Adéu temporada cruel

Des de Milà no m'havia sentit tan buit i trist com anit. Què és un 2-0 per a un equip normal? Res. Per al VCF una maleïda utopia. Si ni en unes semifinals són capaços de demostrar, no se quan dimonis ho van a fer. El gol de Costa en altra època t'haguera donat vida, l'esperança de veure a un equip guerriller immolar-se cercant la glòria en un estadi lliurat.

Però a estes hores eixe “dos” en “un quatre” no és més que un tub de plàstic connectat a una maquina que manté artificialment una realitat. Este roster no et deixa ni la trista opció de creure en el teu equip, que hauria de ser el mínim al que tinguera dret una persona en esta vida. I ara què? La desolació. Tan tremenda que la història d'un club que podia presumir de ser l'únic invicte en unes semifinals continentals s'anirà pel WC entre trossos de merda i despulles. Ni l'èpica, que serveix per a maquillar vergonyes, et deixa vestir-te amb el seu tratge, i ho fa dient-te a la cara que no eres digne d'ell.

Emery no deixarà títols, però si una basta i extensa col·lecció de golejades i humiliacions històriques que mai podran esborrar-se de la memòria col·lectiva, i encara que d'esta pogueren extraure's, sempre estaran ahí els papers per a pintar-nos la cara. El que antany era un accident que presenciaves cada deu anys, ara és un costum que et toca patir quatre o cinc vegades per temporada. Koeman, eixe ésser que podria qualificar-se de menyspreable, et va deixar una copa, a Mata, i un intent de netejar un vestuari que pareixia més a una cèl·lula d'Al-Qaeda que un equip de futbol. El basc s'anirà sense pena ni glòria, i a diferència del holandès, no ho podrem recordar ni per a insultar-lo. A les 48 hores no se'n recordarà ningú d'ell. Un trist llegat per a una trista aventura.

Impossible dir “ni una més”, ni una més ho hem dit milions de vegades, però som tan imbècils que quan arriba el dia tornes a caure, a creure, a imaginar que no pot ser tantes vegades que no, que esta serà que sí. Però res. Mai vaig veure a un grup de persones tan obcecades a convertir al ateisme una parròquia tan devota i desesperada per abraçar la fe com la valencianista. Tenia esperances en que esta UEFA calmara tants anys de quina, de suportar a Quiquismes, Albeldismes, Carbonismes, Moratismes, Solerismes, Llorentismes, Bancaixismes, Dalportismes, Sorianismes... de campanyes obscenes de periodistes denunciables, de tones de merda engolida, que fora un oasi en mig de la desesperació que produeix la frustració de veure't en un futbol que no et deixa avançar. Un títol per a alliberar-nos de tanta negació, per a escapar d'una realitat que amb el cap entens però que amb el cor et negues a acceptar, per a fugir d'aquells que es passen la vida menyspreant la història del VCF per a defensar a personatges transitoris.

Algun pecat hem comès. Arribarà el Dijous, llençaran a porta en el minut tres i t'enganxaràs al partit. Altra vegada enganyats? Doncs si, és el que té ser d'este equip, que en nits com la passada series capaç de pegar-te un tir o de fer-te del Unió Berlín amb la condició de no patir més, però demà, passat i a l'altre, tornaràs a estar ahí com un idiota esperant que s'alineen els planetes. Jo com tants altres ja som addictes i no haurà catàstrofe en este món que ens desenganxe d'estos maleïts/beneïts colors. Però hi ha una generació de diminuts éssers que estan agafant consciència en una època on contemplen passius el bombardeig impune de dos clubs aliens a esta terra, mentre en el propi interior, qui deuria lluitar contra dita invasió es defeca en lo que hauria de ser ensenya. I això dol més que una golejada.

Hui m'han mort. Ja no tinc forces per a aguantar més esta temporada. A estos, que els donen, em dóna igual la Champions o la Intertoto quan no tens un equip digne que estiga a l'altura de la samarreta que vesteixen. Penses. Però el pitjor de tot? que açò el Dimecres s'haurà oblidat, que tornaràs a estar com un yonki davant la teua dosi esperant el xiulet inicial per a tornar a ficar-te en vena una droga que et mata i et dóna la vida a parts iguals. I eixa és la gran putada de tota esta història, que ni pots ni vols desenganxar-te per molt que et foten nits com la d'ahir.