Les mil i una nits de Miguel.

La gran notícia de la setmana sens dubte és l'última malifeta de Miguelón. Eixe portuguès que és tan ximple que fa el mateix que els seus companys, però que sempre és ell qui es duu els pals. Ara que ja està apartat de l'equip, amb visos de rescindir-li el contracte a final de temporada (donem per impossible que algú ho vulga comprar) el pobre Miguel té amb que entretenir-se. Una horda de malvats periodistes i anònims amb la camisa negra li han buscat ocupació en el sempre entretingut món del cinema. Sense donar noms, ací pose algunes de les millors #Britomovies que s'han parit en Twitter:

Cubatar / La birra es bella / Pagawhiskys / Millenium 1: Los laterales que no amaban los despertadores / Borrachera o victoria / bebe, duerme, paga / Algunos Whiskys Buenos / cartas desde la disco mya / Objetivo Barmania / Días de Brito y Rosas / Colega, donde está paterna? / bar adentro / Desde gasoil con amor / Las normas de la cata de la sidra / Million copas Baby / Tardageddon / todo sobre mi ciego / El señor de la fiesta: las dos copas / Balada Triste (y voy) Trompeta / El señor de la fiesta: La comuniad del ciego / Tardones lejanos / Tomates verdes Britos / Alguien voló mi despertador de Cuco / La vida secreta de los bandarras / Miguel Brito y el cubata filosofal / Uno de los puestos / No me toques el Brito que me irrito / Pam, Negre / Gintanic / Los Lunes al Gasoil / Despiderman / Tiro en la defensa / El apartamiento / Mil britos tiene la noche.

És positiu prendre's estes coses amb humor. Ara separem la primera part de l'entrada de les rises. Miguel està bé castigat, no hi ha més que veure el seu historial per adonar-se que fa massa que deuria d'haver-se anat d'ací. El que mai m'ha agradat ha sigut la hipocresia. Per això em pareix surrealista carregar les tintes en exclusivitat sobre el portuguès. El lateral pot pecar de ximple, de molt ximple si es vol, però ell almenys és honest. Esta ciutat és un niu de serps que es mou pel interès. Tots coneixem les històries de La Indiana, de Les Ànimes i de centenars de locals de moda, les parrandes i els despropòsits de molts jugadors, també les entrades a Paterna per la porta de darrere. Fets de hui i d'ahir.

Històries silenciades per eixe contingent d'interessos ocults que emboliquen este perfid món del futbol. Com diria aquell cal tindre amics fins en l'infern. Per això València castiga sempre la punteria, igual que els comitès nacionals, eixos que SI critiquem quan són laxes amb els objectes llançats que no impacten sobre ningú. El pecat mai ho centrem en el fet, que més dóna que molts jugadors passen de cuidar el seu cos, que arriben a hores prohibitives i enllacen amb la ciutat esportiva. Soles centrem les nostres ires en quan un d'eixos faves útils que hi ha a tot arreu arriba tard. Soles castiguem la punteria.

Esta història, com moltes altres, té més d'un culpable. Està bé que Miguel pague amb escreix la seua col·lecció de faltes d'ètica professional, però darrere d'ell han d'anar uns quants. El lateral no va ser l'únic jugador que allargà la festa més del degut, simplement va ser el ximple que es va retractar públicament. El càstig cap als seus companys deu de ser exemplar, en cas contrari, fem més mal que bé aplicant la vistra grossa amb el clan dels listillos. Un clan que si fera conèixer públicament el seu historial de farres Brito quedaria en ridícul. Certes recuperacions que s'arrosseguen més del degut tenen una incidència lligda a nits de juerga i no tant en doctors Candel's.