Molt més que respecte.

Potser algun dia li perdone la vergonya que em va fer passar Mendieta amb aquella roda de premsa. Inconcebible per a un xaval veure a un jugador de la casa protagonitzar aquell espantall, demanant a crits que li deixaren eixir, al·legant que ací mai guanyaria res. Difícil de digerir va ser allò, i massa mal sabor de boca va deixar com per a que en tan poc de temps guarisca aquella ferida. Gràcies al basc, natural de Castelló, mai he tingut ídols futbolístics. No actuals. Viure en primera persona l'egoisme, el cinisme, i els aires de superioritat del jugador en actiu generen en mi un rebuig de forma automàtica. Eixos valors, comuns hui dia en l'esportista d'èlit, no casen amb el sentiment d'identificació cap a un club. Aquella temporada de 2008, de infaust record, no va fer més que radicalitzar la meua postura.

Quan un jugador penja les botes, el temps ho calma, ho assenta a poc a poc en el món dels mortals, esculpint amb delicadesa la persona, despullant-lo de la seua col·lecció de pecats capitals que ha anat col·leccionant al llarg de la seua etapa de deïtat pagana. Conèixer al exfutbolista, a la persona en definitiva, és el que m'ha dut a respectar més a jugadors com Kempes, Arias o Puchades. Tipus als quals mai he vist jugar, ni tampoc he hagut de patir. Molts d'ells, alguns més que altres, s'han prodigat en els mitjans de comunicació. Els he pogut veure patir amb el VCF, indignar-se, entristir-se, parlar amb admiració i afecte pel seu club i fins a revelar-se contra la realitat, deixant-se conèixer.

Tants anys consumint ràdio, i llegint diaris, et fa arribar a cert nivell d'identificació amb la persona que parla en qualitat d' ex. Les seues postures, que entens autentiques i no poses, com actua el jugador en actiu, són les quals fan nàixer en tu un cert sentiment de respecte cap a una figura que tendeixes a mitificar. Una d'eixes persones prodigues en els mitjans, que s'ha deixat conèixer i voler en les seues incursions com analista, és Carlos, el Lobo, Diarte. Un home sempre alegre, amable, i que transmetia una imatge de bona persona, propera, i entranyable. Contestatari envers el discurs oficialista, exigent amb el seu València i respectuós amb els professionals que ho integren.

Paraguaià immortal, tocat amb la vareta màgica del ADN que li fa vèncer al pas del temps. L'alegria dibuixada en el seu rostre i el seu sempre llarg cabell són la seua senyal d'identitat. Guardat eixe record en la meua ment, Diarte va desaparèixer de l'escena pública. Sense més. Ara el bo del Lobo, està disputant, en silenci, però amb l'entusiasme i l'esperança que sempre li van acompanyar, el partit més difícil e important de la seua vida. El seu contrincant, el Càncer. El resultat, per descomptat, serà una apabullant victòria, amb gol per l'escaire del ariet paraguaià. Mestalla li acompanyarà, encoratjant de nou les seues incursions en l'àrea, les seues diagonals, i la seua potent rematada, per a acabar celebrant de nou tots junts un triomf que és segur. Ho aconseguirà, perquè la malaltia no ha sigut capaç d'esborrar del seu rostre l'alegria que sempre va tindre i l'esperança que sempre va transmetre.

Amunt Lobo!