L'altre mundial: Pyongyang.

Els escassos occidentals que han aconseguit endinsar-se en Corea del Nord afirmen que el trajecte de Seül a Pyongyang és un lent transitar cap als anys cinquanta, un tètric exercici de viatge en el temps. Les poques notícies que han transcendit més enllà de les militaritzades fronteres són esborronadores. En les escoles de primària l'única cosa que s'ensenya als xiquets que poden gaudir d'escolarització és la vida i miracles del seu líder. L'esquizofrènia del règim arriba a cotes surrealistes. Els únics llibres que tenen autorització per a ser publicats són aquells que parlen de Kim-Jong-li, del seu pare o de la guerra contra els americans. Els adolescents nord-coreans no coneixen cap personatge de ficció. L'omnipresent líder, ocupa tot l'espectre literari que es pot consumir al llarg de tot el país.

Tindre un aparell de televisió a casa és un luxe. Soles les classes altes afins al règim poden posseir amb total llibertat i sense por a represàlies un vetust aparell dels anys setanta, això si, d'importació xinesa. En les poblacions rurals, existeixen les televisions comunes, on el poble sencer es reuneix en un recinte públic després de la dura jornada de treball per a relaxar-se. Dins d'eixa onada de bogeria sense fre està inclòs l'equip nacional. La federació norcoreana també es va dur en la maleta l'aïllament. Un agent secret per cada jugador i membre del cos tècnic acompanya l'expedició. Els seus jugadors no poden acudir al bany, ni abandonar les seues habitacions sense permís.

El govern va contractar prop de 1200 actors xinesos per a que exerciren d'aficionats en les graderies dels estadis mundialistes. Tots convenientment abillats amb xandalls i gorres oficials, el valor de les quals en el mercat intern seria inaccessible per a la majoria de la població. El control de Pyongyang sobre les vides dels seus ciutadans és tal, que fins hui els aficionats al futbol d'aquell país no havien pogut veure un partit en directe de la seua selecció. L'encontre davant Brasil, temerosos d'un ridícul històric, va ser retransmès amb quatre hores de retard, temps suficient per a editar les imatges i vendre una derrota honrosa del seu combinat.

No ha transcendit si la televisió pública va respectar el timing del partit o si va vendre el gol de la seua selecció com l'empat a un. La bona imatge oferida pel seu equip nacional va embravir als funcionaris del partit. Si amb Brasil s'ha caigut amb honor, davant Portugal es pot fer història. Després del 2-1 en la TV coreana no s'ha fet altra cosa que recordar el mundial d'Anglaterra 66, on es va aconseguir l'única victòria fins al moment del país en una cita mundialista. Amb quatre punts el combinat comunista va accedir als quarts de final, on va arribar a guanyar per 3-0 en la primera part a Portugal. Desprès de la represa, Eusebio es va encarregar de solventar la papereta posant el definitiu 5-3. L'orgullós règim va decidir a ultima hora oferir en directe l'encontre davant els portuguesos, com reedició d'aquell històric partit. El primer match en directe oferit per la cadena publica en la seua història ha finalitzat amb un 7-0 en contra. Una afronta per a la propaganda del règim, molt preocupada en vendre com seus els èxits de la seua selecció.

Es difícil que Corea del Nord patisca una deserció abans de regressar a casa. Tae-Se està sent temptat per diversos equips de la Premier anglesa, entre ells el West-Ham i el Blackburn. És impossible que el govern concedisca permís al jugador estrela del país, i un dels símbols més polititzats en els últims mesos. Encara que el simple fet de la temptació ha obligat a doblegar la vigilància sobre ell i alguns companys més. La crueltat del règim és superior a la seua bogeria. Qualsevol jugador que deserte, sap que la seua família, amics o qualsevol que tinga una estreta relació amb ell patirà les conseqüències, i en aquell país, desertar és sinònim d'execució per traïció. L'absència de l'acusat implica directament als familiars més propers per linea sanguínia. Son presoners.