Va guanyar el València CF

Hi han derrotes que deixen cert gust a victòria, i la d'anit, és una d'elles. Més enllà del resultat i del vacil·lant inici de l'equip, potser marcat per un plantejament desarborat gràcies a una disposició sorpresiva del contrari - que esta vegada no ens va eixir tan car com la passada temporada - el València va anar evolucionant sobre la idea inicial conforme avançava l'encontre per a fer-se amo absolut del mateix. El partit ens va deixar múltiples detalls amb els quals poder fer bandera i continuar observant - ja sé que molts mai ho veuran així - menudes millores i evolucions respecte al passat. Si després de la derrota a Sevilla ens vam anar amb eixe mal sabor de boca per haver perdut un partit gràcies a la incapacitat manifesta de no saber manejar eixe altre futbol, anit, vam donar una lliçó en eixe aspecte - inclús pressionant al àrbitre - davant un equip d'un poderío físic que triplica al dels homes que dirigeix Unai Emery.

Encara que l'assumpte vaja de sensacions i detalls - sense oblidar el respecte cap al rival en les celebracions dels gols per part dels nostres - , el transcurs de la temporada ens ha deixat sense altra TARA que fins a dia de hui ens havia fet pagar amb sang. La derrota èpica davant el Madrid segueix en la linea marcada amb Chelsea i Leverkusen - i també davant el Racing - de saber sobreposar-se a escenaris adversos. Un aspecte que fins ara no havíem sabut manejar i que en el passat ens van costar derrotes humiliants i eliminacions estúpides. Sense oblidar-nos de la famosa incapacitat per a fer front a rivals que ens superen en presència física, aspecte que com es va demostrar anit per enèsima vegada durant este curs, també hem millorat substàncialment.

I en eixes s'amaga el gran triomf de l'equip. L'èpica i la casta - sempre van acompanyar als grans Valències de la història - ha tornat a fer acte de presència després de molt de temps. Encara que com aspecte negatiu cal recalcar que els tres gols del Reial Madrid van arribar gràcies a tres errors nostres a causa d'una candidesa en els moments clau que encara no l'hem perdut del tot, i potser, siga el següent pas a donar per a continuar evolucionant satisfactòriament. Millorarem quan tornarem als nostres orígens, però no a uns qualsevol, ni tampoc primitius, sinó a uns orígens modernitzats amb el toc personal de l'entrenador. L'equip no soles es va fer amo del partit i va embotellar al rival en el seu camp a força d'embranzida i puntades, sinó també gràcies a dominar el baló, el joc interior, donant profunditat al match des del domini de les bandes, permetent així, fer sang a un contrari que s'havia anat al descans sense haver rebut colps.

Potser anit no es guanyara en el marcador, però ho vam fer en tot el demés, dotant de guinda al pastís amb una d'eixes derrotes que exigeix Mestalla als seus, donant-lo tot i lluitant fins al final. Eixe simple factor, és el secret per a tindre enxufat a un públic que mai ha tolerat que el seu equip guanye o perda sense deixar-se la pell sobre la gespa. I per a postres, el triomf final ha arribat al recuperar després de molts anys en coma eixa bel·licositat mediàtica, esportiva i social entre València – Madrid amb la qual poder reafirmar-se gràcies a la constatació de que el VCF sempre serà un equip estranger en el seu propi país. La setmana de tertúlies televisives i radiofòniques transcorreran des de l'insult i el menyspreu sense contar amb la presència de ningú, que almenys, puga defensar minímament els nostres interessos. Este apallissament mediàtic és el preu que hem de pagar per tindre la gosadia de pretendre plantar cara al imperi del monopoli.

PD: Fou penal !