Un brasiler perdut a València

Va tindre que ser una bonica estampa. Com les presentades en les pel·lícules de cinema-negre dels anys cinquanta. Allà, bé entrada la nit, amb la seua maleta de cartó, abillat amb barret i jaqueta, envoltats d'una imaginada boira cinematogràfica sobre negre intens, Eduardo Cubells - mentre abandonava eixa diabòlica nau bi-motor que simulava ser un avió - era abordat per un exercit de menuts periodistes equipats amb llibreta i llapis per a donar-los a conèixer la contractació de Joel Martins, el famós integrant del “Rolo Compressor” que comandà juntament amb Zagallo, Rubens i Evaristo un Flamengo que en aquella cinquena dècada del segle XX tenia atemorit al futbol brasiler.

Eren temps de ruptura amb el passat que van donar lloc a una època de sotsobre. Els referents històrics que havien sustentat aquell vendaval blanc que lluitava sense parar per arribar al èxit començaven a tocar la retirada, i així, era obligat emprendre una renovació integral, que sense saber-lo, acabaria afectant, soles uns mesos més tard, als mateixos directius que havien alçat amb les seues pròpies mans el València CF clàssic. I tot, per a entrar de ple en un modernisme que no se'ns va donar massa bé.

Aquell abordatge al tècnic en tan calorosa nit portà titulars que van inundar d'optimisme futbolístic, i van dotar d'una gran expectació, a una ciutat encara deprimida pel desastre que va provocar l'obertura dels cels en 1957. No era per a menys. “El famós Joel”, “el company del fabulós Pelé” vènia d'haver-se proclamat campió del món amb aquella Canarinha que va deixar de costat el caos característic del seu futbol per a ordenar-se, i trencar des del talent, tots els pronòstics d'aquell mundial disputat a Suècia.

El menut extrem, de bigot fi, i trets que li hagueren permès fer de roin en una pel·lícula de Humphrey Bogart, si això del baló no se li haguera donat bé, només va perdre la titularitat en la segona fase del torneig (indiscutible davant URSS, Àustria i Anglaterra), a favor d'un tal Garrincha, amb el qual va estar prop de coincidir en el Botafogo si no haguera estat traspassat (100 mil dòlars de l'època) al Flamengo. La seua poca intel·ligència tàctica va ser un menut llast que no només li perjudicaria en un mundial disputat en sòl europeu, sinó també durant la seua pròpia epopeia en el vell continent.

I és que l'únic dels emigrats d'aquell róster mundialista va portar amb si un recurs inventat en llunyanes latituds, a la calor d'un futbol més lliure, anárquic i menys exigent, a un sempre ortodox Mestalla. I perquè queixar-se. normalment els centres roins solien abandonar l'estadi, estos, els seus, sumaven gols que alguna que altra vegada donaven punts, o fins i tot els rescataven. Ell errava així, executant el seus famosos “cruzamentos em corva” - definició fina i en portuguès del modern “centre-xut” - que este baixet driblador va convertir en un recurs habitual, aprofitant-se d'un futbol en el qual els seus defenses encara no tenien la capacitat per a concebre dita tècnica.

Tal vegada foren massa canvis en molt poc de temps, o potser les modernitats del futbol americà no casaven amb els refinats gustos europeus. Fora el que fora, les seues introduccions tècniques no van ser mai enteses. El seu debut en la davantera panamericana al costat de Walter - altre brasiler que va arribar un any abans en detriment de Pelé - va ser al·licient suficient per a congregar a 60 mil espectadors en un remodelat estadi que rebia al Barcelona.

Sense saber-ho, Joel, seria altre d'eixos debutants meravellosos que han anat poblant els somnis dels habituals de Mestalla, per a convertir-se, en molt poc de temps, en frustrants decepcions. La seua inadaptabilitat al futbol europeu va ser flagrant, i tanmateix, va aconseguir sobreviure dos temporades i mitja gràcies a la seua exquisida tècnica. Aquell gol en la seua estrena en solitari davant el Sevilla, i altres importants, com davant el Barcelona – encara que no va evitar la derrota – li van dur a sumar una no-res menyspreable xifra de 25 gols amb la samarreta blanca, dels quals 18 van ser només en lliga.

El seu assossec, confós amb pasotisme, la seua falta de sang, i el seu evident temor als defenses contraris - retrets compartits des de Brasil, on se li acusava de ser massa fred per a un futbol de característiques més passionals - van fer que a poc a poc els vitels d'estrella amb els quals va ser rebut s'anaren tornant en dures critiques. El jugador es queixava públicament així: “Si retinc la pilota en el nostre camp, el València domina el joc, Per quin em xiulen llavors?” .. el ritme lent del seu futbol natal li duia en massa ocasions a guardar l'esfèric per a no avançar, donant voltes sobre si mateix, sense recolzar-se en els seus companys, esperant tranquil·lament que un contrari, cansat d'esperar, decidira donar-se una menuda carrera e intentar furtar-li la pilota.

Una situació explosiva que desesperava fins i tot als seus propis companys, habituats ja a cridar-li sobre la gespa per a que deixara de parar el joc a conveniència. La seua peculiar forma de jugar va provocar qualificatius mediàtics com el que li van dedicar en Diario de Valencia: “Joel pareix militar en la societat protectora de sí mateix.”

Curiosament la dimissió de Lluis Miró, un tècnic que advocava pel futbol alegre, va permetre que el talentòs extrem poguera sobreviure en el València. Jacinto Quincoces, temperamental, rigorós i en ocasions massa tàctic, va aconseguir passar per l'adreçador a este "bigotut" amb aires de gangster deixant-nos veure almenys una versió millorada – sense arribar a la mostrada al Flamengo – del Joel debutant. El cafeter, cansat d'haver de córrer, i d'exigències físiques que no entenia, va abandonar València per a tornar a la seua Brasil natal, proclamant-se així, definitivament inadaptat.

Joel Martins va morir el 1 de Gener de 2003 d'un atac cardíac. Hui dia, encara conserva intacte el seu lloc com un dels màxims artillers en la història del Flamengo.