Perseguida va ser la meua primera novel·la negra, allà per finals dels 90 , en plena adolescència. .No és una novel·la mereixedora de guardons literaris, ben escrita, això si, amb una excel·lent trama. Magnific exemplar si vols fugir d’històries enrevessades i complicades trames, és un llibre de venjances familiars, tejemanejes, i misteri. AL final del mateix, faltant 6 capítols per al “The end”, és quan descobrixes que els roïns, els sospitosos i els agres, no són tals, i que aquells que has idealitzat com els bons de l’ història, en un gir inesperat, es descobreixen com els veritables enemics de la protagonista.
Perseguida bé podria haver-se ambientat en este mon futbolístic que ens fan viure estos xics del rat penat. Al final de tota esta història, igual que en el llibre, els dolents, van resultar ser els bons. I encara que la meua opinió respecte a ells no va ha canviar res, és digne reconèixer, que efectivament, ells tenien raó, però no tota la raó, no se’n vagen a emocionar. Coses com estes fan mal, però és així, els enemics de la pàtria, eixos que s’han passat mesos tocant la “entrepierna” a propis i estranys, posant el crit en el cel, i quasi fins a escandalitzant al personal, han sigut els que han tingut la raó, sempre, i soles en este aspecte. Parlem de les vergonyes comptables, i del vici al “finiquito”, això si, sense oblidar-nos del despotisme Solerista, este no és il·lustrat, més que res perquè els protas, de llums, més bé van escassos.
La prota de Perseguida va perdre els nervis, i quasi es va tornar boja quan va descobrir que havia jugat en el costat dels roïns durant tot el temps, jo la veritat, no se que faria en el seu lloc, ara, la vergonya seria inevitable. M’agradaria saber que estan pensant en estos moments els còmplices, mes bé, els voceros, els artífexs del NO-DO solerista, al veure’s amb el cul a l’aire després d’una breu, però intensa brisa. És graciós la veritat, veure’ls amb les vergonyes a l’aire per obra i gràcia del que han estat defensant, encobrint, i alimentant a força d’ones radiofòniques i televisives. Molt malament no deuen estar, i avergonyits, jo no els veig, tot el contrari.
Qual pare de família, Soler va voler acomiadar-se dels seus abans d’emprendre el seu últim viatge, un menjar amb tots els mitjans que han cobert la informació del club durant el seu esperpèntic regnat. No se sorprenguen si els dic que en la taula que presidia l’acte, en el qual , Soler, com era d’esperar, va vendre la seua realitat, eixa de color de rosa, eixa idíl·lica, que ni ell es creu, estaven, qual guàrdia pretoriana, els creadors del NO-DO, els lideres de l’aparell propagandístic que ha estat venent-nos una mentida durant molt temps. Els riures, les bromes, les palmadetes, no van cessar durant tot l’acte, es veu que tenen molt que celebrar, i molt pel que riure, no se si reien del pagament de 150 milions d’ací al 31 de Desembre, o celebraven el desfalc de 780 milions, l’hi preguntaré al segon d’abord en la seua pròxima incursió en el nostre fòrum, encara que no espere resposta, com és habitual en la nostra “relació”.
Diuen que el temps dóna, i quitació raons, i que posa a cadascun en el seu lloc. El temps ha llevat raons als que les tenien, i se les ha donat als quals careixien d’ella, ha posat en el seu lloc a uns, i ha llevat a uns altres. El temps també jutja i condemna, i ho farà en el seu moment, el temps, la història, és lenta a l’hora de condemnar, i jo sóc impacient, m’agradaria veure jutjat al responsable, i lluny d’això, el que estic veient, és com se’n va de rosetes. Potser , quan l’història ho condemne ja no quede res que celebrar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada