Guanyar pels assenyalats

Ningú va dir que fóra senzill. Quan la consciència et dicta seguir a este equip ho fa prèviament advertint-te que les derrotes seran més que els èxits i que els fracassos superaran en número a les conquestes, encara que estes, quan arriben, seran de forma tan èpica que les recrearem una vegada i una altra fins alçar un etern bucle que regue de nostàlgia les nostres vides i mantinga així viva la flama de l'esperança. Ser del València és perdre lligues en el teu estadi quan soles et val un empat, o guanyar-les perdent, quan simplement et bastava la igualada. És tindre finals de copa encarrilades i que s'òbriguen els cels per a impedir lo que la lògica del futbol dictava, i també, deixar escapar un darrere d'altre trens replets d'oportunitats històriques, i tanmateix, que tinguen la gosadia de tornar de tant en tant per a deixar-te pujar de polissó.

Tot això comporta com afegiment una consabida falta de respecte de la premsa nacional. Algo que has d'acceptar i contra el que mai podràs lluitar, perquè les armes que hauries d'usar, estan al servei de la Meseta, vestides amb tratges de sucursal. Tot eixe esforç es fa suportable amb la companyia del feu i la conjura col·lectiva dels pobladors de la terra. El Valencianista d'extramurs creix, com la flor a la primavera, acompanyada de semblants. Com errants quixots van trobant-se allà on estan per a unir-se en minories amb les quals assossegar l'hostilitat que representa la militància en terra no conquerida.

Potser per això estos siguen més forts en moral i esperit, encara que tots, com si d'un mecanisme preconcebut es tractara, assumeixen i comparteixen característiques que se'ls suposa soles adquirides als habitants de la metròpoli. És com menys curiós observar com un malagueny o un argentí d'ànima blanquinegra comparteixen opinió - positiva o negativa - d'un mateix fet sense tindre llaços que els unisquen. Per això ha de ser que tota persona d'esta naturalesa virolada, queixosa e inconformista amb el paper que la història ens ha atorgat acaba enrolant-se en les files valencianistes, haja nascut a Pequín o a Guadassuar, atrets pel camp magnètic que desprèn eixe sentiment de lluita eterna i en inferioritat contra el poder establit per la mateixa realitat.

Aquell que té la gosadia d'enarborar la nostra bandera en mons desconeguts és mirat amb menyspreu, com si d'un pobre boig en la Castella famolenca de la generació del 98 caminara pels carrers pregonant l'apocalipsi. Afirmar el valencianisme a Madrid o a Bilbao, a Oviedo o a Lleó, és raresa tal que en lloc de trobar comprensió es topa amb la burla. Qui en el seu sa judici milita en el bàndol perdedor, i a més plorós.? Confessar-se ja implica no tindre un judici i molt menys criteri. Per això eixa gent s'erigeix en colossos beneïts amb un moral alcoiana. Així és normal que es remuga Roma amb Santiago per a trobar una samarreta de Mendieta o que es prepare un viatge aprofitant les vacances d'estiu per a poder veure un amistós a Londres on juga el teu equip.

On no cansa recórrer diversos quilòmetres des de Puerto Ordaz o Cabimas per a reunir-se a Caracas amb els pocs valencianistes que poblen un país de minoria futbolística al servei del mag blanc. Una història de veneçolans que arriba a arrossegar a descendents emigrats des de la terreta cap al país caribeny a principis i mitjans del segle XX i que han mantingut viva una llavor mal regada per les escasses aparicions del conjunt valencià en el famós estadi olímpic, on acudia, de tant en tant, per a guanyar menudes copes del món en el seu paper com a millor equip del moment.

Tifar pel costat menys glamouros d'esta història també és capaç de crear llaços impossibles. Per això Hernán Colina va començar a soles en esta aventura veneçolana i a acabat gràcies a un món 2.0 trobant bojos poc judiciosos amb els quals reunir-se en las araperas [locals on es serveix menjar tradicional veneçolà] i presenciar entre crits i "jodiendas" – com diu ell – d'un mantell merengue cada gol valencianista. Quan l'ambient no acompanya es veuen obligats a recloure's en la casa d'algun d'ells perquè cada encert en la porteria contraria de Soldado o de Mathieu es converteix en perillós quan eres estrany en el teu propi barri al dur una samarreta que ningú s'atreveix a lluir, i això, com conta el propi Hernán, que trobar una “remera” valencianista a Veneçuela és tan complicat com impossible, i a pesar de tot, se les arreglen per a obtindre del mercat negre còpies que almenys els permeten lluir armadura amb la qual lluitar contra un enemics uniformats i molt bé abastits.

Xicotetes penúries que no impedeixen confessar “ser feliç seguint al VCF, és el pa de cada dia” en un territori que no és gustos d'acollir-los. Com tampoc ho és per als militants residents a Madrid i en altres llocs en els quals la seua moral viu en constant setge. Per això el partit del Dissabte arriba amb un matís poètic per a tots ells, un triomf, un quasi, fins i tot una derrota èpica, els donaria munició suficient per a continuar amb més afany una constant batalla que es veuen obligats a lliurar perquè el seu únic pecat és ser del València en un territori de majoria madridista.