeness amb Cortés o Llorente per a adonar-se de la preferència del consell d'un o altre. Ambdós van passar per una situació limit, fruit de la seua complaença amb el establishment. Arribat el moment, van trencar amb el politburó i van salvar el seu coll. Preferiren, posats a morir, fer-lo sent ells. Els vestuaris de Mendizorroza i Montjuïc són un monument a l'entrenador que cessa en la traïció a si mateix i saca a relluir el seu propi dogma.

Unai deuria netejar la seua ment, tornar a ser ell, i començar a exercir sobre allò en el que creu i sap. Deixant d'un costat els postísissos i els motles. Esta història té poc recorregut, i generalment acabarà amb el basc fora del club. Superar la prova de maduresa que ja van tindre davant si Ranieri, Cuper i Benítez, pot canviar la història. El més del mateix, finalitza el 30 de Juny.