La maledicció dels Mestalles.

Com si d'una maledicció faraònica es tractara. L'estranya relació entre el VCF i els seus estadis ha esdevingut en una i mil situacions complicades al llarg de la història. Ja des del llunyà 1924 quan es va fer el trasllat definitiu del vell Algirós a l'actual emplaçament de Mestalla va començar esta relació en forma de soga hipotecària ha assetjar les arques de l'entitat. Els actuals terrenys on es troba l'estadi van ser adquirits pel club després d'una decisió adoptada el 16 de gener de 1923 per part de la junta directiva que presidia Ramón Leonarte. El cost total dels solars i la construcció del recinte no sobrepassaren les 600.000 pessetes de l'època, tota una fortuna. La primera gran remodelació va vindre de la mà del , encara hui, millor president de la història , Luis Casanova. El projecte del nou Mestalla era la guinda al pastís que havia construït durant tota la post-guerra, que va fer del VCF un dels millors clubs del món en els anys 40. L'estadi, per necessitats del conflicte bèl·lic, necessitava una remodelació urgent i agressiva. Les obres van tenir les seues fases, dures i complicades , fins i tot critiques, el projecte va acabar minant les arques de club, tant, que els directius de l'època van haver d'hipotecar els seus béns perquè l'entitat poguera plantar cara als pagaments que exigia el dia a dia.

El segon gran escull va vindre en la dècada dels 50, amb un VCF instal·lat esportivament en “el quasi”, on a pesar de contar amb grans equips, sempre quedava a tir de pedra dels campions, recordar aquell trienni de subcampionats a 1 i 2 punts del Barcelona de Kubala, amb mítiques semifinals coperes amb finals tristos, que es van veure recompensades amb l'èxit de la final de Chamartin (la final de Quique). El projecte del Gran Mestalla va prendre forma, estava cridat a superar els 70 mil espectadors, i ha contar amb un avanç tecnològic a l'abast de pocs clubs en aquella època, la il·luminació artificial. El cost total de l'obra va arribar als cent milions de pessetes, sufragi que es va fer quasi impossible d'assumir, la venda de passes a 15 anys de forma anticipada va solucionar gran part del problema , però no tot, el projecte es va haver de canviar, les ambicions inicials es van aparcar, i el VCF va contar amb un nou i modern estadi de cinquanta mil espectadors. La riuada de 1957 va agreujar encara mes la hipoteca deixada pel gran Mestalla, l'estadi va quedar en unes condicions lamentables, el seu acondicionament sumat al desembors del projecte inicial, va suposar una llosa econòmica que el club va arrossegar durant bona part dels anys 60, encara que no tot va ser roin, la citada dècada va deixar un parell de títols, i l'eixida del túnel es va celebrar amb la lliga del 71, que va vindre acompanyada d'un inici espectacular de dècada.

La mes gran fins al moment, i la qual va portar les pitjors conseqüències, va ser la dels vuitanta. La democràcia va portar un valència de cracks, els Kempes, Bonhof, Morena, Saura... estaven cridats a escriure una nova pagina d'èxits en la història del club, tot apuntava a això, després de l'èxit coper del 79 i la posterior Recopa, sense oblidar aquella supercopa, la primera que va visitar el sud d'Europa, guanyada no sense emoció al mític Nottingham Forest, que es va imposar en la final de la Copa d'Europa de Munic al Malmoe per 1-0 . El Mundial del 82, i la designació de València com seu, exigia un nou acondicionament del recinte per a complir les exigències de la FIFA i de la pròpia RFEF. Projecte que en els seus inicis estava finançat per la mateixa RFEF i pel CSD, per un cost total de 300 milions de pessetes, dels quals la gran majoria va haver de fer front el club, desprotegit d'institucions que li ajudaren, i amb paraules incomplides dels precursors del mateix. La situació va ser mes que difícil, els impagaments a la plantilla van ser continus, i el desgovern, el pa nostre de cada dia. La situació arribà a tal extrem, que fins i tot els desplaçaments perillaven al no poder pagar-se els viatges. Després d'uns lleus coquetejos amb la catàstrofe, i sense que ningú posara remei, ni solució alguna, el VCF va viure el seu primer, i únic, descens de l'història. El lastre deixat es va arrossegar durant tots els anys 90, amb limitats projectes esportius, i amb escasses ambicions, les que permetia l'economia, altra eixida del túnel que es va celebrar amb una copa, i amb el més espectacular inici de dècada que mai s'ha conegut.

Les obres del que serà el tercer estadi en propietat de la història del València, igual que el seu antecessor, esta deixant seqüeles econòmiques, de les quals desconeixem el seu abast real. Sens dubte un deute de 650 milions d'Euros, segons el club, 780 segons l'oposició, és un lastre difícil de superar. La venda de l'actual Mestalla, paralitzada durant anys, i amb previsions de venda a la baixa pels anteriors gestors, pareix la solució. Venda que Vicente Soriano, actual president, assegura tenir tancada, i pels 350 milions que apuntaven les previsions mes pessimistes de l'anterior junta abans de la crisi. Si és veritat , caldrà preguntar-se moltes coses, llevat que la venda siga fictícia, del perquè no es va vendre abans, i el perquè fins i tot es va arribar ha pensar fer-lo per 100 milions menys ( 250 ). Inoperància, tal vegada, ineptitud possiblement. Si encara no hem matat la gallina dels ous d'or, que algú es mire el finançament del Emirates Stadium, o del nou “La Luz” de Lisboa.. Igual troben una solució, llevat que l'assassinat de la gallina dels ous d'or siga el que convinga a la butxaca dels interessats, que ja sabem, que no es la del club. (la butxaca)

Article publicat en Sentimentche el 15 d'Agost de 2008

Fotos: www.futuromestalla.com

El quart poder

Polítics, militars, cabdills locals, són molts al llarg de l’història els que han intentat, sense èxit, crear una veritat paral·lela al voltant del seu règim o figura. Ja des de finals del XIX, el poder sempre s’ha servit de la premsa per a tal negoci. Un viciós cercle que es retrò alimenta constantment. La utilització del mig per a la manipulació de la realitat, per a la venda d’esta, era i és tal, que se li va titllar, al periodisme, com el quart poder, després del Legislatiu, l’executiu, i el judicial. Les ànsies de control i de fagocitaciò de la societat per part dels poders fàctics, quasi mai ha tingut èxit. Ni en els règim mes feroços, ni en les democràcies mes permissives. Ambdós poders sempre han pecat de lo mateix, han subestimat, menyspreat i ridiculitzat al consumidor, en este cas al poble. Ni en les societats més primitives i subdesenvolupades la maquinària mediàtica ha aconseguit calar en les ments del baix morador.

El pópulo sempre se les ha enginyat per a trobar el seu menut racó de llibertat individual, per a formar-se la seua pròpia opinió, per a discrepar. Eixe és l’error del quart poder, no li atorga llibertat individual al lector, encara hui, en plena era de les comunicacions, es creuen amb el poder de crear una realitat, i que esta cale. En ple segle XXI, la gent posseeix de suficients eines per a desmuntar el meravellós i còmode món del periodisme. Hui dia, hi ha dret a la replica, sense sentència judicial, ni persecució dels grisos que l’evite. El comunicador actual deu ser conscient que té una legió de crítics lectors, oients o televidents que van a analitzar qual inquisidor les informacions que llance, no son temps per a la mentida i per a la manipulació. No obstant això encara hem d’aguantar vells tics del passat, res que el pas del temps no puga solucionar. En estos temps convulsos que vivim en el se del valencianisme, podem observar un clar exemple de retrò alimentació entre el poder i la premsa. En ocasions el poder no té per que estar relacionat amb els més alts dirigents, en açò del futbol és distint, la baixa talla del redactor va d’acord amb la definició de poder, un entrenador, un futbolista, solen ser suficients.

Amb un amic mediàtic basta per a començar una campanya, el seu estrepitós fracàs, lluny de fer desistir a l’executor, ho embraveix encara més, no comprèn com el seu pla estratègic no cala, i el seu amic, l’Andrés del seu interès, segueix sent apallissat pel populacho sense cap contemplació. Els publi reportatges, les mentides, les mitges veritats, la manipulació de la situació… reporten un efecte contrari al desitjat, i no fan sinó que augmentar el nivell de rebuig cap al personatge. Estem acostumats, els de la gorra i la bufanda, que se’ns titlle de masa aborregada , de descerebrats fàcils de manipular…comprats, no es molt bé per qui. És el preu que hem de pagar per pensar per nosaltres mateixos, per no acceptar les mentides que ens venen, per discrepar, són qualificatius que hem d’escoltar per anar en contra del quart poder. Si un número de persones criden contra l’amic mediàtic, són borregos manipulats, si les mateixes persones que la vegada anterior, criden a l’enemic comú, és la veu del valencianisme al uníson i sense fissures. Tot depèn del interès que moga.

Amb les turbulències en la cúpula del club, hem pogut vore altre cas de viratge a la desesperada, això de retrò alimentar-se. Hui dia pots consultar les hemeroteques dels diaris digitals, i pots observar com actuals caps de comunicació, que donen pals al rival, escrivia columnes d’opinió llançant lloances al reconegut , però enemic, soci del Reial Madrid, eixe que no tenia que vindre de fora per a dir-nos no se que. No és l’únic cas, els del NO-DO , arietes contra Soriano en el seu temps, que era enemic del seu cap espiritual, han passat de matar-lo en viu i en directe, a demanar a la descontenta plebe , paciència i adhesió incondicional… això si, recorrent al demagog i portat recurs de “pel bé del València.” La ruptura és total, fa molt que poble i poder concorren per camins diferents, la premsa, eixa gran coneguda, ha donat l’esquena a l’afició, a la qual tracten de convèncer perquè s’adherisca a la causa. El desprestigi és gran, buscat amb afany pels propis implicats, i és que amb tal de defensar a un amic mediàtic, d’assegurar-se mantindre ple l’estomac, i omplir-se la butxaca, han sigut capaços de desprestigiar la professió i el mitjà. I estos són els que han de fer valencianisme?… que baixe déu i ho veja.

Article publicat en Sentimentche el 04 d'Agost de 2008

“Los malos, resultaron ser los Buenos”.

Perseguida va ser la meua primera novel·la negra, allà per finals dels 90 , en plena adolescència. .No és una novel·la mereixedora de guardons literaris, ben escrita, això si, amb una excel·lent trama. Magnific exemplar si vols fugir d’històries enrevessades i complicades trames, és un llibre de venjances familiars, tejemanejes, i misteri. AL final del mateix, faltant 6 capítols per al “The end”, és quan descobrixes que els roïns, els sospitosos i els agres, no són tals, i que aquells que has idealitzat com els bons de l’ història, en un gir inesperat, es descobreixen com els veritables enemics de la protagonista.

Perseguida bé podria haver-se ambientat en este mon futbolístic que ens fan viure estos xics del rat penat. Al final de tota esta història, igual que en el llibre, els dolents, van resultar ser els bons. I encara que la meua opinió respecte a ells no va ha canviar res, és digne reconèixer, que efectivament, ells tenien raó, però no tota la raó, no se’n vagen a emocionar. Coses com estes fan mal, però és així, els enemics de la pàtria, eixos que s’han passat mesos tocant la “entrepierna” a propis i estranys, posant el crit en el cel, i quasi fins a escandalitzant al personal, han sigut els que han tingut la raó, sempre, i soles en este aspecte. Parlem de les vergonyes comptables, i del vici al “finiquito”, això si, sense oblidar-nos del despotisme Solerista, este no és il·lustrat, més que res perquè els protas, de llums, més bé van escassos.

La prota de Perseguida va perdre els nervis, i quasi es va tornar boja quan va descobrir que havia jugat en el costat dels roïns durant tot el temps, jo la veritat, no se que faria en el seu lloc, ara, la vergonya seria inevitable. M’agradaria saber que estan pensant en estos moments els còmplices, mes bé, els voceros, els artífexs del NO-DO solerista, al veure’s amb el cul a l’aire després d’una breu, però intensa brisa. És graciós la veritat, veure’ls amb les vergonyes a l’aire per obra i gràcia del que han estat defensant, encobrint, i alimentant a força d’ones radiofòniques i televisives. Molt malament no deuen estar, i avergonyits, jo no els veig, tot el contrari.

Qual pare de família, Soler va voler acomiadar-se dels seus abans d’emprendre el seu últim viatge, un menjar amb tots els mitjans que han cobert la informació del club durant el seu esperpèntic regnat. No se sorprenguen si els dic que en la taula que presidia l’acte, en el qual , Soler, com era d’esperar, va vendre la seua realitat, eixa de color de rosa, eixa idíl·lica, que ni ell es creu, estaven, qual guàrdia pretoriana, els creadors del NO-DO, els lideres de l’aparell propagandístic que ha estat venent-nos una mentida durant molt temps. Els riures, les bromes, les palmadetes, no van cessar durant tot l’acte, es veu que tenen molt que celebrar, i molt pel que riure, no se si reien del pagament de 150 milions d’ací al 31 de Desembre, o celebraven el desfalc de 780 milions, l’hi preguntaré al segon d’abord en la seua pròxima incursió en el nostre fòrum, encara que no espere resposta, com és habitual en la nostra “relació”.

Diuen que el temps dóna, i quitació raons, i que posa a cadascun en el seu lloc. El temps ha llevat raons als que les tenien, i se les ha donat als quals careixien d’ella, ha posat en el seu lloc a uns, i ha llevat a uns altres. El temps també jutja i condemna, i ho farà en el seu moment, el temps, la història, és lenta a l’hora de condemnar, i jo sóc impacient, m’agradaria veure jutjat al responsable, i lluny d’això, el que estic veient, és com se’n va de rosetes. Potser , quan l’història ho condemne ja no quede res que celebrar.

Article publicat en Sentimentche el 01 d'Agost de 2008

El dia que es va retratar tot el món.

Neró tenia un pla per a Roma, tan desgavellat i salvatge, que no va obtenir suports ni en la pròpia família imperial… en la seua obstinació, va trobar la seua perdició, amb tal de satisfer els seus egos, va incendiar Roma i la va reduir a cendres, via lliure per al seu somni, la d’una gran i nova Roma, fet que li va costar la destitució, la persecució, i l’execució, encara que cal aclarir, que acorralat, ell mateix, va ser el que es va suïcidar. El VCF té a Neró en la seua cúpula, el nostre Neró, també esta disposat a reduir a cendres Roma amb tal de satisfer el seu ego. Si els dós personatges tenen alguna cosa en comú, és que passaran a la història per la seua demència e irresponsabilitat.

No se si ahir quedà alguna cosa clara, el que si sé , es que per als màxims accionistes, el club, la institució, no és lo que importa. Es va demostrar, altra vegada, que la classe burgesa valenciana, esta disposta, com ja ho va fer en els anys 80, a deixar al club en la ruïna i en la desesperació abans que posar un cèntim d’euro en la caixa. No a una ampliació de capital, no pose un duro més… Com si ho hagueren posat alguna vegada. Cal recordar-los que ells són màxims accionistes, si, però les accions les van comprar a altres accionistes, no en una ampliació, ni quan la societat va emetre els seus primers títols després de la reconversió, així, que, en el VCF, no han posat un cèntim, ni ara, ni mai.

- No al capital Estranger, si a la foto.

La fauna valenciana, empresarial he d’aclarir, esta tallada tota pel mateix patró, gent sense estudis, ni secundaris, ni universitaris, gent que en els seus inicis, de pobresa i dificultats, es menjaven els mocs, passaven fam i fred, amb els seus quatre duros, guanyats amb titànics esforços, van fer fortuna. El seu model empresarial és el mateix que el d’un mas, acostumen a l’ordene i comandament, la seua visió del mercat es reduïda i rudimentària, sense coneixements en màrqueting, ni en venda de producte. No tenen màsters en direcció d’empresa, i les seues cotes no van mes allà de la classe mitja empresarial, a més, els seus negocis, són prolífics al “enchufe” familiar.

Esta gent, la qual no té estudis, ni màsters en direcció d’empresa, és la que constantment, posant el crit en el cel, criden als déus per a evitar l’aterratge en Mestalla de capital estranger, i ho fan en to pejoratiu, despectiu, i negatiu. Estos, que no saben lo que és un pla d’empresa. Estem per a rebre lliçons, no per a donar. Que capital estranger es faça càrrec de la SAD, és lo millor que li podia passar ha este club, fent un colp d’ull a la flora i a la fauna autòctona és el que convé. Que por n’hi ha de que vinga capital estranger ?, tenen por de que empresaris titulats , amb màsters en els mes exclusius centres d’estudi, i amb dilatades carreres, ens ensenyen lo menuts , ridículs, i estrets de mira que som o hem sigut ?, tenen por ha que ens òbriguen els ulls, i ens ensenyen lo reduïts en el panorama futbolístic-empresarial que estem ? , que els deixen en ridícul ? .. o a cas, ha lo que tenen por, és que eixos “guiris” es duguen els salves, els vitols, les fotos.. i ells els pals?. No dubteu, la història així ho testifica, a estos, l’única cosa que els importa, és la foto, que mes dóna que estiguem en causa de dissolució, ampliació ? que és això? , invertir diners ?, que bogeria !! .. Ací estem per notorietat, i per a fer-nos rics a costa del VCF…. Escolte! No li interessa comprar les meues accions a mil euros ? , jo sóc un pro-home del valencianisme, mire la meua insígnia d’or que duc en la solapa ! , però que? , em va a pagar 500 quilos per les meues accions o no ?.

- Lliçons , i empreses fantasma.

Vilallonga, anit, va donar una lliçó, una lliçó de com provocar una venda, de com guanyar-se al pópulo, a la premsa, i fins a les musaranyes presents en la llotja. No se si Vilallonga és la panacea, el que si es, és que ell, si que té un pla, i no un pla qualsevol, té un “planazo”. És la primera vegada en 16 anys de SAD, que una persona perd el seu temps a exposar un projecte. Acostumats a frases populistes, discursos buits, i rareses inintel·ligibles, les paraules de Vilallonga, van sonar a música celestial, un projecte, una línia a seguir, un model…. és un somni?.

Comparem professionalitzacions… Vilallonga havia aconseguit robar-li al Madrid al seu home miracle, al seu elefant blanc, un professional, igual que havia aconseguit el compromís d’uns altres en diferents àrees, financeres, de gestió…etc. La professionalització de Soler, les milers que ha fet, s’han basat en posar ha amics, ha “pinchadiscos” amb sous de futbolistes, o a coneguts de tota la vida de la família… coneguts que ha part de perdre el temps en les oficines del club.. poc o gens han fet. Són dós professionalitzacions distintes, una, de veritat, l’altra de mas.

Vilallonga vènia, o ha vingut, a jugar a l’empresa de veritat, al mes alt nivell, a diferència dels natius, que jugar juguen, però no se sap ha que, ni amb qui. És curiós, que després de tres anys de dificultats, divines i humanes, per a vendre Mestalla, aparega de la nit al dia, i en el dia que es dóna a conèixer la causa de dissolució del club, una oferta de compra de 300 milions pels solars de Mestalla. Serà convenient preguntar des de quan té Soler eixa oferta, de qui és, i si la tenia, perquè va buscar ha Vilallonga, eixe que no tenia que vindre a donar lliçons de res, precisament a gent , que si li fa falta alguna cosa, és que li donen lliçons.

Jo tinc molt clar el VCF que vull, vull un club que cotitze en borsa, vull un club on qualsevol fortuna del món puga invertir, un club on existisca una estructura financera de les de veritat, no de poble, i un club que a banda d’eixir en la premsa esportiva pels seus èxits en el terreny de joc, ho faça també en l’econòmica pels seus èxits econòmics, vull un club on mane un Jeque àrab, on mane Abramovic, un Aulas, un Agnelli…etc. El que no vull és un club on ningú sàpiga on va, no vull un club on el amiguisme siga dogma de fe, no vull un club on s’accedisca per dinasties o vincles sanguinis, no vull un club de pandereta. Jo no vull este VCF.

Si ahir va quedar demostrat que per als màxims accionistes, el VCF és lo ultim que importa, espere que hui no es demostre , que per als seus aficionats, el VCF també siga lo últim que els importa… hui ha les 17:00 tots ha Mestalla… no voldrem ser com ells, veritat?.

Article publicat en Sentimentche el 25 de Juliol de 2008

Passatgers al tren

“¡Qué país!, ¡Qué paisaje!, ¡Qué paisanaje!” va exclamar el bo d’Unamuno davant tant despropòsit prebèl·lic. Frase que ens ve com anell al dit per a descriure els últims esdeveniments, tristos i casposos, que estem vivint en carn pròpia. La nit del Dijous es van destapar les vergonyes del VCF, però així, a lo bèstia, sense vaselina ni rens. Eixa nit tot i tots va quedar/varen quedar retratats davant l’història, el ser o no ser del València CF s’esta jugant en estos mateixos moments en tapets cutres tacats de cafè i grassa.

La bicefalia fantasma formada per Soler-Soriano, es va cansar de repetir, amb un missatge buit i falt de substància, que les dades aportades per la auditoria privada portada a terme per Vilallonga eren falsos, frase tan simple com carent de sentit, com han demostrat els actes dels propis interessats. Partim de la base que la bicefalia té raó, que Vilallonga menteix. Analitzem a continuació les solucions aportades el Divendres per Soriano:

- Minuts després que el senyor Vilallonga exposara el seu projecte, i deixara al descobert les interioritats financeres de la societat, Soler es va desmarcar amb una suposada i presumpta oferta fantasma de 300 milions per Mestalla, curiós, quan la crisi esta en el seu punt màxim i en tres anys les parcel·les han estat sense pretendents i repudiades. Un dia més tard, Soriano va aportar altres 300 milions a la causa venent els drets d’explotació del nou camp, en total uns 600. Si Vilallonga mentia, tal com va jurar la bicefalia, per a què són eixos 600 milions? , i és mes, perquè s’ha hipotecat el creixement econòmic del club durant 20 anys(mínim, que seran 40) per 300 milions, si el deute és fals , i no estem tan mal?.

- La venda dels drets d’explotació deixen al VCF sense casa, perdrà el vell Mestalla i anirà a jugar “de Llogat” al seu nou camp, camp que no podria explotar, ni beneficiar-se dels seus ingressos, solament els de taquillatge, i caldrà veure si han deixat per al club l’explotació de les Llotges, l’hotel i el nom comercial, o si també estan dins del pastís dels 300 milions. La solució de la bicefalia és una solució pobra, desesperada i que va a hipotecar el creixement del VCF per a tota la seua vida. El club quedarà encorsetat, no deixara de ser lo que ha sigut en estos últims 20 anys, però en un estadi modern i mes gran, i sense patrimoni que vendre per a solucionar els desfalcs de gestions nefastes, que davant d’estos gestors, les haurà, això diu l’estadística.

Ara parlem de Vilallonga, esta clar que no és la panacea, ni el Messies, però representa el canvi, la modernitat, el futur, Vilallonga vol implantar el model de gestió britànic, que no ens enganyem, és l’únic rentable, per això portava en el seu projecte a l’expresident de la Premier League, per ha què es fera càrrec de la reconversió i fora l’home encarregat de posar al VCF en el lloc que li correspon davant les institucions esportives, LFP, RFEF, UEFA…etc, lloc que el club mai ha ocupat, encara que li pertany històricament, i que en els escassos minuts que ho ha fet, no ha sabut defensar els seus interessos.

A més havia tancat l’ incorporació d’una de les ments pensants més brillants en el món del màrqueting esportiu i comercial. El seu patró d’actuació, lluny de les solucions bastes, desesperades, i faltes de tot estudi, es basaven en la inversió, en la internacionalització de la marca i de la societat, cedint el ventall accionarial que va del 3% al 25% a inversors, estrangers o no, percentatges que es donen en tota empresa, i que corresponen a la minoria majoritària, concentrant la majoria en un grup, el seu, que s’encarregara de gestionar l’entitat. Donar capital en canvi d’invertir en el club. Vilallonga emprèn el camí de la solució empresarial, la via de l’estudi, del treball, del canvi del model de negoci actual, obsolet i vetust, per ha d’això contava amb professionals d’alt rang en cada branca. A canvi, la bicefalia, redunda en el passat, en lo de sempre, si atenem als perfils i currículums publicats pel propi club de les diferents professionalitzacions empreses per Soler, solament posen l’accent en la seua vida familiar, solter, casat, amb fills, sense fills, aficionat a la pesca….. M’agradaria saber quants màsters en direcció d’empresa tenen Wolfstein, MªJose Claramunt, Soriano…etc. o quantes llicenciatures en màrqueting i comunicació, en relacions publiques, o quants màsters en gestió empresarial, en venda de producte, en desenvolupament o en que universitats han estudiat.

És cert, que per generació espontània, en 1996 es va produir un canvi, tant a nivell social com a nivell esportiu, tot ha crescut, ha anat en consonància, els gestors actuals, que sempre han sigut els mateixos des de els vuitanta, continuen ancorats en el passat, el VCF se’ls ha quedat gran, aporten models vetustos davant problemes actuals, que requereixen solucions actuals. La classe burgesa valenciana no està a l’altura a la qual s’ha situat el club en els últims lustres. No han sabut rendibilitzar ni un sols dels diversos èxits esportius, la rendibilitat ha sigut nul·la, el creixement societari, que és estancament, no ha estat d’acord amb l’esportiu, no s’ha aprofitat el tiró per a modernitzar l’empresa, ni per a augmentar el model de negoci. Vilallonga no serà el millor, però és millor que tot lo que hem conegut al llarg de les nostres vides, i això , ja és molt.

Els mateixos que han situat a l’entitat a la vora de l’abisme, són els quals no volen deixar pas a nous bríos que refloten el vaixell, l’entrada de Soriano és precipitada, el projecte de Soriano és el mateix que el d’un vaixell a la deriva, tapem forats com siga, i ja vorem com eixim d’esta demà. El que s’ha dit, la bajeza empresarial dels protagonistes, i la seua escassa formació i estatus en l’elit empresarial, van ha fer que li tallen les ales a la societat, la solució de Soriano de cedir l’explotació del camp, és la solució fàcil, la típica d’un desesperat sense idees, ni solucions, esta actuació suposarà una llosa difícil de superar en les dècades que ens esperen. Açò és qüestió de model, o volem posar-nos a l’altura dels més grans, o volem seguir sent lo que hem sigut sempre. El passat, més de lo mateix, contra el futur, el salt. El VCF no es pot quedar ancorat en els anys 80, estem en el segle XXI, i la bicefalia, solament és això, el passat, lo mediocre, més de lo mateix, més Tuzon, més Roig, més Llorente, més Cortes, més Peris Frigola, més Ramon Aznar, més Vicent Andreu…. més deixar escapar trens, Vilallonga representa el tren del futur, el tren que ens durà pels camins que ha recorregut el Manchester United des de la seua conversió en societat en 1988, al llarg de la nostra història hem deixat escapar molts trens, este pot haver sigut l’ultim, i jo, volia pujar-me en ell.

Article publicat en Sentimentche el 27 de Juliol de 2008