17 d’abr. 2011

El central dels quatre milions

Un cos bé treballat, abundants tatuatges, i un tall de pèl al estil afre li han fet guanyar-se a Dante Bonfim l'àlies de Lenny Kravitz. Encara que el seu aspecte físic no és l'única cosa que s'assembla en ell a una estrella de la música, la seua capacitat per a ser volgut e idolatrat per les aficions dels clubs als quals ha pertangut és idèntica a la de qualsevol estrella POP del moment, o fins i tot superior. Asseure's davant d'un televisor i observar com un defensa central és capaç de posar ell a soles en peu a tot un estadi resulta impactant, máxim, quan el perfil del jugador del que parlem està molt allunyat dels talentosos jugadors ofensius, aquells que decanten partits, copen portades i sufoquen a adolescents victimes d'una interminable guerra d'hormones.

En el vell Sclessin resava una pancarta que ens descriu la personalitat del jugador sobre el terreny de joc – Dante i deu més –, tota una declaració que presidia amb normalitat la sempre conflictiva zona del Hell-Side, habitacle comú per als aficionats més problemàtics del Standard de Lieja. Dante destaca sobre la resta, i no per la seua característica cabellera. Este espigolat central, habituat a ocupar el carriler en defenses de cinc, és tot un líder, un cabdill, capaç de fer despertar als seus companys amb un parell de crits, de tirar-se l'equip a l'esquena acompanyant al quint de cavalleria amb unes quantes jugades d'atac, sempre adornades per algun detall tècnic per a fer-nos recordar que estem davant un jugador brasiler, o d'esbroncar al seu entrenador en meitat d'un partit quan l'equip, assetjat pel rival, no realitza cap canvi per a parar l'encontre. La seua fèrria personalitat guanyadora li ha convertit en l'amo del vestuari, en el referent d'una lluita, d'una causa, que va molt més allà del resultat esportiu. El Gladbach es considera el guardià de les essències del futbol germànic, el punt tradicionalista en un campionat al que mai li ha importat que els seus clubs canviaren de colors depenent de la moda.

A pesar del seu aparent emboltori revolucionari, este esperit lliure, es desenganxa dels clixés del jugador llatí. La passada setmana en una entrevista en 11Freunde va qualificar “d'estúpids” als seus companys per ser incapaços de pronunciar cinc frases en alemany a pesar de residir en el país més de tres anys – com és el cas de Diego, jugador del Wolfsburg –, a més de deixar-nos veure una vessant paternalista que ningú hauria estat capaç d'intuir des de la llunyania. Bonfim dedica el seu temps lliure en ajudar als més joves de la plantilla, aleccionánt-los amb la seua experiència professional i donant-los consells per a desenvolupar millor el seu treball quan donen el salt a la titularitat, un futbolista vocacional, curós amb la seua dieta i obsessionat en l'art de l'entrenament invisible, un home implicat que fa més que seus els colors de la samarreta que vesteix. La seua inquietud docent li fa bolcar-se pels equips de l'escola, als quals dirigeix dos vegades per setmana, una practica que no podria exercir si no fora per la costumista promoció interna i la reeixida política de pedrera que segueix rigorosament el seu club des de fa més de 100 anys.

Sent plenament feliç en el Rin continua tenint anhels, va arribar a la Bundesliga a la calor d'un projecte de futur que va entusiasmar a propis i estranys, però que amb el temps, ha decaigut víctima d'interminables guerres internes. Dante es troba en el millor moment de la seua carrera, així no han tardat en premiar-lo amb interessos de diversos equips punters del vell continent. Diuen que Jupp Heynckes està enamorat d'ell, un fet que ha servit d'excusa per a més d'un mitjà de comunicació que no ha dubtat en lligar-lo al conjunt bavarès, degut a que l'actual entrenador del Leverkusen dirigirà al Bayern la pròxima temporada. Encara que va ser la cadena de televisió ARD qui situá al VCF com primer i seriós pretendent en fer-se amb els seus serveis, amb el temps, altres conjunts, com el Marsella, han mostrat curiositat pel jugador. A pesar del seu poderío físic, de les seues potents rematades de cap, i de posseir un joc aeri envejable, les qualitats d'este central - natural de Salvador de Bahia - no li han dut a ser un jugador top, d'eixos pocs privilegiats que es colen de tant en tant en algun graó destacat en la llista de candidats al baló d'or.

Les seues qualitats, que té moltes, en ocasions es veuen relegades a l'ostracisme pel seu principal defecte, l'ansietat. El seu afany per aconseguir la impenetrabilitat li duu en ocasions a cometre errors, principalment en la seua faceta ofensiva, on algun adorn estúpid en una jugada intranscendent li ha ocasionat algun que altre esglai. No, Dante no passarà a la història com un dels defenses top del futbol de principis del segle XXI, però té qualitats de sobra per a conformar al costat de Rami una defensa envejable en una lliga tan descafeïnada com esta. El simple fet de conjunyir una parella de tal calibre, alçaria al València a un estadi superior, desconegut en terra nostra des de 2004. Encara que com ensomiació siga idíl·lic, la realitat és tremendament crua, el valor inicial del seu traspàs, sigua el que sigua el futur del Gladbach el pròxim curs, està entre 4 i 6 milions d'euros. Una quantitat que no dubtaria a desemborsar per a conformar una defensa que permeta a l'equip donar un salt de qualitat de dimensions inabarcables. Sent la seua incorporació, a dia de hui, utòpica, imaginar la seua presència en el VCF del futur fa que la boca se't faça aigua.

El quote

Una de les característiques més destacables de Dante és la seua enorme capacitat per abastar camp. Un distintiu que no en poques ocasions li ha servit per a que el comparen amb Lucio. El seu principal tret en joc ofensiu és la seua velocitat, acostumat a un futbol alemany més lliure, allunyat de la cotilla tàctica, s'ha habituat a jugar-se la vida en l'u contra un, lo que el converteix en un jugador ideal per al sistema de joc que ha implantat Emery en el VCF. Dante es va guanyar el reconeixement en la Champions League signant un sobervi partit en Anfield, quan jugava en el Standard de Lieja. En la posició de carriler (els belgues van jugar amb defensa de cinc) va fer una ruleta que va deixar assegut, en un dels córners del mític estadi anglès, a Kuyt, despertant una sorda ovació per part del public local.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...