Polítics, militars, cabdills locals, són molts al llarg de l’història els que han intentat, sense èxit, crear una veritat paral·lela al voltant del seu règim o figura. Ja des de finals del XIX, el poder sempre s’ha servit de la premsa per a tal negoci. Un viciós cercle que es retrò alimenta constantment. La utilització del mig per a la manipulació de la realitat, per a la venda d’esta, era i és tal, que se li va titllar, al periodisme, com el quart poder, després del Legislatiu, l’executiu, i el judicial. Les ànsies de control i de fagocitaciò de la societat per part dels poders fàctics, quasi mai ha tingut èxit. Ni en els règim mes feroços, ni en les democràcies mes permissives. Ambdós poders sempre han pecat de lo mateix, han subestimat, menyspreat i ridiculitzat al consumidor, en este cas al poble. Ni en les societats més primitives i subdesenvolupades la maquinària mediàtica ha aconseguit calar en les ments del baix morador.
El pópulo sempre se les ha enginyat per a trobar el seu menut racó de llibertat individual, per a formar-se la seua pròpia opinió, per a discrepar. Eixe és l’error del quart poder, no li atorga llibertat individual al lector, encara hui, en plena era de les comunicacions, es creuen amb el poder de crear una realitat, i que esta cale. En ple segle XXI, la gent posseeix de suficients eines per a desmuntar el meravellós i còmode món del periodisme. Hui dia, hi ha dret a la replica, sense sentència judicial, ni persecució dels grisos que l’evite. El comunicador actual deu ser conscient que té una legió de crítics lectors, oients o televidents que van a analitzar qual inquisidor les informacions que llance, no son temps per a la mentida i per a la manipulació. No obstant això encara hem d’aguantar vells tics del passat, res que el pas del temps no puga solucionar. En estos temps convulsos que vivim en el se del valencianisme, podem observar un clar exemple de retrò alimentació entre el poder i la premsa. En ocasions el poder no té per que estar relacionat amb els més alts dirigents, en açò del futbol és distint, la baixa talla del redactor va d’acord amb la definició de poder, un entrenador, un futbolista, solen ser suficients.
Amb un amic mediàtic basta per a començar una campanya, el seu estrepitós fracàs, lluny de fer desistir a l’executor, ho embraveix encara més, no comprèn com el seu pla estratègic no cala, i el seu amic, l’Andrés del seu interès, segueix sent apallissat pel populacho sense cap contemplació. Els publi reportatges, les mentides, les mitges veritats, la manipulació de la situació… reporten un efecte contrari al desitjat, i no fan sinó que augmentar el nivell de rebuig cap al personatge. Estem acostumats, els de la gorra i la bufanda, que se’ns titlle de masa aborregada , de descerebrats fàcils de manipular…comprats, no es molt bé per qui. És el preu que hem de pagar per pensar per nosaltres mateixos, per no acceptar les mentides que ens venen, per discrepar, són qualificatius que hem d’escoltar per anar en contra del quart poder. Si un número de persones criden contra l’amic mediàtic, són borregos manipulats, si les mateixes persones que la vegada anterior, criden a l’enemic comú, és la veu del valencianisme al uníson i sense fissures. Tot depèn del interès que moga.
Amb les turbulències en la cúpula del club, hem pogut vore altre cas de viratge a la desesperada, això de retrò alimentar-se. Hui dia pots consultar les hemeroteques dels diaris digitals, i pots observar com actuals caps de comunicació, que donen pals al rival, escrivia columnes d’opinió llançant lloances al reconegut , però enemic, soci del Reial Madrid, eixe que no tenia que vindre de fora per a dir-nos no se que. No és l’únic cas, els del NO-DO , arietes contra Soriano en el seu temps, que era enemic del seu cap espiritual, han passat de matar-lo en viu i en directe, a demanar a la descontenta plebe , paciència i adhesió incondicional… això si, recorrent al demagog i portat recurs de “pel bé del València.” La ruptura és total, fa molt que poble i poder concorren per camins diferents, la premsa, eixa gran coneguda, ha donat l’esquena a l’afició, a la qual tracten de convèncer perquè s’adherisca a la causa. El desprestigi és gran, buscat amb afany pels propis implicats, i és que amb tal de defensar a un amic mediàtic, d’assegurar-se mantindre ple l’estomac, i omplir-se la butxaca, han sigut capaços de desprestigiar la professió i el mitjà. I estos són els que han de fer valencianisme?… que baixe déu i ho veja.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada