València és una ciutat de silencis. Calla i mira cap altre costat quan sap que les coses van mal i els despropòsits estan a l'ordre del dia. Els quatre que tenen valor d'alçar la veu en repetides ocasions són desqualificats de totes les formes possibles. Dóna igual que la consciència general coincidisca sobre el desastre, el pecat està en dir-lo, deixant amb això als que callen en mal lloc. Amb el dictador mort afloren màrtirs de la causa fins en meitat del desert, demòcrates de tota la vida que es deia abans. Però en vida, tots amb el braç enlaire no siga cosa que ens fiquem en embolics. Beneït avantatgismeEls mateixos que van callar, ara es reivindiquen. I no cregues que la seua critica està basada en reflexions sesudes, són tan simples com buides de sentit comú. És el mal de la consciència, que els fa alçar la veu massa tard. Hi ha qui pot estar orgullós d'haver estat dur amb el que veia i haver criticat el que sentia com a barbàrie en dia i data. I és just fer honor a eixe racó de llibertat que va suposar en el seu moment sentimentche.com. On es va passar sense embuts de la inicial il·lusió per trencar amb un nefast passat, a la preocupació i la reflexió critica pel rumb caòtic en el qual va entrar l'entitat després de l'arribada de Soler.
Igual que va advertir del perill de deixar el club en mans d'un triler com Soriano. Vitorejat en places mediàtiques fins a l'extenuació, per més evident que resultara la seua mentida. Hagué qui va aplaudir recorrent al manit tòpic de la “bona gestió.” Condecorant amb això aquell acte en la junta de Novembre de 2009 que va provocar un forat comptable de 70 milions d'euros. Causa per la qual el club va haver d'exercir una ampliació de capital i evitar la dissolució pel passiu acumulat de temporades arrere. Deixem-lo treballar, eren les paraules habituals per a aplacar “la sinrazón” d'aquells que veien en el tigre de Puçol a l'enemic dels interessos del VCF. Els “anti” sempre vam tindre raó. Ara és molt fàcil fer llenya de l'arbre caigut i acarnissar-se amb el personatge. Les coses clares, quan era el moment de fer-lo ningú va obrir la boca.
2 comentaris:
Yo invito al que quiera a echar un vistazo a mi blog desde el mismísimo día en que Soriano se convirtió en presidente y después, cuando anunció lo de Dalport. No sé si tendrá mucho o poco mérito, no creo que sea para ponerse medallas, pero mientras desde los medios se la comían de canto a Soriano y Damiá, (a Damiá todavía siguen, por más que haya demostrado ser un trepa que se arrima al sol que más calienta) en los foros y blogs veíamos venir todo el merder y lo avisábamos. Luego, a toro pasado, y cuando era mucho más que evidente el bluff Soriano, ya se apuntó todo el mundo y dijeron eso de, 'si ya lo sabía yo...'
Los cojones.
Una llàstima que sentimentche ja no existisca, es podrien linkar un centenar d'entrades prou gracioses.
Publica un comentari a l'entrada