La maledicció dels Mestalles.

Com si d'una maledicció faraònica es tractara. L'estranya relació entre el VCF i els seus estadis ha esdevingut en una i mil situacions complicades al llarg de la història. Ja des del llunyà 1924 quan es va fer el trasllat definitiu del vell Algirós a l'actual emplaçament de Mestalla va començar esta relació en forma de soga hipotecària ha assetjar les arques de l'entitat. Els actuals terrenys on es troba l'estadi van ser adquirits pel club després d'una decisió adoptada el 16 de gener de 1923 per part de la junta directiva que presidia Ramón Leonarte. El cost total dels solars i la construcció del recinte no sobrepassaren les 600.000 pessetes de l'època, tota una fortuna. La primera gran remodelació va vindre de la mà del , encara hui, millor president de la història , Luis Casanova. El projecte del nou Mestalla era la guinda al pastís que havia construït durant tota la post-guerra, que va fer del VCF un dels millors clubs del món en els anys 40. L'estadi, per necessitats del conflicte bèl·lic, necessitava una remodelació urgent i agressiva. Les obres van tenir les seues fases, dures i complicades , fins i tot critiques, el projecte va acabar minant les arques de club, tant, que els directius de l'època van haver d'hipotecar els seus béns perquè l'entitat poguera plantar cara als pagaments que exigia el dia a dia.

El segon gran escull va vindre en la dècada dels 50, amb un VCF instal·lat esportivament en “el quasi”, on a pesar de contar amb grans equips, sempre quedava a tir de pedra dels campions, recordar aquell trienni de subcampionats a 1 i 2 punts del Barcelona de Kubala, amb mítiques semifinals coperes amb finals tristos, que es van veure recompensades amb l'èxit de la final de Chamartin (la final de Quique). El projecte del Gran Mestalla va prendre forma, estava cridat a superar els 70 mil espectadors, i ha contar amb un avanç tecnològic a l'abast de pocs clubs en aquella època, la il·luminació artificial. El cost total de l'obra va arribar als cent milions de pessetes, sufragi que es va fer quasi impossible d'assumir, la venda de passes a 15 anys de forma anticipada va solucionar gran part del problema , però no tot, el projecte es va haver de canviar, les ambicions inicials es van aparcar, i el VCF va contar amb un nou i modern estadi de cinquanta mil espectadors. La riuada de 1957 va agreujar encara mes la hipoteca deixada pel gran Mestalla, l'estadi va quedar en unes condicions lamentables, el seu acondicionament sumat al desembors del projecte inicial, va suposar una llosa econòmica que el club va arrossegar durant bona part dels anys 60, encara que no tot va ser roin, la citada dècada va deixar un parell de títols, i l'eixida del túnel es va celebrar amb la lliga del 71, que va vindre acompanyada d'un inici espectacular de dècada.

La mes gran fins al moment, i la qual va portar les pitjors conseqüències, va ser la dels vuitanta. La democràcia va portar un valència de cracks, els Kempes, Bonhof, Morena, Saura... estaven cridats a escriure una nova pagina d'èxits en la història del club, tot apuntava a això, després de l'èxit coper del 79 i la posterior Recopa, sense oblidar aquella supercopa, la primera que va visitar el sud d'Europa, guanyada no sense emoció al mític Nottingham Forest, que es va imposar en la final de la Copa d'Europa de Munic al Malmoe per 1-0 . El Mundial del 82, i la designació de València com seu, exigia un nou acondicionament del recinte per a complir les exigències de la FIFA i de la pròpia RFEF. Projecte que en els seus inicis estava finançat per la mateixa RFEF i pel CSD, per un cost total de 300 milions de pessetes, dels quals la gran majoria va haver de fer front el club, desprotegit d'institucions que li ajudaren, i amb paraules incomplides dels precursors del mateix. La situació va ser mes que difícil, els impagaments a la plantilla van ser continus, i el desgovern, el pa nostre de cada dia. La situació arribà a tal extrem, que fins i tot els desplaçaments perillaven al no poder pagar-se els viatges. Després d'uns lleus coquetejos amb la catàstrofe, i sense que ningú posara remei, ni solució alguna, el VCF va viure el seu primer, i únic, descens de l'història. El lastre deixat es va arrossegar durant tots els anys 90, amb limitats projectes esportius, i amb escasses ambicions, les que permetia l'economia, altra eixida del túnel que es va celebrar amb una copa, i amb el més espectacular inici de dècada que mai s'ha conegut.

Les obres del que serà el tercer estadi en propietat de la història del València, igual que el seu antecessor, esta deixant seqüeles econòmiques, de les quals desconeixem el seu abast real. Sens dubte un deute de 650 milions d'Euros, segons el club, 780 segons l'oposició, és un lastre difícil de superar. La venda de l'actual Mestalla, paralitzada durant anys, i amb previsions de venda a la baixa pels anteriors gestors, pareix la solució. Venda que Vicente Soriano, actual president, assegura tenir tancada, i pels 350 milions que apuntaven les previsions mes pessimistes de l'anterior junta abans de la crisi. Si és veritat , caldrà preguntar-se moltes coses, llevat que la venda siga fictícia, del perquè no es va vendre abans, i el perquè fins i tot es va arribar ha pensar fer-lo per 100 milions menys ( 250 ). Inoperància, tal vegada, ineptitud possiblement. Si encara no hem matat la gallina dels ous d'or, que algú es mire el finançament del Emirates Stadium, o del nou “La Luz” de Lisboa.. Igual troben una solució, llevat que l'assassinat de la gallina dels ous d'or siga el que convinga a la butxaca dels interessats, que ja sabem, que no es la del club. (la butxaca)

Article publicat en Sentimentche el 15 d'Agost de 2008

Fotos: www.futuromestalla.com