Els dies previs a l'enèsim desastre del Pizjuan molts van unflar el seu pit llançant discursos triomfalistes. Deien que calia interpretar la convocatòria de l'entrenador, posant l'accent en que l'onze que eixiria a Sevilla era la guàrdia pretoriana del mister, els compromesos amb la causa, comandats des del centre del camp pel capità Albelda, el millor jugador en dècades de la història del club, i un home que aporta esperit, temprança i saber estar. Arribades les 21:30 vam poder interpretar. Emery anava a morir amb els seus jugant a lo seu. El doble pivot ho va conformar Topal-Fernandes, a casa es van quedar Moyá, Vicente, Chori i el nou amic de la nit, Ever Banega. Les substitucions, o no modificacions, que va fer l'entrenador en la segona part interpreten per si soles la realitat que havíem d'interpretar. A bon entenedor, estes paraules li interpreten…. Dic, li basten.
Embardissats en el partit em negue a acceptar una realitat. Admet abans de començar que jo no se de futbol. Sóc incapaç d'entendre en que es diferencia un 4-3-3 d'un 4-5-1. Dit açò, i adunant en la meua ignorància, em negue a acceptar el comodí Iturralde com escusa. O millor encara, com a catifa en la qual amagar baix d'ella tota la porqueria que hem anat deixant en el saló aprofitant que els pares no estan a casa.
La caiguda en picat del VCF poc o res té a veure en temes esportius. El vestuari ha esclatat. Com bon polvorí que és qualsevol espurna ha servit com excusa. El problema no és l'incendi, sinó l'absència de bombers. És lo trist que té este club dels últims 6/7 anys. Que vaga com ànima en pena, sense ordre ni llei, a la recerca de rumb. Del que està encara molt lluny de poder trobar.
Hui dimarts la derrota a Sevilla em dol. Em dol més que anit, i menys que demà. Em dol per moltes coses, però sobretot, per una. Admet que assegut en el sofà del meu menut i coquet estudi, acompanyat d'una alemanya de bon veure, però poc donada a açò del futbol, em vaig sentir estrany. Mai vaig creure en la victòria, i el pitjor de tot, l'expulsió de Topal no va fer ni que m'immutara. En altres temps la TV hauria saltat per l'aire, acompanyat d'un bonic poema en vers dedicat a tot l'arbre genealógic de l'àrbitre. Lo quotidià de l'assumpte va fer que abordara la situació com aquell que s'asseu a veure per enèsima vegada una pel·lícula, de la qual es sap de memòria els diàlegs i el final.
La TV alemanya al finalitzar el partit va fer una reflexió que faig meua. El VCF s'ha enxiquit. La superioritat física i mental dels andalusos va ser evident des del primer minut. Eeste equip no sap competir, i el pitjor de tot és que al pas que anem, està lluny el dia que aprenguen. Mentre arriba, seria bo per a tots que algú cride als bombers, Paterna fa olor a socarrim.
4 comentaris:
Unai no cae mientras esté en juego la Champions. Y si se pasa la fase de grupos sigue sin probelmas
Magnífica entrada que comparto al 85%, o por ahí :D
Yo sí me enfadé mucho con la expulsión de Topal, los juramentos creo que los oyeron mis vecinos sin problemas hasta que mi mujer me hizo ver la inoportunidad de tales exabruptos a esos hora de la noche, o sea, me hizo callar. Para mi sí es excusa lo de Iturralde, aunque visto que casi todo el mundo parece dispuesto a pasarlo por alto como si hubiera sido una simple anécdota, habré de dejarlo estar para no parecer que nado contracorriente de nuevo.
No, lobezno. Que haja gent que va a contracorrent es positiu i necessari. Però el got està tan ple, que una gota més no m'afecta.
Tranquilo Lobo, creo que como es natural tu enorme cabreo ayer totalmente justificado hace que cargues contra el arbitro.
Pero eso esta vez no nos va a ayudar. Por que lo que nos ha de servir es ver que es lo que le pasa al equipo. Y buscar soluciones y eso es tarea sobretodo del técnico que ayer al contrario que el día del Mallorca, echó balones fuera y cargó la culpa en Iturralde.
Publica un comentari a l'entrada