La bicefalia fantasma formada per Soler-Soriano, es va cansar de repetir, amb un missatge buit i falt de substància, que les dades aportades per la auditoria privada portada a terme per Vilallonga eren falsos, frase tan simple com carent de sentit, com han demostrat els actes dels propis interessats. Partim de la base que la bicefalia té raó, que Vilallonga menteix. Analitzem a continuació les solucions aportades el Divendres per Soriano:
- Minuts després que el senyor Vilallonga exposara el seu projecte, i deixara al descobert les interioritats financeres de la societat, Soler es va desmarcar amb una suposada i presumpta oferta fantasma de 300 milions per Mestalla, curiós, quan la crisi esta en el seu punt màxim i en tres anys les parcel·les han estat sense pretendents i repudiades. Un dia més tard, Soriano va aportar altres 300 milions a la causa venent els drets d’explotació del nou camp, en total uns 600. Si Vilallonga mentia, tal com va jurar la bicefalia, per a què són eixos 600 milions? , i és mes, perquè s’ha hipotecat el creixement econòmic del club durant 20 anys(mínim, que seran 40) per 300 milions, si el deute és fals , i no estem tan mal?.
- La venda dels drets d’explotació deixen al VCF sense casa, perdrà el vell Mestalla i anirà a jugar “de Llogat” al seu nou camp, camp que no podria explotar, ni beneficiar-se dels seus ingressos, solament els de taquillatge, i caldrà veure si han deixat per al club l’explotació de les Llotges, l’hotel i el nom comercial, o si també estan dins del pastís dels 300 milions. La solució de la bicefalia és una solució pobra, desesperada i que va a hipotecar el creixement del VCF per a tota la seua vida. El club quedarà encorsetat, no deixara de ser lo que ha sigut en estos últims 20 anys, però en un estadi modern i mes gran, i sense patrimoni que vendre per a solucionar els desfalcs de gestions nefastes, que davant d’estos gestors, les haurà, això diu l’estadística.
Ara parlem de Vilallonga, esta clar que no és la panacea, ni el Messies, però representa el canvi, la modernitat, el futur, Vilallonga vol implantar el model de gestió britànic, que no ens enganyem, és l’únic rentable, per això portava en el seu projecte a l’expresident de la Premier League, per ha què es fera càrrec de la reconversió i fora l’home encarregat de posar al VCF en el lloc que li correspon davant les institucions esportives, LFP, RFEF, UEFA…etc, lloc que el club mai ha ocupat, encara que li pertany històricament, i que en els escassos minuts que ho ha fet, no ha sabut defensar els seus interessos.
A més havia tancat l’ incorporació d’una de les ments pensants més brillants en el món del màrqueting esportiu i comercial. El seu patró d’actuació, lluny de les solucions bastes, desesperades, i faltes de tot estudi, es basaven en la inversió, en la internacionalització de la marca i de la societat, cedint el ventall accionarial que va del 3% al 25% a inversors, estrangers o no, percentatges que es donen en tota empresa, i que corresponen a la minoria majoritària, concentrant la majoria en un grup, el seu, que s’encarregara de gestionar l’entitat. Donar capital en canvi d’invertir en el club. Vilallonga emprèn el camí de la solució empresarial, la via de l’estudi, del treball, del canvi del model de negoci actual, obsolet i vetust, per ha d’això contava amb professionals d’alt rang en cada branca. A canvi, la bicefalia, redunda en el passat, en lo de sempre, si atenem als perfils i currículums publicats pel propi club de les diferents professionalitzacions empreses per Soler, solament posen l’accent en la seua vida familiar, solter, casat, amb fills, sense fills, aficionat a la pesca….. M’agradaria saber quants màsters en direcció d’empresa tenen Wolfstein, MªJose Claramunt, Soriano…etc. o quantes llicenciatures en màrqueting i comunicació, en relacions publiques, o quants màsters en gestió empresarial, en venda de producte, en desenvolupament o en que universitats han estudiat.
És cert, que per generació espontània, en 1996 es va produir un canvi, tant a nivell social com a nivell esportiu, tot ha crescut, ha anat en consonància, els gestors actuals, que sempre han sigut els mateixos des de els vuitanta, continuen ancorats en el passat, el VCF se’ls ha quedat gran, aporten models vetustos davant problemes actuals, que requereixen solucions actuals. La classe burgesa valenciana no està a l’altura a la qual s’ha situat el club en els últims lustres. No han sabut rendibilitzar ni un sols dels diversos èxits esportius, la rendibilitat ha sigut nul·la, el creixement societari, que és estancament, no ha estat d’acord amb l’esportiu, no s’ha aprofitat el tiró per a modernitzar l’empresa, ni per a augmentar el model de negoci. Vilallonga no serà el millor, però és millor que tot lo que hem conegut al llarg de les nostres vides, i això , ja és molt.
Els mateixos que han situat a l’entitat a la vora de l’abisme, són els quals no volen deixar pas a nous bríos que refloten el vaixell, l’entrada de Soriano és precipitada, el projecte de Soriano és el mateix que el d’un vaixell a la deriva, tapem forats com siga, i ja vorem com eixim d’esta demà. El que s’ha dit, la bajeza empresarial dels protagonistes, i la seua escassa formació i estatus en l’elit empresarial, van ha fer que li tallen les ales a la societat, la solució de Soriano de cedir l’explotació del camp, és la solució fàcil, la típica d’un desesperat sense idees, ni solucions, esta actuació suposarà una llosa difícil de superar en les dècades que ens esperen. Açò és qüestió de model, o volem posar-nos a l’altura dels més grans, o volem seguir sent lo que hem sigut sempre. El passat, més de lo mateix, contra el futur, el salt. El VCF no es pot quedar ancorat en els anys 80, estem en el segle XXI, i la bicefalia, solament és això, el passat, lo mediocre, més de lo mateix, més Tuzon, més Roig, més Llorente, més Cortes, més Peris Frigola, més Ramon Aznar, més Vicent Andreu…. més deixar escapar trens, Vilallonga representa el tren del futur, el tren que ens durà pels camins que ha recorregut el Manchester United des de la seua conversió en societat en 1988, al llarg de la nostra història hem deixat escapar molts trens, este pot haver sigut l’ultim, i jo, volia pujar-me en ell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada