Afició estigmatitzada.

«Des de la llunyania.» «Sense conèixer les interioritats.» «Des de fora.» Termes que no dubten a utilitzar certs gurus mediàtics per a advertir-nos de les seus pròximes i raonades sentències bíbliques cada vegada que intenten parlar – amb un pronunciat desatí – sobre el València. Paraules que a pesar d'indicar-nos les arroves de desconeixement que les van a succeir no els impedeix asseure càtedra. I tot això, sense trobar oposició alguna per part de ningú. En qualsevol altre aspecte de la vida encapçalar una argumentació amb estes expressions seria suficient per a llençar per terra una labor judicial, una denúncia o qualsevol treball escolar. Però no quan es tracta de futbol, eixa barra lliure, amb la qual jugar i poder crear realitats des de la més absoluta de les ignoràncies.

I bé ho sabem en estes terres. De la nit al dia, i per capritx d'una elit mediàtica, Benítez va deixar de ser aquell entrenador deïficat al que se li va defensar públicament d'un consell d'administració usurpador cantant allò de “Benítez SI, Consell NO” - seguit d'un sonor baluern exigint la dimissió de la directiva en ple – per a convertir-se en un entrenador “vexat” per un Mestalla que va ser el causant de la seua eixida per les seues continues esbroncades i els incessants “vete ya” de rigor. Eixa falsedat és la realitat que tenen a Madrid i que no paren de vendre. Algo tan fals com aquell video que va emetre CUATRO on no se'ls va ocórrer res millor per a justificar el seu “invent” que llançar una peça sense so subtitulant un “vete ya” en lletres grogues. Un document que arriba al nivell màxim de comicitat quan veus passar en uns dels plànols a un jugador del Inter de Milà d'aquell partit corresponent als quarts de final de la copa de la UEFA de la qual vam ser eliminats de forma èpica.

Encara que molta culpa d'este ritus del absurd té arrels locals. Aquella vesprada en el qual es va crear la Kikieborroka com excusa per a exterioritzar una guerra soterrada van començar a aflorar els falsos odis cap a entrenadors mitificats per la graderia com argument per a justificar una adhesió incondicional amb la qual defensar al nefast Quique S. Flores. Curiosament aquells “autors materials” van ser els únics en esta ciutat que van gosar ser crítics amb l'entrenador madrileny per negar-se este a ser particep del seu show mediàtic. Un art que continuen utilitzant. Si bé al “respectable” calia enviar-lo al circ quan va entonar el “Quique vete ya” per primera vegada, en tot just uns mesos, aquells ases de reconeguda ignorància que no sabien el que es feien es van erigir en savis als quals calia fer cas quan van substituir el nom del seu estimat faraó pel d'un repudiat holandès alcohòlic.

Una tècnica que arriba a cotes obscenes quan esgrimeixen l'estratègia del cotxe de Cúper. Aquell incident ocorregut quatre hores després de finalitzar un partit en Mestalla, en una avinguda deserta de públic, i protagonitzat per una quadrilla d'ultres - que van acabar en comissària - ara s'ha convertit en un estigma amb el qual atacar en massa a la afició valencianista, venent l'assumpte de tal forma, que l'ignorant d'estos fets arribarà a pensar que 20 mil persones apostades en l'Avinguda de Suècia van eixir amb pals i torxes a la recerca de l'automòbil de l'assolit preparador argentí. Un tipus que va “ser complimentat” fins a en tres ocasions amb un “Cúper Quedate.” Fet positiu, entonat per un número significatiu d'aficionats, que mai ha estat destacat. Al contrari que un fet puntual, residual, condemnat i jutjat, del que es fa constantment bandera. Curiós almenys.

La tècnica de la intoxicació continua durant estos anys gràcies a les amistats perilloses d'Emery. Després de la victòria per 1-0 davant el Granada el instigador de les comentades arts es va escandalitzar, preguntant a la seua audiència entre un pronunciat to de sorpresa, sobre el perquè no se li va cantar al bo d'Unai allò de que s'anara. Segurament, després del Burro-Burro de l'altre dia, puga tornar a dormir tranquil al trobar per fi motius amb els quals seguir alimentant la seua estúpida croada contra el públic.

Tenint el pati intern com ho tenim no és d'estranyar les barbaritats que se'ns solen adjudicar de forma gratuïta per una premsa “nacional” que ni tan sols es molesta a conèixer quin és el nom del president – solen cridar-lo Fernando Llorente - d'eixe club que tan present tenen en les seues oracions. No hi ha millor argument amb el qual desmuntar les seus critiques cap al aficionat - utilitzant com a cap de turc al “acróbata Unay” (José Mendoza – SportYou -) “eixe entrenador que sobreviu amb prou feines en una banqueta tan volàtil com la de Mestalla (Jose Joaquín Brotons – desocupat ocasional - ) i “l'estada del qual durant quatre temporades té més merit que els 25 anys de Sir Alex Ferguson en el United” ( Roberto Rodriguez – Vavel - ) - que l'estadística.

La poca paciència.

Simplement amb posseir una mica de vergonya aquells maldats a llançar el seu psicoanàlisi valencianista haurien d'acatxar el cap i abandonar la sala. Quant menys és sorprenent que els autors del linxament públic cap a Pellegrini, els creadors de l'assetjament i enderrocament cap a Van Gaal, els que van denigrar al bo d'Aguirre – al qual durant el partit inaugural del passat mundial van continuar menyspreant i mofant-se d'ell en la SER, sent l'únic entrenador en 20 anys que ha ficat a l'Atlètic en Champions - i els quals van gosar posar en solfa les qualitats de Capello vinguen ara donant-nos lliçons de moralitat. Encara que hi ha un aspecte molt més contundent amb el que desmuntar tant tòpic pre-fabricat, i no és altre que el tirar la mirada arrere i fer un simple recompte dels entrenadors que han ocupat les banquetes dels grans clubs de la lliga durant els últims anys.

En eixa estadística veurem algo sorprenent. Quasi irreal per a alguns. L'inestable i volàtil banqueta de Mestalla és de les que menys inquilins ha vist passar en dotze temporades. Duent-se el rècord l'Atlètic de Madrid amb catorze entrenadors, el Reial Madrid amb dotze, seguits de Sevilla i València amb nou, tancant la bretxa el Barcelona amb vuit. Una quantitat unflada pels tres responsables tècnics que van reposar el seu cap en la banqueta de Mestalla després de l'eixida de QSF en el nefast any 2008 – Oscar Fernandez, Koeman, Voro. – sense la qual cosa els nostres guarismes serien molt més positius.

Que passaria si després de la contractació d'un nou entrenador l'equip en la segona jornada fora xiulat?, Que passaria si Unai Emery després de guanyar 10 títols en dos anys, en la jornada dos de la seua tercera temporada, gosara perdre davant un recent ascendit i els seus pupils foren xiulats durant l'acte.? Que passaria si Emery després de classificar-nos per a una final de copa i estant l'equip en quarta posició en lliga fora destituït?. No imaginen més. Tot això ja ha passat, i no precisament a València. En l'estrena de Mourinho en el Bernabeu el seu equip va ser xiulat pel respectable, igual que ho va ser el Barça de Guardiola després de perdre 0-2 davant l'Hèrcules. Sent Manolo Jiménez l'entrenador destituït després de classificar al seu equip per a una final de copa. Malgrat tot, sempre haurem de llegir allò de "l'exigent afició de Mestalla.” (vídeo: xiulets a Benzema al Bernabéu)

Una doble vara de mesurar que sempre apunta cap a una mateixa direcció. Esta jornada van aparèixer pintades contra Pellegrini que dirigeix a un Màlaga que ha hagut de desaparèixer diverses vegades en les ultimes dècades i que amb prou feines ha sobreviscut en primera divisió durant els últims temps. Lo que hauria de ser un somni, lluitar per una plaça europea, – com fou fa dos temporades estant en concurs de creditors – s'ha convertit en un via crucís per al seu club. Sense anar més lluny, a Granada, una institució que viu d'un conveni de col·laboració amb l'Udinese al no poder permetre's els jugadors que posseeix, va ser xiulat diumenge passat pels seus. El miracle de gaudir de primera després de 32 anys d'absència comença a convertir-se en nervis per la sensació de pèrdua de tan sonada estada en la màxima categoria del futbol espanyol. Encara que el més sagnant són les mostres de menyspreu cap a Manzano en el Calderón transcorregudes soles 8 jornades - recordem el 1 de 16 de Cúper sense rebre cap contrarietat per par de la graderia, que arribaria soles després d'apartar al Piojo del equip -, dedicant-li epítets tan grollers com “el sal del armario”, sent tots ells obviats, entre altres, pel re-qualificador de Brunete, una de les espases que més punxades ha dedicat – mentecato demagogo – contra el públic de Mestalla.

Passaran els segles i allò de “Van fer fora a Quique estant a quatre punts del líder” continuarà perseguint-nos. Una frase molt utilitzada, encara que no tan absurda com l'esgrimida pel Látigo Serrano des del seu faristol en Marca, on va intentar desprestigiar-nos per haver gosat destituir a Koeman a pesar de guanyar-nos una Copa del Rei. Per a que molestar-se preguntant pels incendis interns que ambdós tècnics van provocar, la guerra civil que va iniciar el hui preparador del Al-Ahli contra director esportiu i president i que va ser extrapolat als medis de comunicació fabricant una fractura social sense precedents. El fet, és que “ho tiraren estant a quatre punts del líder”, a pesar que aquella famosa concentració a Sevilla va intentar imitar al segon Hesperia patit pel FC Barcelona, i tot això, adornat per un irrespirable ambient en el vestuari. I no serà perquè no va haver gent que va advertir del tremend error de renovar a un entrenador nociu i caustic que havia tingut la gosadia de tombar per qüestions personals – o millor dit, per interessos del seu representant – fitxatges com el de Sneijder, Trezeguet o Mancini, a més de reunir-se sense permís del club amb Monchi amb l'intenció de contactar-lo com a director esportiu. La qüestió és que QSF segueix sent deïficat per la seua premsa a pesar de la seua fulla de serveis. Així ha acabat, entrenant a Aràbia, i així ens continuaran perseguint els seus quatre punts de distància amb el líder – en la jornada sis -

Les persones rares.

Resulta com a minim còmic que per a certes coses siguem posats com exemple de raresa, els rarets de la classe, i per a unes altres, s'enrecorden de nosaltres com anhel del que volen per als seus clubs. Ja vaig destacar la temporada passada com algunes veus – massa critiques amb el valencianista militant – ploraven desconsolats perquè “el seu Atleti” era un mar sense sal, un club sense pressió ni exigència, en el qual mai passava res, i ens posaven com exemple de com "el càstig públic" convertia al València un equip “enxufat” en el qual els seus jugadors no coneixien la relaxació, obtenint així resultats fins i tot per sobre del seu nivell mig. Dóna igual que la grandesa comporte exigència. Eixos terrenys, pareix ser, soles estan permesos per a aquells que cauen simpàtics.

Però de veritat ací passa el que no succeeix en cap altre lloc.? Eixa és altra de les sentències que formen part del famós decàleg que s'utilitza per a estigmatitzar al aficionat valencianista. “Tres anys d'excuses i açò segueix sent la mateixa merda de sempre.” Una frase que perfectament podria llegir-se a Mestalla. Però no. Eixe retret va aparèixer en Old Trafford en els inicis de la quarta temporada d'Alex Ferguson en el Manchester United. Algo paregut vam veure este cap de setmana en Ewood Park, en Blackburn, on el club, cansat que des de la primera jornada els seus aficionats es passaren més temps criticant al seu entrenador que animant va prohibir l'accés de pancartes al·lusives cap al seu Mànager. Sense tallar-se, un grup d'irreverents suporters van aconseguir reunir 10 mil lliures per a llogar una avioneta que sobrevolara l'estadi amb un lema: “STEVE KEAN OUT” durant el partit que els va enfrontar al Chelsea.

Tampoc fa falta anar-se a l'estranger – que també – en la nostra pròpia lliga l'afamat Joaquin Caparrós ha conegut la critica durant el seu famós, fantàstic, meravellos, esplendid i reeixit periode en l'Athlètic Club. Fins i tot el nostre “estimat” Quique va saber de l'animadversió dels seus aficionats en la seua feliç estada matalassera. Encara que també podríem preguntar al “prestigiós” Pepe Mel com està vivint en la seua faceta de recent ascendit les critiques que rep tant en roda de premsa – a este no li trauen en les televisions els atacs que pateix dels periodistes – com en el Benito Villamarin. Fins i tot en l'adorada Alemanya la gent protesta, esbronca als seus jugadors, i arremet contra tot el que se li pose pel mig quan s'empipa.

Fa quasi dos anys Paolo Guerrero després de finalitzar l'Hamburg – Hannover (una espècie de València – Vila-real a l'alemanya) va llançar una ampolla contra la graderia fart dels xiulets e insults que havia rebut durant els 90 minuts. Anys arrere, en el mateix estadi, Guy Demel, va ser expulsat per la graderia del terreny de joc a causa de la seua lamentable actuació, encara que el futbolista, no va dubtar en dur-se la seua mà dreta a les seues parts nobles, en una clara al·lusió cap al respectable, mentre abandonava el terreny de joc. I així podria continuar durant hores fent referències al entramat social del Dynamo Dresden, Werder Bremen – que després de 10 anys al capdavant de la banqueta va arremetre contra Schaaf per la seua nefasta temporada – del Bayern de Munich, on han elaborat un manual de comportament obligant a Manuel Neuer a complir-lo al peu de la lletra si no vol veure's insultat durant els partits. Sense oblidar-nos de la brega patida el passat mes d'abril en l'estadi de la Juventus on l'assumpte va passar dels xiulets al llançament d'objectes al terreny de joc. Encara que caldria fer especial èmfasi en el turment patit per Félix Magath al capdavant del Schalke 04, i en els esdeveniments viscuts en Colònia, on lluny d'acontentar-se amb pancartes i xiulets cap a president i entrenador, quasi van assaltar el passat curs la junta d'accionistes per a liquidar per la via ràpida al consell d'administració. També caldria recordar en quina situació es trobava Robin Dutt – nou entrenador del Leverkusen – en eixa espècie de partit d'anada de la Champions durant el qual el seu equip va ser xiulat en ple i apabullant domini visitant.

Assumptes que qualsevol neòfit que encenga la televisió i veja estos estadis bullint en passió sol atribuir a una animositat envejable i a un suport incondicional. Encara que realment. Els cántics que s'escolten siguen contra l'entrenador – com li va passar al bo de Magath durant tota la temporada passada – o contra el president, com va succeir en Munich durant les ultimes jornades de la temporada en el Allianz Arena. Fets que no són estranys en esta lliga, recordem el famós “Thosack NO, Seedorf SI” entonat pel Bernabéu, autors del no menys celebre “Valdano vete a tu casa” - després de guanyar-los la lliga la temporada anterior – sent el germè del “vete ya.” Sense oblidar-nos de les habituals mocaorades , tan famoses elles, viscudes cada temporada en el Camp Nou de les quals van ser víctimes tots els entrenadors de dit club durant eixe període de temps que va separar a Cruyff de Rijkaard, home, que també va abandonar el Barça entre xiulets i trossos de tela blanc després d'haver-lo guanyat absolutament tot.

Este gegantesc “i tu més” no tracta de justificar res, en absolut – ja vaig deixar clara la meua opinió sobre el comunicat de les penyes – si no més aviat es tracta d'un “ja n'hi ha prou”, un ja n'hi ha prou de tractar al valencianista com si fora el raret de la classe per fer el que fa tot el món. A que Mestalla no tinga dret a comportar-se com tots els estadis del món – encertada o equivocadament – quan no li agrada el que veu, i sobretot, un ja n'hi ha prou al linxament públic al que es sotmès el militant valencianista – máxim quan es basen en mentides i manipulacions – quan este s'equivoca. I es que com va dir un vell conegut, el futbol es igual ací, en Alemanya o a Sebastopol.