Molt més que respecte.

Potser algun dia li perdone la vergonya que em va fer passar Mendieta amb aquella roda de premsa. Inconcebible per a un xaval veure a un jugador de la casa protagonitzar aquell espantall, demanant a crits que li deixaren eixir, al·legant que ací mai guanyaria res. Difícil de digerir va ser allò, i massa mal sabor de boca va deixar com per a que en tan poc de temps guarisca aquella ferida. Gràcies al basc, natural de Castelló, mai he tingut ídols futbolístics. No actuals. Viure en primera persona l'egoisme, el cinisme, i els aires de superioritat del jugador en actiu generen en mi un rebuig de forma automàtica. Eixos valors, comuns hui dia en l'esportista d'èlit, no casen amb el sentiment d'identificació cap a un club. Aquella temporada de 2008, de infaust record, no va fer més que radicalitzar la meua postura.

Quan un jugador penja les botes, el temps ho calma, ho assenta a poc a poc en el món dels mortals, esculpint amb delicadesa la persona, despullant-lo de la seua col·lecció de pecats capitals que ha anat col·leccionant al llarg de la seua etapa de deïtat pagana. Conèixer al exfutbolista, a la persona en definitiva, és el que m'ha dut a respectar més a jugadors com Kempes, Arias o Puchades. Tipus als quals mai he vist jugar, ni tampoc he hagut de patir. Molts d'ells, alguns més que altres, s'han prodigat en els mitjans de comunicació. Els he pogut veure patir amb el VCF, indignar-se, entristir-se, parlar amb admiració i afecte pel seu club i fins a revelar-se contra la realitat, deixant-se conèixer.

Tants anys consumint ràdio, i llegint diaris, et fa arribar a cert nivell d'identificació amb la persona que parla en qualitat d' ex. Les seues postures, que entens autentiques i no poses, com actua el jugador en actiu, són les quals fan nàixer en tu un cert sentiment de respecte cap a una figura que tendeixes a mitificar. Una d'eixes persones prodigues en els mitjans, que s'ha deixat conèixer i voler en les seues incursions com analista, és Carlos, el Lobo, Diarte. Un home sempre alegre, amable, i que transmetia una imatge de bona persona, propera, i entranyable. Contestatari envers el discurs oficialista, exigent amb el seu València i respectuós amb els professionals que ho integren.

Paraguaià immortal, tocat amb la vareta màgica del ADN que li fa vèncer al pas del temps. L'alegria dibuixada en el seu rostre i el seu sempre llarg cabell són la seua senyal d'identitat. Guardat eixe record en la meua ment, Diarte va desaparèixer de l'escena pública. Sense més. Ara el bo del Lobo, està disputant, en silenci, però amb l'entusiasme i l'esperança que sempre li van acompanyar, el partit més difícil e important de la seua vida. El seu contrincant, el Càncer. El resultat, per descomptat, serà una apabullant victòria, amb gol per l'escaire del ariet paraguaià. Mestalla li acompanyarà, encoratjant de nou les seues incursions en l'àrea, les seues diagonals, i la seua potent rematada, per a acabar celebrant de nou tots junts un triomf que és segur. Ho aconseguirà, perquè la malaltia no ha sigut capaç d'esborrar del seu rostre l'alegria que sempre va tindre i l'esperança que sempre va transmetre.

Amunt Lobo!

La no junta, de no accionistes.

Diuen que el dissabte hi ha una junta d'accionistes. Encara que seria més correcte advertir que esta reunió és d'un accionista i els seus empleats. Perquè altra cosa no és. Ens quedaria el dret de pataleta, qui tinga sort de poder assistir, soles si fórem una massa social seriosa i compromesa. Els temps en els quals els conclaves accionarials del VCF servien per a rendir comptes, proposar solucions i també per a parlar de l'estat dels serveis de Mestalla, han passat a millor vida.

En l'actualitat, els presents en l'escenari no aporten res. El seu silenci, amb la complicitat de l'entorn, adorm, com així està manat, a la massa critica. Veure al Xato fer de les seues, és l'únic al·licient que ens deixa este simulacre. El discurs oficial ja ho coneixem tots. Solucions als problemes no escoltarem. Alternatives de finançament per al estadi, menys. Arranjament a la malifeta accionarial, ni somniar-ho. Besllums d'un pla d'expansió de la marca, ni borratxos. Exposició de la política de pedrera? millor pregunte en altra finestreta. Perquè de la nostra postura en el repartiment televisiu? S'equivoca vostè de lloc. Perquè altre préstec per a pagar el crèdit inicial de l'a fundació? Ara no toca. I així amb tot.

Els únics fets que ens arribaran, seran els mateixos de sempre. Tocaran de demagògia i catastrofisme per a salvar el seu propi coll. Ens parlaran de la vinguda de les hordes roges que ens llevaran els negocis i violaran a les nostres dones per a convèncer-nos que com estem, estem bé. Estenent la creença popular que el roín de la pel·lícula converteix en bons als seus successors per art de màgia.

Tornarem a remoure merda del passat per a justificar el present. Els assistents tornaran a casa com es van anar. I ací pau i allà glòria. També seria de rebut aplaudir-los abans d'iniciar la critica, que no haurà, ja que és obvi que no tot mal s'ha fet. Però com sempre, es tira en falta un pla d'empresa que exposar per part del club, solucions a mitjan o llarg termini que marquen les linies del futur, i uns assistents que aporten alguna cosa més que no siga vergonya aliena i riures cap a les seues persones. La fugida cap a endavant no és eterna, algun dia caldrà rendir comptes.

Estem per a guanyar la lliga.

Sempre he sigut molt quixotesc. Per això de negar-me a combregar amb rodes de molí em llençava al mont a emular al gentilhome manxeg i lluitava contra aparells de vent en estepa castellana. Fer-te major et fa veure les coses d'altra forma, a escassos dos mesos de complir els 27 (cony, fa 3 dies estava jugant als cromos amb els meus amics en el col·legi) ja estic cansat de predicar en el desert per a no aconseguir res. Em resigne a la fotuda realitat, per molt que la menyspree.

Per a que seguir demanant un club seriós i professional, si l'espectre dels gestors, passats, presents i futuribles, no és major que els ja coneguts. Andreu Fajardo és el paradigma del director al que aspirarà sempre este club. Siga en el segle XX o en el XXII. Com ha passat en els últims 40 anys canviarán les cares, però no els cognoms, ni les formes. Som açò. El dia que va arribar el maná en forma de gestor ho va fer de la mà del bigotes, hi ha qui diu que darrere seu Vilallonga portava la Gürtel i els seus 1000 milions suïssos. Encara en èpoques passades cabia l'esperança que una alineació planetària portara a un comprador forani que fera realitat les teues expectatives de club convertit en multinacional. Però igual que va passar amb el súper-gestor, va caure del cel una gran bola oriünda de la pradera uruguaia, tan opaca com fétida, que a acabat amb l'unica gran via d'escapada.

Fins l'autogestió s'ha tort a capritx per a no deixar-nos eixir de la inmundicia que la geopolítica ens va oferir en el seu moment. Vam tindre un estadi que olorava a fàbrica de bitllets, hui convertit en la nostra tomba. Lo pitjor del sambenito és que la solució al problema passa pel purgatori. Lo trist del esquelet de ciment, és, que qui ha de vetlar per a recuperar el símbol dinerari del projecte es defeca en ell. La meitat amb mala fe, duts per l'odi i el ressentiment de no veure plasmada la seua signatura en l'estructura del camp. L'altra part, simplement per ignorància. No comprenen l'importància de les xarxes socials en l'empresa actual, com per a demanar-los que l'explotació d'eixe camp la realitzen amb altura de mires per a no menyscabar el futur creixement de la SAD.

Ara està de moda plorar pels drets de TV. Creu el món que l'actual diferència de 5-1 a favor del poder s'arregla amb un repartiment televisiu millor. Una venda col·lectiva equitativa no és el maná, sí la pedra angular per a aconseguir reduir eixa distància. Els actuals contractes de Mediapro amb Madrid i Barça van entrar en vigor al juliol de 2009, abans d'eixa data la diferència ja existia. Enric Bañeras ho reflecteix molt bé en la seua columna de La Vanguardia. Mentre els altres clubs continuen sent els kioscos de barri que venen pipes, madrilenys i catalans s'han convertit en dues multinacionals en tot just 10 anys. En ABC són més crus, ACS (el Reial Madrid) competeix amb cooperatives de poble. Si lluitem sense caserna per un millor repartiment pensant que es la solució i ens quedem com estem, de braços creuats, la diferència no solament es mantindrà sinó que augmentarà. Però açò com allò altre, resulta tan inútil com parlar-li a una paret. Soles cal observar amb enrogiment, quina consideració tenen els clubs, els kioscos que diu Bañeres, respecte al màrqueting. Si fins a Llorente fa 4 dies va parlar d'anar amb la "carpetita" per ahí a demanar sponsors.. Com es feia en 1992.

Per això, cal resignar-se a la realitat. El VCF es troba on es troba, minvant cada dia que passa, rebent sopes amb ones del Vila-real. La seua gestió de pedrera és insultant comparat amb la nostra. Ahí està l'Atlètic de Madrid, que en tot just tres temporades ha fet més per la seua marca que el propi València en els últims vuit anys. I tenim al Sevilla, que amb menys de la meitat dels nostres recursos ha aconseguit guanyar sis títols en vuit temporades. Però malgrat tot, la pròxima jornada visitarem El Madrigal, la casa del líder, amb la possibilitat d'arravassar-los la privilegiada posició que ostenten els pupils de Fernando Roig, posicionant-nos per a tornar a conquistar l'únic títol al que podrem aspirar en els pròxims 30 anys. Ser tercers.

Per aconseguir algo més, no solament n'hi ha prou amb voler, sinó en creure i en saber. Mentre el Madrid té mobil-màrqueting manager, ací encara no sabem el que és Twitter. Amb este panorama, com per a queixar-se si l'equip no sap al que juga, no pressiona com cal per a aspirar a cotes grans, i lamentar-se per lo burro que és Emery. No es pot pretendre anar a la guerra a lluitar amb pals i damunt voler eixir victoriosos.

Cor i ànima de City Ground

Molt s'ha escrit sobre l'amor cap a uns colors, sobre la passió que alça en les persones el futbol i lo que estes estan disposades a fer per per un club. Però han estat pocs els quals han dedicat tota la seua vida a un equip, fins i tot renunciant a l'amor per això. Stuart Astill (63 anys, natural de Sandiacre, Derbyshire, Anglaterra) Complirà el pròxim 29 de Desembre 1500 partits seguint al Nottingham Forest. Un titul que no és qualsevol cosa. Este enginyer jubilat ha assistit a tots i cadascun dels partits del seu equip des de fa més de 40 anys. Allà on han anat els reds, trobaves al vell Stuart en la graderia, abillat amb la seua vella bufanda, esperant impacient el xiulet inicial.

La família Clough i el cognom Astill han estat units des de sempre, fins i tot abans de que ambdós clans conegueren l'existència dels uns i dels altres. En l'hivern de 1956, quan regressava a casa amb el seu pare després de presenciar un partit del Derby County, es va creuar amb un grup d'amics. El seu destí, City Ground. Els enfervorits supporters rojos van convèncer al senyor Astill per a què deixara al seu fill acompanyar-los. Eixe 11 de Novembre del 56, canviaria per a sempre la vida del nostre protagonista. Aquell encontre va enfrontar al Forest Vs el Middlesbrough, amb resultat final de 0-4. L'autor de tres dels quatre gols que van pujar al marcador serien obra d'un desconegut Brian Clough.

55 anys després d'aquell partit que va captivar per a sempre a Stuart, coincidint amb el partit 1500 com a seguidor del Nottingham, un dels fills de Clough, ex-jugador local i un dels máxims golejadors en la història del club, Niegel, s'asseurà en la banqueta de City Ground com a entrenador dels carners en l'enèsim derby del comtat. L'amistat que va unir als Astill amb la família Clough va nàixer en 1978. L'únic aficionat que viatjà a totes i cadascuna de les epopeies del Forest en la copa d'Europa, va arribar a entaular un amistat personal amb Cloughie.

Una relació estaña que va unir a seguidor i entrenador. Caràcters contraposats, encara que Astill conta de Clough que era tan fanfarró com bona persona. Recorda una freda nit de Febrer del 79, després de celebrar en la cantina el triomf del Forest en una eliminatòria europea: “Brian va abandonar la reunió preocupat per la reacció de la seua dona si arribava més enllà de les 11 a casa” Relata. Hores més tard, Stuart va trobar el cotxe de l'entrenador amb les llums enceses i les portes obertes abandonat en un carrer a la una de la matinada. Quan va acostar-se pogué veure al mític preparador anglès eixir d'un orfanat local acompanyat de dos xiquets. “Eixe cap de setmana, mentre esperava l'autobús de l'equip en les portes de l'estadi, van aparèixer comandant l'expedició el dos xavals.” Aquell partit ho presenciarien asseguts en primea fila, darrere de la banqueta. Com ho feren centenars després d'ells. “Ningú va conèixer este fet mai, excepte el club i les encarregades del centre de menors, Cloughie era molt discret amb tot allò que no tenia que vore amb la seua vida professional, el seu personatge dissuadia als curiosos.”

1500 partits de lliga viscuts en primera persona tant de local com de visitant. Encara que no duu el compte dels encontres de la FA CUP als que ha assistit, el senyor Astill admet que des de 1966 no s'ha perdut cap de la competició més antiga del món. La seua passió li ha dut a conservar en el seu modest domicili de Nottingham un autentic arxiu històric de tots i cadascun dels partits que ha vist. Tant és així, que en 2002 va començar a col·laborar amb el Nottingham Evening Post, el periòdic local, administrant estadístiques, redactant relats històrics, i acompanyant a l'equip amb una passe de premsa per a cobrir els partits, ja que la seua pensió i els alts preus de les entrades, no li donen per a seguir acudint als estadis.

Encara que no ha estat tot de color de rosa per al aficionat més famós de les illes. Va Poder complir el seu somni de presenciar tots i cadascun dels encontres del seu equip una vegada es va independitzar gràcies al seu treball en la companyia britànica de ferrocarrils, ja que els empleats no pagaven bitllet, permetent-se poder viatjar per tot el país gratuïtament. Soles s'ha perdut dos partits en tota la seua vida. Un d'ells va ser a causa d'una boda (1972 davant el Sheffield), el segon per culpa d'una operació d'hernia (1973 Preston). Este vell seguidor presumeix d'haver estat en tots i cadascun dels estadis dels 93 clubs professionals d'Anglaterra.

En 1984 el Luton Town va prohibir l'accés als seguidors del Forest a les seues instal·lacions (entre molts altres de diferents equips) per a evitar disturbis. El Luton va obligar a Astill a fer-se soci per a poder veure el partit. Més recentment, en el sempre perillós estadi del Millwall, després de la prohibició expressa del club als seus aficionats per a que no viatjaren a Londres, Astill va tindre que abandonar la tribuna de premsa, ja que la seua afamada condició de supporter va estar prop de causar-li problemes.

Romàntic on els haja, no soles té lloc en el seu cor per als reds. A pesar de la seua militància, va acompanyar al seu pare a l'estadi del Derby fins que este va morir en 1989. La seua filiació no li ha permès gaudir d'una vida plena. Mai ha pogut consolidar una relació sentimental amb dona alguna per culpa del futbol. Com una paradoxa, la graderia de City Ground fa 12 anys li va retornar l'amor que tantes vegades va perdre en ella embolicat en cos de dona. Ara, acompanyat de la seua novia, compartint passió per uns colors, contínua viatjant amb l'equip als seus 63 anys, esperant que l'edat i la salut no el retiren de la circulació abans d'hora.

Ok, fem lectura.

Els dies previs a l'enèsim desastre del Pizjuan molts van unflar el seu pit llançant discursos triomfalistes. Deien que calia interpretar la convocatòria de l'entrenador, posant l'accent en que l'onze que eixiria a Sevilla era la guàrdia pretoriana del mister, els compromesos amb la causa, comandats des del centre del camp pel capità Albelda, el millor jugador en dècades de la història del club, i un home que aporta esperit, temprança i saber estar.

Arribades les 21:30 vam poder interpretar. Emery anava a morir amb els seus jugant a lo seu. El doble pivot ho va conformar Topal-Fernandes, a casa es van quedar Moyá, Vicente, Chori i el nou amic de la nit, Ever Banega. Les substitucions, o no modificacions, que va fer l'entrenador en la segona part interpreten per si soles la realitat que havíem d'interpretar. A bon entenedor, estes paraules li interpreten…. Dic, li basten.

Embardissats en el partit em negue a acceptar una realitat. Admet abans de començar que jo no se de futbol. Sóc incapaç d'entendre en que es diferencia un 4-3-3 d'un 4-5-1. Dit açò, i adunant en la meua ignorància, em negue a acceptar el comodí Iturralde com escusa. O millor encara, com a catifa en la qual amagar baix d'ella tota la porqueria que hem anat deixant en el saló aprofitant que els pares no estan a casa.

La caiguda en picat del VCF poc o res té a veure en temes esportius. El vestuari ha esclatat. Com bon polvorí que és qualsevol espurna ha servit com excusa. El problema no és l'incendi, sinó l'absència de bombers. És lo trist que té este club dels últims 6/7 anys. Que vaga com ànima en pena, sense ordre ni llei, a la recerca de rumb. Del que està encara molt lluny de poder trobar.

Hui dimarts la derrota a Sevilla em dol. Em dol més que anit, i menys que demà. Em dol per moltes coses, però sobretot, per una. Admet que assegut en el sofà del meu menut i coquet estudi, acompanyat d'una alemanya de bon veure, però poc donada a açò del futbol, em vaig sentir estrany. Mai vaig creure en la victòria, i el pitjor de tot, l'expulsió de Topal no va fer ni que m'immutara. En altres temps la TV hauria saltat per l'aire, acompanyat d'un bonic poema en vers dedicat a tot l'arbre genealógic de l'àrbitre. Lo quotidià de l'assumpte va fer que abordara la situació com aquell que s'asseu a veure per enèsima vegada una pel·lícula, de la qual es sap de memòria els diàlegs i el final.

La TV alemanya al finalitzar el partit va fer una reflexió que faig meua. El VCF s'ha enxiquit. La superioritat física i mental dels andalusos va ser evident des del primer minut. Eeste equip no sap competir, i el pitjor de tot és que al pas que anem, està lluny el dia que aprenguen. Mentre arriba, seria bo per a tots que algú cride als bombers, Paterna fa olor a socarrim.