5 d’abr. 2011

Coses que no passen ací.

Últimament vinc embardissant-me en bizantines discussions sobre els efluvis Mestalleros i les seues conseqüències. Sempre amb la sensació de no saber expressar el que vull dir davant aquells que viuen obsessionats en traure al públic propi de l'homogeneïtat del món del futbol. Encara que ens vulguem enganyar, la graderia sempre va ser refugi d'apasionats, i este esport si va arrelar com un virus entre la classe obrera va ser precisament per ser una qüestió d'orgull. Pobles contra pobles, empreses contra empreses, veïns contra veïns, un substitutiu de les baralles tribals que ho ha convertit en el que és, pur nervi i passió desenfrenada. Encara que alguns tractem de racionalitzar-lo, els estadis mai van ser l'hàbitat natural de gent amb frac i bombin, ni es van celebrar els gols amb tímids aplaudiments com si d'una opera es tractara, amb la seua posterior reflexió entre copes de cristall de bohèmia, purs i vi, collita de 1900 per descomptat. El futbol és irracional de forma intrínseca, portant amb si les gotes de visceralitat que ho van convertir en el fenomen mundial que hui dia és. Com va dir Bill Shankly, açò no és una qüestió de vida o mort, és molt més que això.

Últimament em van vindre al cap detalls i anècdotes que vaig llegir en diferents llocs. Veient esdeveniments i tractant de contextualitzar fets sempre acabava amb la mateixa reflexió: “si açò arriba a passar a València....” Sensacions que es poden enquadrar en eixa magnifica dita valenciana de “Cria fama i gitat.” Una d'eixes coses ens la va deixar l'última jornada de lliga. Curiosejant sobre l'actuació de Djukic en Anoeta vaig llegir algunes cròniques que si s'hagueren fet a casa nostra, contra el VCF, el redactor hauria acabat sent objecte de les nostres ires, i el succés servint d' ariet des de Madrid contra eixe nociu, i pel que sembla exclusiu, entorn que viu maldat en destruir a Emery. Les primeres línies de l'article es centraven en el goig que va provocar en el periodista les constants xiulades que li va regalar l'estadi donostiarra als seus, posant l'accent en els errors de bult del entrenador local a l'hora de realitzar els canvis: “que no van servir més que per a descompensar al equip i enfonsar-lo en el caos.” La situació de la Real, de ser la nostra, seria venuda com esplèndida, recent ascendit, amb 36 punts faltant 8 jornades i amb un calendari propici. Però com està comprovat, l'exclusivitat de l'esquizofrènia la tenim nosaltres, posseïdors d'una prohibició divina per a expressar en el camp eixa vehemència malaltissa que va lligada a la gorra i la bufanda. Tenim prohibit ser normals, per això és incomprensible que el tercer club d'este país empatant davant un Saragossa amb 9, i gràcies a un auto-gol seu, acomiade als seus amb una sobirana brega. Sort tenen en Donosti, lliures de ser beneïts amb una etiqueta que els perseguisca per a sempre.

Tampoc tracte de justificar-lo, simplement intente reflexionar, no se si encertadament, sobre este estrany fet. Molt es diu del que som i vam deixar de ser, però poques vegades ens parem a pensar que en eixa croada per convertir-nos en silenciosos súbdits del despropòsit estem incorrent en allò que critiquem. Estos debats que tant allarguem en els dies posteriors, i que mesos més tard ens encanta desenterrar, acaben venent una imatge distorsionada, i arremetre contra el teu equip en dies com aquell acaben parint una llegenda bastarda que transforma de cara al exterior un fet puntual en un costum que es reprodueix en el 100% dels partits que juga l'equip, es guanye 4-0 o es perda 0-1. Descontextualitzem amb massa alegria els esdeveniments, enginyant-nos-les per a convertir en extraordinari un fet comú, que passa, fins i tot amb equips recent ascendits sense més aspiracions que la permanència. En estes discussions sempre acabes trobant a qui es refugia en la Premier League, que com diria aquell anunci, és un pa que ho aguanta tot. No obstant això qui acostuma a consumir premsa britànica s'adonarà de lo feridors que són en els seus anàlisis. Ací tenim a Jonh Carlin en ElPaís que de tant en tant ens deixa alguna perla sobre els seus col·legues illencs, si no agradeu de consumir dit diàri, doneu-vos alguna volta pel magnific blog de la BBC o per les columnes del The Guardian. Mers xiquets de preescolar som ací comparats amb la sàtira tan característica dels british, especialment ofuscats a fer comparances amb formatges, que lliges a qui lliges, sempre hi ha algun pel mig.

El citat senyor Carlin l'altre dia feia una analogia per a explicar-nos la peculiaritat de "l'entorn” en el futbol anglès, i deia que els britànics es poden passar el dia parlant pestes sobre la monarquia, signant càtedra sobre la seua abolició e incidint en les espantoses pràctiques socials dels seus inquilins. Encara que tot seguit, els mateixos que la critiquen acudirien sense pensar-se-ho a la guerra, si així fera falta, per a defensar-la. Simplement perquè és seua, i ningú més té dret a atacar-la. Una anècdota que casa amb la declaració d'un aficionat del Leeds que vaig tindre l'ocasió de veure. El passat cap de setmana el Forest va visitar Elland Road, un partit que va arribar a tindre més rellevància que una jornada en primera sense al·licients. En un d'estos repassos tan habituals que fan en les TV sobre els últims xocs entre ambdues esquadres va eixir un supporter white reflexionant sobre la temporada del seu equip - acabat de pujar i cinquè en la taula- que ni curt ni mandrós es va dirigir a la càmera de forma contundent: “Són uns jugadors mediocres, que fan un futbol mediocre i que juguen en un campionat mediocre... però duen la samarreta del Leeds United i això és el que importa.” Este jove va saber representar la principal diferència entre el pa de sandwich anglès, i el típic pa de motle que consumeix la resta. La qüestió nacional que representen els clubs per als seus barris, ciutats o shires ofeguen les similituds amb altres latituds - No es lògic que un veí de Southampton siga aficionat d'un club de Manchester, diuen quan els preguntes -. Pot ser que tinga a vore la nostra incultura futbolística, ja que en este país, els únics llibres que conten amb distribució decent són els del prevaricador de Brunete i del enganyabobos de Valdano. Mai vam saber literaturizar el futbol, i molt menys la derrota, ni tan sé vol convertir la tragèdia en èpica, més aviat els hem transformat en complexos que amb el temps s'han convertit en traumes insuperables.

Eixa qüestió nacionalista és l'encarregada de que els estadis britànics no es buiden per molt president ganyan que tinguen, o que una invasió d'ambaixadors de la tirania en el seu vestidor no produïsquen baixes en els fons, i encara que ens venen la seua passió cantora com ensenya d'un infrangible suport, gràcies al nostre desconeixement del sant oral, no som conscients que en ocasions lo que ens pareixen ànims, no són més que cançons de càrrega contra els seus jugadors:
“els meus estimats bastards, no acabareu amb el nostre equip, perquè ací estem per a defensar-lo de tipus com vosaltres, deixeu de tacar els nostres colors i començeu a correr maleïts, correu, que ni el diable vos salvarà de la ira dels dockers”
- Famós càntic dels hools del Millwall.- Algo aixína va succeir este diumenge en Munich. Qui haja vist l'encontre entre el Bayern i el Gladbach parlarà d'un gran ambient, d'unes graderies repletes i d'un ànim incessant, una meravella del futbol germà. Comentari amb el que no estaria d'acord la mare de Uli Hoeness, ja que el seu fill, president del club, va tindre que vore durant 90 minuts com la graderia més animosa de l'estadi arremetia contra ell, contra la seua fàbrica de salsitxes, contra la seua venerable mare i contra els jugadors. Tot per prestar ajuda econòmica al seu fallit veï -el 1860- i per la seua desastrosa temporada al capdavant de l'equip.

De vegades em pregunte que seria capaç de fer eixa horda de moralitzadors instal·lats en la castellana, si aquella famosa portada “Manolo estás despedido” haguera sigut impresa en Superdeporte. Tindrien material inflamable durant segles per a continuar alimentant el bulo. Lluny de Pellegrini – i de l'encara més antiga persecució barcelonina a Van Gaal- El paradís Premier tampoc es lliura d'estes coses. Em va sorprendre llegir fa unes setmanes una crònica en The Guardian sobre Tony Pulis que iniciava més o menys així:
“Em pregunte que diran ara eixe grup d'aficionats i periodistes locals que duen mesos criticant a Pulis després de la lliçó de futbol amb la que ens va delectar dissabte passat el Stoke City....”
Gratant un poc trobes autentiques meravelles que trenquen amb el mite de la immunitat que tant ens agrada utilitzar en debats com estos. Molts critiquen al bo de TP per la seua escassa ortodòxia a l'hora de realitzar els seus plantejaments tàctics, no ho venen com molt treballador en eixe aspecte, i el seu caràcter, lluny de la robusta estampa victoriana s'assembla més al de Joaquín Sánchez, tota una raresa en el país del te que no senta molt bé per aquells lars. De coses com estes ens pot donar lliçons Big-Sam (Sam Allardyce) durant la seua estada en Newcastle, on un estadi de quasi 50 mil espectadors, li va dedicar càntics mofánt-se de les seues estúpides –segons les enteses garses- alineacions. El futbol és cabró per necessitat, donem gràcies de que Guardiola no siga el nostre “míster” ja que les declaracions a la RAI sobre el desgast que provoca un entorn en un equip gran, ací, hagueren tornat a servir com aliment per a la teoria de l'autodestrucció. En Can Barça, com tots sabem, pixen colònia.

Hem creat un monstre ajudat pels próceres del sucursalisme. La fama fora de les nostres fronteres frega l'absurd, des de Granada fins a Gijón no trobes ser que no repetisca a ulls clucs, i de memòria, tots i cadascun dels tòpics que han llançat sobre els nostres caps, hui dia, ja convertits en veritats absolutes. Esdeveniments puntuals són pa nostre de cada dia. Rareses històriques no són tals, sinó costums cotidianes, i d'accidents ni parlem, ens matem cada cinc minuts. Som un bon exemple de com es creen les llegendes urbanes, soles basten un grapat d'esdeveniments reals, inconnexos entre si, per alçar-los a la categoria de dogma. No som ni millors ni pitjors que ningú, no fem res que no facen els altres, vivim com es viu a tot arreu, no som perfectes, i cometem els mateixos excessos que tot fill de veí.. No obstant això, sempre som la diana perfecta a la qual estigmatitzar. Com apunta l'analogia
de Carlin, serà una merda, però és la nostra merda. Vostès tenen la seua, deixen-nos en pau.
El Quote

Este setmana en el diari El Pais Marcos Senna va declarar que el passat curs el Vila-real va estar sense cobrar durant tres mesos. Una noticia que hem conegut més d'un any desprès, i perquè un implicat ha decidit trencar el silenci. No es l'únic, en Intereconomia este hivern un periodista, acalorat en el debat sobre Forlan i les seues aspiracions d'abandonar el club, va apuntar que els matalassers portaven 4 mesos sense complir religiosament amb els jugadors. Resulta evident que els 27 dies que va estar el VCF sense pagar als seus, i per una nefasta gestió de Soriano, que aplegà a creure's les seues pròpies mentides gastant-se els diners en previsió de la venda de les parcel·les, el club va ser motiu de mofa i escarni a nivell mundial. Una taca que encara hui dia ens persegueix. On estan ara els de la bidriola.??

3 comentaris:

Pillgrim ha dit...

Vaya, y lo de los 3 meses sin pagar al Vila-real?? me he leido un tocho esperando el momento y no lo mentas XD

THB ha dit...

Te collons, però lo del Vila-real es lo que me va motivar per a escriure açò i m'he le deixat... XD XD

El Quote ho arreglarà esta nit!!.

Marina ha dit...

Yo creo que la culpa es nuestra, no de ellos. Aqui nos pasamos el dia despreciandonos de mala manera, no solo en estos casos, que debemos ser la unica afición del mundo que nos auto-insultamos, llamandonos mierda..etc

Sino en los propios exitos, los despreciamos, no nos sentimos capaces de ganar nada por nosotros mismos y siempre estamos con el "claro, como los otros fallan.."

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...