Ricardo Costa, estimat

No fa massa temps la possibilitat de que Ricardo Costa deixara l'equip haguera sigut rebuda entre gestos d'alegria, fins i tot organitzant alguna caravana popular pels carrers de la ciutat. Eren temps on comunicats hilarants i actituds públiques en rodes de premsa van construir a un jugador odiós que eixia al terreny de joc per a brindar horrors defensius, encara que amb ell, el VCF mai perdia, com li agradava recordar per aquells dies ja tan difusos. Unes quantes fulles de calendari després els mateixos que defenestraren al protagonista per les seues formes hui celebren que el central haja acceptat una renovació a la baixa per a seguir apuntalant la rereguarda d'un equip incert.

Sobre el seu cap es podria dibuixar la metàfora del futbol, deixant-nos veure la rapidesa amb la qual este esport devora jugadors, alça ídols d'entre les seues cendres i s'embolica en les misèries abans de passar per la dutxa i fer-se l'exculpat. D'executar-se aquells al·legats que es van avançar al naixement del escrache no tindríem la possibilitat de gaudir hui del millor defensor de la plantilla, del renàixer d'un jugador que va vindre per a perdre's però que ja exerceix de líder i de capità trobant fins i tot pretorians amb micròfon on antany soles veia enemics furiosos. Tal és la magnitud de la seua metamorfosi.

Este Pedro Picapedra eixit de la crisàlide evoca aquells trentanyers fantàstics que van arribar amb el canvi de segle en l'horitzó i que acabaren alçant una llegenda en tres estones i mitja sense que ens adonarem. Oblidat queda aquell jugador lent i maldestre que era desbordat en velocitat per qualsevol davanter aplicat, caent fins i tot rodat al terra com intent d'amagar els seus errors en la marca. Costa va començar a jugar quan li van deixar sentir-se un més, quan va recuperar els galons trobant-se una tribu de la qual cuidar i el lloc que sempre va acostumar ocupar.

Però més enllà d'espais vitals el que pretén conquistar Ricardo és la lluna, i ho vol fer a força de salts treballant al seu yoyosquat per a astronautes del baló. Eixe esforç silenciós a Paterna ha contribuït a multiplicar la seua potència de salt, a millorar el seu físic i a erigir-se en una peça clau en l'estratègia de Valverde. Ja no hi ha baló aeri en defensa o en atac que no tinga al lusità com a punt cardinal, dient-nos amb això que res en ell és per casualitat. Fins i tot va abandonar el Twitter dels embolics usant-lo ara per a motivar a unes masses deprimides, com volent dir que si volguera podria liderar la revolució social.

L'home que després d'un colp de calor va veure a Emery transformar-se en Mourinho està en això que es diu plenitud, tornant a ser un jove de 32 anys amb ganes de ser professor de vida dels nous imberbes amb els quals deurà creuar-se els dilluns a les deu a partir de juliol. Entre rematades de cap i tuits ens diu que deixem de buscar baix les pedres, que amb ell es pot contar per al que faça falta, que per alguna cosa torna a ser Ricardo Costa, aquell central enyorat.