Emery i la prova de maduresa.

D'esta Emery pot eixir molt reforçat. O tremendament tocat. Tot dependrà de la seua virtut a l'hora de gestionar el pitjor moment que ha conegut en tota la seua carrera. Molt té d'artificial esta "crisi". Però la nit del dimarts la brega que el propi Aduriz li va dedicar a l'entrenador, fart dels escarafalls e indicacions d'este des de la banda, denoten el grau de nerviosisme que envolta a l'equip. I això no és gens bo.

La pròpia cara d'Unai és tot un monument a l'ansietat. En l'entrevista realitzada en el set de TVE després del partit davant el Rangers van traure a un Emery de perfil, en plànol curt, deixant en evidència una deterioració física evident respecte a altres temporades. El basc està més prim de l'habitual, la tensió que reflecteix el seu rostre per moments espanta. La mateixa tensió de la qual fa gala en tota roda de premsa, en la que els gestos del seu semblant recorden als de Adrien Brody en El Pianista, després d'abandonar el seu àtic, forçat per la fam i l'abandó.

Oblidant-nos de l'entrenador i posant l'accent en la persona, la veritat és que lo d'este home en el València ha sigut una autèntica carrera per la supervivència. Ja el primer dia es va veure en el carrer, després de la irrupció del super-gestor. Tampoc cal oblidar, que moltes situacions viscudes, han estat provocades per la seua indolència a l'hora d'exercir autoritat sobre el vestuari. Eixe és el seu principal punt feble. L'altre, la seua tremenda capacitat de donar pàbul a que massa gent li aconselle.

És un mal de tot club. El Bayern és un exemple d'això. Per inconcebible que ens puga pareixerr als aficionats del carrer, la intromissió dels gestors en la vida de l'entrenador és habitual. Deia que el club alemany és exemple d'això. Potser perquè la seua cúpula siga la més futbolera de quants hagen existit en la història, però la veritat és que ser entrenador del Bayern comporta doble risc. És d'agrair que a Alemanya la hipocresia siga un bé escàs, i estes coses es publiquen sense tabús de cap tipus. Tot entrenador que ha trepitjat el vestuari del Allianz, ha hagut de suportar “suggeriments” de Uli Hoeness, Rummenigge o del propi Beckenbauer sobre alienacions, sistemes o jugadors “indiscutibles.”

El VCF no ha estat diferent, Cuper i el propi Benítez van patir la intromissió dels capatassos. No fa falta comparar a Hoeness amb Cortés o Llorente per a adonar-se de la preferència del consell d'un o altre. Ambdós van passar per una situació limit, fruit de la seua complaença amb el establishment. Arribat el moment, van trencar amb el politburó i van salvar el seu coll. Preferiren, posats a morir, fer-lo sent ells. Els vestuaris de Mendizorroza i Montjuïc són un monument a l'entrenador que cessa en la traïció a si mateix i saca a relluir el seu propi dogma.

Unai deuria netejar la seua ment, tornar a ser ell, i començar a exercir sobre allò en el que creu i sap. Deixant d'un costat els postísissos i els motles. Esta història té poc recorregut, i generalment acabarà amb el basc fora del club. Superar la prova de maduresa que ja van tindre davant si Ranieri, Cuper i Benítez, pot canviar la història. El més del mateix, finalitza el 30 de Juny.