Valverde ja és ídol

Ernesto Valverde és una d'eixes persones que cauen en peu allà on arriben. Allunyat de les excel·lències del titular de premsa s'amaga en el seu treball per a perfeccionar la ciència i l'estudi que altres menys capacitats s'afanen a insinuar públicament. El basc – els de Bilbao naixen on volen – és un líder silenciós que es disfressa de normalitat per a dir el que vol dir, i res més, fuig de l'elogi mentider i tampoc es preocupa a eixir davant els micròfons per a guanyar-se dos minuts en alguna televisió. Acostumats a tipus que vivien de portades, obsessionats amb ser protagonistes en les sales de premsa, el txingurri ix davant els mitjans per a parlar de tot i parlar-lo bé, sense segones intencions ni ànsies de fames supèrflues.

Al seu triomf també està no deixar-se influenciar, ni viure encadenat a un pacte gestat a l'ombra de la nit valenciana que acabe incinerant la seua imatge pública. Eixa actitud ja li ha costat alguna critica per part dels reis de la 'protecció a canvi d'informació' cridant-lo 'Guardiola' a manera d'insult, és el preu que li volen fer pagar per ser un home amb dedicació plena al seu treball que es queda fora dels jocs d'interessos i de les trinxeres humides.

Modelat des de la normalitat l'equip que es va trobar ha transmutat en bellesa. Matemàtiques en moviment que han aconseguit que un repudiat 4-3-3 ja no siga víctima de l'insult ni de l'escàndol. Calant com la fina pluja, sense que ens assabentem, sense plors de jugadors davant una sala repleta de micròfons, ni crits a través del FM. “Jo sóc dels jugadors, sempre estaré de part del jugador” li va espetar en una entrevista a Enric González el passat estiu quan només era un exentrenador del Olympiacos. Este líder serè, natural i directe tira de la psicologia com arma en lloc del flagel. Un parell de converses amb Parejo - “No importa en quina posició jugues sinó la fam que tingues perquè pots jugar on et done la gana” - va transformar a un jugador desnonat i víctima de les més cruels bromes en la sensació de l'any, insinuant-se ja com una peça clau per al projecte del futur.

En la senzillesa de les seues ordes, mai fa ús del crit, està la duresa del seu discurs. Estremeix als seus homes amb un argot tan directe i contundent com tranquil. Les ovelles esgarriades són retornades al ramat amb una tendra rigidesa fins apagar un vestuari embolicat en flames que ha acabat per exigir la seua renovació. Valverde s'ha caracteritzat més per la motivació del grup i l'excels coneixement del futbol que per una riquesa tàctica de llibre nou. En eixe aspecte tot va passar per Banega, que va començar en qualsevol lloc, després d'enganxe i ha acabat d'estrella. El díscol, ja madurat, ha sigut el punt diferenciador des del qual començar a créixer. “Este és un grup de jugadors joves que vol gaudir, guanyar i ser un equip” van ser les seues paraules quan va conèixer de primera mà aquell vestuari després dels advertiments de que aterrava al Vietnam. No va demanar reforços al gener en forma de picada d'ullet cap a una plantilla que necessitava confiança. Tampoc vol donar-se importància, apel·la a la casualitat quan algú té la decència d'elogiar-lo per alguna jugada d'estratègia, o per un encertat viratge en el rumb del partit cuinat des de la banqueta.

Potser eixa idealització del futbol espartà, més propi d'altra època que dels temps moderns, no deixe apreciar detalls que es duen anhelant en incomptables anys amb l'ansietat de qui espera l'arribada d'un miracle promès. Però este equip maldestre, per moments descosit, ha mostrat la seua millor cara en el seu moment més delicat. Allunyat de la desídia d'anys anteriors s'ha sobreposat a la inferioritat numèrica per a col·leccionar triomfs des de l'èpica, lluitant partits fins al últim xiulet del àrbitre pels tres punts que en alguna ocasió una relliscada inoportuna, o una roina decisió, han deixat escapar per a major desgràcia. Encara que eixos errors puntuals, on entra en joc la qualitat individual, no han aconseguit ocultar eixe esperit renovat de còrrer fins l'extenuació per aconseguir un triomf impossible.

Quan més motius existien per al suïcidi col·lectiu va arribar un al·luvió de felicitat amb un equip allunyat de tot mèrit esportiu, l'únic incentiu del qual és una capacitat de superació enyorada durant massa temps. Eixa és la màxima i tan temuda exigència d'una massa social que soles és capaç d'estimar a qui es deixa la pell sobre el camp, independentment de la classificació. Amb la sort del desgraciat, el València CF pot perdre el que més costa de trobar al futbol, un entrenador que encaixe com un guant. I eixe és Valverde, un tipus tan normal que és especial, amb una proposta tan senzilla que resulta revolucionària, que li lleva transcendència al futbol per a transcendir més enllà del resultat, que no busca la divisió ni la confrontació i que encaixa tan bé les critiques com els elogis. Ell ha sigut el salt qualitatiu, la persona que aporta lideratge a un grup perdut. Un home que sap com és el futbol i que entén el joc de la ruleta russa. Al club li ha costat deu anys trobar un entrenador així, ara no ho pot deixar escapar perquè correm el risc de passar-nos la vida acordant-nos d'ell.