A la merda el futbol!

Quan es tenen ganes de criticar, es troben fàcilment excuses o ardits amb les quals sustentar la campanya de valetudo amb la qual intenta impregnar-nos el nostre estimat entorn. Tots sabem que el partit davant la Reial Societat no passarà a la història del futbol, però no deixa de ser un encontre guanyat amb ofici, tres punts vitals al final d'any, quan fas comptes per a arribar als objectius. Com este, els que som del VCF i tenim clar l'estil que ens agrada i no canviem per molta moda barcelonesca que ens imposen, hem vist i gaudit a parells. L'altre futbol també és atractiu, i bé realitzat arriba a enlluernar com el que més. Tant lament per la falta d'ofici i sacrifici del València, i una nit en la qual el migcampisme i la tosquedat apareixen per a donar-nos els tres punts, ens disgustem per no haver-lo bordat. No hi ha qui vos entenga.

Els difusors de la confusió deurien adonar-se després d' Anoeta que este equip està fet per a un 4-3-3, i deixar al feble entrenador que tenim en pau en el seu empeny d'imposar dit sistema. No tenim migcampistes de creació, ni enganxes de qualitat per a desplegar altre tipus de joc. La imposició del cacareat 4-4-2 ens deixa sense creativitat quan els pivots són gossos de presa com Tino o destructors com Maduro. No pretenguem ara que ambdós emulen a Xavi e Iniesta... ni tan sols a Baraja, perquè és impossible. Si són tals les vostres pretensions, demaneu explicacions als que es negaren a fitxar a Borja Valero per 4 milions d'euros, quan va ser oferit al club, o de perquè es va regalar a Marchena al Vila-real, sent l'únic jugador de tall defensiu que sap traure el baló jugat des de darrere, algo de lo que sempre ha fet gala Emery en els seus plantejaments. No mateu a una pedra perque no vos done aigua.

L'important del partit no resideix en la qualitat desplegada, ni en lo atractiu del encontre, ni tan sols en el nivell mostrat per alguns jugadors. Sinó en lo vital dels tres punts en una setmana on la sensació d'ensorrada era tan gran, que una derrota haguera actuat com una espurna en un polvorí. Després de l'ajuda de Bravo, el partit de copa del Dimarts ja no és una final, ni el següent davant l' Espanyol, un plebiscit. Victòries com esta, han servit en el passat per a apagar incendis, i construir noves dinàmiques. Els tres punts d'anit valen molt més del que dicta el reglament com per a perdre el temps en mirar-li les dents al cavall que ens van regalar. En situacions límit, victòries per la via criminal. I al futbol, que li donen.