Fabricar referents.

Fins les pitjors èpoques ens deixen components positius, convertint-se amb el pas del temps en els únics records que perduren en l'imaginari col·lectiu. Eixe halo de llum transformat en reminiscència permanent és capaç de derrotar a la basta penúria viscuda, que per moltes cicatrius que ens deixe, sempre permaneixerà presonera en l'oblit. És la forma humana d'agarrar-se a un clau ardent, donats com som a cercar amb desesper algun besllum d'esperança entre tant de caos.

La història moderna del club està plena d'alts i baixos, de grans ruïnes econòmiques compaginades amb èpoques glorioses sustentades en el no-res, onmibulant al public amb el fals resplendor de la plata de llei, fent-li creure, que el castell de naips reposava sobre sòlids fonaments i no en vacuess il·lusions. El triomf en el VCF més que sinònim de creixement ha estat de ruïna. Cadascuna de les copes que reposen en les vitrines del club van entrar per a celebrar l'eixida d'una crisi, e iniciar altra al mateix temps. Una patologia congènita impossible de superar i amb la qual estem condemnats a viure.

A pesar d'això cada batalla amb el infortuni ens han deixat referents amb els quals alimentar la nostra fe i combatre la flaquesa. Ja ningú recorda que després de la riuada del 57, el club, de ser una SAD i no una entitat esportiva, hauria deixat d'existir. Igual que després del descens del 86. El record col·lectiu es centra en els lideres que van guiar en temps de fam al ramat. L'aficionat evoca a Penev, a Fernando, Giner, Sempere o Camarasa, no a les lletres i bons que Martin Queralt signava amb desesper totes les setmanes per a evitar denúncies per impagament. Igual que recorda al Benítez o Baraja del doblet, i no les dos causes de disolució que va evitar el club venent solars.

Com tampoc es fa ja menció als abonaments a 15 anys, a la dimissió de Luis Casanova, ni a les lletres que va emetre el club per a finançar la ruïna després de la riuada, que va coincidir, com bombolla immobiliària, amb la construcció del Gran Mestalla, amenaçant fins al limit l'existència de l'entitat. Aquells anys foscos han desaparegut deixant per a la història la generació eixida d'aquella catàstrofe, el record de Paquito, Manolo Mestre, Guillot o Pesudo, líders d'un raquític VCF que vivia recordant al talentós equip de Puchades, Pasieguito, Buqué i Fuertes que van competir de tu a tu tant en lliga com en copa amb el gran Barcelona de Kubala.

Tots són pegats que han solapat grisos contes de freds hiverns ja oblidats. En una d'eixes múltiples crisis generacionals que patim, l'entitat s'ha topat de casualitat amb figures que poden emular aquelles, i que de continuar així, poden transformar-se en nous punts negres que amaguen baix el seu mantell ampliacions de capitals e intervencions polítiques. La pitjor crisi que pateix l'actual VCF no és econòmica, sinó de fe, d'identitat. L'apatia i la depressió han calat fins als ossos en una vella afició acostumada a alçar-se després de mil colps, cansada i ferida en l'ànima per tanta foscor i porqueria argumental.

Guaita, Jordi Alba o fins i tot Isco, amb tota la seua inmaduresa, es poden convertir en brots verds que servisquen de salvavides a una il·lusió condemnada a morir ofegada en la solitud. Símbols d'una nova reconstrucció. Per això, és inconcebible que la institució en l'actual circumstància es plantege traspassar a Alcazer, com apunten els medis, davant una suposada oferta econòmica del Liverpool, o que deixe escapar a Guaita per ser ignorant de l'actiu que la casualitat li ha dut a descobrir. De la crisi econòmica es podrà eixir, però de l'espiritual, una vegada es sucumbeix, no té remei .