18 d’abr. 2011

Emery, i perquè no?

Durant molts mesos un sector mediàtic, amb els seus corresponents, i proporcionals, resons en la graderia han vingut acusant al VCF i al seu entrenador de certs mals i carències. Moltes d'elles, són simples queixes-ressort, que s'han memoritzat e interioritzat com absolutes realitats, que si bé és cert que parteixen d'una veritat, el temps, els mesos, s'han encarregat de deixar-les en obsoletes, freturoses de raó. Analitzar la trajectòria del míster durant les seues tres temporades és un exercici de realisme aclaparant, el qual ens deixa veure una clara evolució i millora en quasi totes les deficiències que un dia ens van desesperar a tots.

Com bon grumet encara arrossega tares i vicis del passat que no li deixen despegar, però la seua trajectòria evolutiva és suficient aval per a pensar que amb el temps, estes, també acabaran desapareixent. Potser la més preocupant, i notòria de cara a l'exterior, siga l'excessiva mà blana en el vestuari, encara que vist com un defecte, potser la seua altra lectura ens duga a interpretar-lo com una virtut. Perquè encara que no ho semble, sense alçar soroll, Emery ha anat netejant el vestuari – mai amb el suport del club - , a compte gotes, sense polsegueres, i amb una paciència admirable. Potser eixa manca de contundència, de comandament general, haja enterbolit el seu discret treball, venent-nos una imatge blana i permissiva d'un entrenador, que sempre que ha tingut substituts de garanties - ahi està el detall - ha tallat del equip a aquells que van sobrepassar la linea de lo raonable.

Les rotacions: Una de les principals acusacions que se li han fet ha sigut la nul·la capacitat per a rotar al equip. Les seues dos primeres temporades es van caracteritzar per inamovibles alineacions que comportaven cansaments extrems en uns, desgana i pasotisme en altres, i un nul aprofitament del potencial de la plantilla. Amanits de tant en tant amb espantalls com els de Lille. Una tara que podríem atribuir a la seua por escènica, a un entrenador nouvingut del infrafutbol que es va plantar en un vestuari d'elit de la nit al dia. Asseure a les estrelles d'un equip, o substituir-les molt abans que l'arbitre assenyale el final del encontre, requereix no soles de personalitat, sinó tambè de valentia. Una vegada Unai s'ha trobat a gust en el seu lloc, dirigint un equip sense mariscals que arrosseguen un exercit de periodistes-pretorians, ni tampoc una massa social enlluernada amb ells, ha variat la seua política, sabent dirigir a la perfecció un roster més equilibrat en totes les seus línies, encara que amb menor qualitat ofensiva. El seu primer taló d' aquiles, ha estat superat. Esta nova fortalesa ens ha deixat veure algo insòlit en ell fins al moment, com són les seues exigències i retrets en roda de premsa a Soldado, Navarro o altres jugadors - un impossible mesos arrere, enrocat en defenses absurdes a jugadors indolents - una postura que mai vam veure amb Villa o Silva, que sentint-se intocables, aprofitaven el seu rol per adquirir llicències de dubtosa moralitat amb el consentiment de tot el món.

Els plans B o C: Com diu la dita, sempre haurà gent disposada a criticar. Per això molts dels que li llençaven en cara a l'entrenador que no rotara, ara, fent allò que li exigiren, segueixen en els seus tretze, esta vegada el discurs és que no existeix un equip definit. Estan segur d'això?. El VCF fins al moment soles tenia una idea en el cap, una forma de jugar, que quan les circumstàncies o els partits trencaven el guió previst, ens feien naufragar, deixant-nos sense capacitat de reacció, sense remuntades (2 en 42 partits). Altra critica que en lloc d'evolucionar cap al reconeixement d'una millora, s'ha enrocat en una postura intransigent. L'equip s'ha conreat una riquesa tàctica envejable, i també una versatilitat admirable, lo que ens ha dut virar la queixa, que ja no resideix en que no tenim pla B, sinó que tenim massa plans B. Encara que estos, durant tot l'any, hagen estat els mateixos. Els sistemes emprats per Emery han estat dos, els dibuixos tàctics variats d'eixos dos templates, han sigut més, però sempre amb una base treballada durant la temporada, que han dut a l'equip, a pesar de l'aparent canvi, a una rutina de treball i de joc que els ha dotat d'automatismes fins a ara mai vistos. Altre punt a favor.

El rei de l'estratègia: De forma burlesca, amb l'habitual humor socarrat de la terra, el malnom amb el qual va arribar a Mestalla es va utilitzar per a desqualificar a l'entrenador. Potser que llevant la pols de la palla, fora una critica raonable, ja que és ben cert que durant les seues dos primeres temporades, no ens va deixar fruits, més aviat tot el contrari. Fins i tot un dels seus serveis de cantó més famosos ens va costar gols en contra. Aquell fatídic corner, hui dia, ha evolucionat en una segona jugada que en alguna ocasió ens ha donat algun triomf. La millora en este aspecte ha sigut simplement excepcional. Amb 17 gols en jugades d'estratègia – Ahí està Almeria com ultima oda – el VCF enguany ha sumat importants victòries, convertint-nos en un equip més que perillós en llançaments laterals, motius del joc que en esta lliga mai han estat explotats per cap equip.

Estil definit: El nou de la classe. No sabem a que juguem. Això diuen, no obstant això,si alguna cosa veiem en este equip és sempre el mateix estil, el mateix joc, els mateixos automatismes, les mateixes formes d'afrontar jugades, de moure el baló de banda a banda, de traure'l en jugada des de d'arrere, en desdoblegaments, en canvis d'orientació.... en definitiva, si que es veu un estil, una marca característica. Altra cosa és que eixe estil, per falta d'actitud en alguns moments, per distraccions en altres, ens ocasione algun mal de cap. Se li podrà criticar, però Emery, a diferència d'altres, està morint amb les seues idees – a les quals no sempre ha estat fidel, deixant-se dur per l'entorn. Este estiu amb el seu 4-3-3 és una mostra d'això. – Potser si hi ha alguna critica caldria fer-se-la al club, que va vendre al únic central capaç de jugar amb el baló als peus coneixedor les necessitats que requereix el joc de l'equip. No li reclamem a Unai personalitat? Que munte un equip i siga fidel a les seues idees? Si li demanem això per molt que sapiem que Dealbert ens donarà algun esglai a causa dels riscos que exigeix el joc, hem d'acceptar-lo. Segurament el pròxim any, amb millors centrals, els riscos sent els mateixos, reportaran millors solucions.

Que fou de la pedrera?: De cop i volta la gent va descobrir Paterna. Abans de demandar canterans, caldria explicar-li al valencianisme perquè en els últims 4 anys moltes de les nostres millors promeses han fugit rumb a Vila-real o Barcelona. O també hauríem d'explicar-los, perquè Llorente va exigir a Emery que no utilitzara a certs jugadors del filial, temerós que el seu rendiment li costara abordar augments de salari, signar contractes professionals, i com a conseqüència, ficar-se en culebrons que li podrien suposar pitjor fama de la que ja arrossega. A pesar de les tares, i de les ganes d'este en contar amb gent com Isco, la proliferació de jugadors del Mestalla en el primer equip ha sigut prou bona, fins i tot diria que superior a la dels últims anys. En tot cas, Unai ha fet debutar a Joel, Michel, Isco – Donem a Guaita com a tal? - i algun que altre jugador, com Jordi Alba. No podem demandar pedrera, quan amortitzat el director de l'escola, el seu lloc ha estat ocupat per un comptable, que en lloc de preocupar-se en formar jugadors, viu pendent de retallar personal, cuineres, físios, conserges i en tancar la residència per no gastar aigua.


Les rodes de premsa: Es va acabar l'entrenador autista. Sort ha tingut de no entrenar al VCF en l'època del Informal, les seua famosa secció de frases sense sentit les hauria copat el preparador basc en exclusivitat. La tensió i ansietat que ens mostraven a un entrenador tenallat han desaparegut. Ara veem a un míster contestatari, bromista, relaxat, diria que per moments fins a feliç. Una faceta que d'haver-la mostrat en un primer moment li hauria atorgat un sustent popular molt major. Encara que hi ha moltes teories sobre este canvi d'actitud en les rodes de premsa, millor quedar-se amb l'actualitat, i és que Emery és altre, un entrenador que ara si sap transmetre el que diu. Encara que ha de polir les seues compareixences, fins aprendre a controlar les rodes de premsa al seu antull, fins que es parle en elles de lo que ell vol parlar i no del que volen parlar els periodistes. Té bon mestre en Benítez si vol ser un bon alumne.

Les eliminatòries a doble partit: Donem amb una qüestió no resolta. El balanç en tres anys és prou ridícul en competicions del KO. Soles hem aconseguit eliminar a equips de segona divisió, o segona B, en la copa, i a Europa, excepte aquella nit en Bremen – i amb molta sort – hem estat incapaços de vèncer a cap equip de cert nivell. Encara que és una tara important, i potser el principal culpable que no entusiasme el seu treball, la trajectòria dels seus antecessors tampoc és massa positiva. Les comparances són odioses, però el balanç de Benítez en el VCF en les seues tres temporades, fins que va arribar la UEFA de 2004, era similar, o fins i tot pitjor, a la de Emery. El primer any de Rafa va ser el de Novelda i l'alineació indeguda. En Europa, fins que va arribar l'Inter, ens creuarem amb equips de tercera fila, com el Chernomorets, Servette o el Legia Varsòvia, tots eliminats per golejades. El Celtic en vuitens ens va dur a la tanda de penals, remuntant-nos un 1-0 a favor. La segona temporada, va ser la del Alacant, i aquell 1-3 que deixem escapar per a caure en copa de la forma més ridícula, i altra vegada els neroazzurros, esta vegada en Champions, ens va eliminar en quarts, en una competició en la qual no vam tindre rivals de talla en la fase de grups – en aquella època es jugaven 2 lliguetes i no una eliminatòria de 1/8 de final. -

La seua evolució en tres temporades és evident, el que ens fa pensar, almenys em transmet confiança, que sabrà millorar – encara que siga de forma lenta, però segura – els molts defectes que encara deixa veure de tant en tant. El crèdit se l'ha guanyat amb fets, amb resultats. Emery lluny de ser l'intransigent que va ser Quique, ha modelat la seua figura fins a estilitzar-la. Pel que no ens ha de preocupar, amb més temps per davant, acabarà sent millor entrenador. Ara la pregunta del milió és, volem donar-li eixe temps.? Justificacions per al NO n'hi han poques. Este home s'ha guanyat el benèfic del dubte com a mínim.

6 comentaris:

cheblogvalencia ha dit...

yo llego más o menos a las mismas conclusiones. Es cierto que lo he criticado en ocasiones. El año anterior no lo hubiera renovado.

Pero una vez que tienes paciencia y le das este año y ves las mejoras y los evidentes resultados, de los cuales si descuentas la miniracha pésima de Schalke-zaragoza-sevilla, te quedaría un temporadón. Porque debates a parte el equipito de Raul está demostrando ser más fuerte de lo que parecía y bien pudimos ganarle.
En fin, como siempre, perfectamente expresado.

THB ha dit...

Jo també vaig apostar per la seua no renovació l'any passat. Però resulta que els motius del meu NO, enguany els ha millorat tots. Bé, menys lo del control del vestidor que es un tema més complexe, una qüestió que pot acabar en odis tribals si no es tracta amb delicadesa.

A vore si la copa le prenem més seriosament i no la caguem si tenim la sort de tocar-nos un schalke en 1/8.

THB ha dit...

I he oblidat una cosa: lo de no guanyar en els camps grans. Calderón, San Mamés i empat en el Madrigal. Fins això ho hem canviat.

Anònim ha dit...

lo peor ya ha pasado...sólo puede mejorar. Hay que renovarlo.

BT

Pillgrim ha dit...

Le presentas esto a Manolo Más y se auto-destruye en 3 décimas de segundo.

Anònim ha dit...

Simplemente genial. Esto es lo que se tendria que leer en los periodicos y no enaltecimientos fastizoides de jugadores con el "rh" como unico argumento.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...