Ell és feliç.

En silenci, sense fer soroll, ha anat introduint-se Feghouli en els onzes del València. Un menut amb més cap que cos que combina moviments brillants amb altres poc afortunats. L'enèsim hereu de la saga dels nous Zidanes ens deixa veure detalls que insinuen un talent ocult, aombrat quan la seua precipitació, les massa ganes de demostrar coses per les quals encara no està capacitat, li duen a cometre errors d'embalum. Accelerat com una moto mal calibrada el francès d'origen algerià corre la banda i pressiona al contrari amb una inusitada efusivitat, la mateixa que mostra després d'anotar dos gols i emprendre una eixelebrada carrera acompanyada d'uns pendulars moviments de braços que s'encarreguen d'il·lustrar eixe torrent d'emocions en plena eclosió, una virtut que posa de manifest de forma entranyable al assaltar a un sorprès company en plena retirada cap a la banqueta per a fondre's amb ell en una apassionada abraçada.

I ho fa perquè Sosó és feliç jugant al futbol. En un món en el qual fins als més talentosos semblen haver perdut la il·lusió del primer dia, el franc-algerià ens delecta amb una actitud positiva que crida l'atenció per la seua escassesa en un futbol modern que ja ens havia acostumat a veure a jugadors plans poblant la gespa. Veure'l jugar amb la samarra blanquinegra és com albirar una enorme taca de color taronja al mig d'un llenç replet de traços grisos. Ell corre, pressiona, escenifica el seu descontent amb els seus propis errors i la seua satisfacció amb els seus encerts, recorrent als seus companys per a celebrar junts alegries col·lectives. És la viva imatge de la vocació, la del últim jugador criat en les pistes de ciment d'un barri humil.

Feghouli confessa que si juga en el València és perquè ho mereix. Una veritat inamovible que ha conquistat simplement amb actitud, desbancant de la banda amb tan irrefutable argument a aquells que creien poder viure de rendes passades complementades amb les eixides de companys de major jerarquia. El menut de Grenoble soles vol jugar. Per això, accepta la internacionalitat amb la selecció que primer ha cridat a la seua porta, Algèria. Un jugador agraït que va signar pel club de Mestalla només perquè es va preocupar per ell quan pitjor ho estava passant. Ell és així, un tipus poc convencional que no dubta a negar declaracions al núvol de periodistes que li esperen en l'aeroport internacional d'Alger per a dirigir-se al escàs centenar de fans apostats en la porta i gastar deu minuts de la seua vida en signar autògrafs.

No és el primer jugador que trepitja Mestalla al que de tant en tant, com una tele vella, perd la nitidesa per a donar pas a una imatge moguda. Sosó recorda al jove, eixelebrat i maldestre Piojo López, especialista a errar controls i llançar balons de gol fora de l'estadi, i encara més, a aquell púber tímid i ros que responia al nom de Mendieta i que soles destacava per córrer, molt, i generalment, malament. El millor que posseeix Feghouli no és la seua alegria dins del terreny de joc, ni el seu enorme desplegament que li fa arribar a tots els llocs abans que ningú, ni els seus menuts centelleigs de qualitat amb els quals insinua que guarda dins de si un millor jugador. La seua principal virtut és que encara està per polir, que li queda molt per aprendre i millorar, i tanmateix, ja ha aconseguit ser titular en el València per davant d'altres que se'ls suposava madurs.