11 de des. 2012

Li preguntaren i Mestalla contestà

Va haver un dia, que davant la incertesa del què fer quan l'hora arribara, del què seria de tots aquells records anònims i de tantes vivències col·lectives, dels fets quotidians que han anat poquet a poquet omplint les vides de generacions senceres, a algú, se li va ocórrer preguntar-li a Mestalla com es recordava, i este, sense tallar-se, va començar a parlar, a relatar, a descriure com tots aquells culs posats sobre les seues entranyes expressaven dolor en moments de dolor i alegria en dies d'alegria. De com el senyor Ricart va alçar la seua famosa tribuna amb afanyosa generositat per a quedar-se penjat del telèfon mentre algú a l'altre costat li deia “no es preocupe don José, un dia d'estos cobrarà” i esperant es va quedar per a contar-li als seus néts, ple d'orgull, que el seu avi va ajudar a que tal fita es convertira en realitat.

Esbossant somriure davant el record d'aquells pícars infants que van crear tradició colant-se pels buits més inversemblants que l'arquitectura havia deixat a l'aire, com si de ratolins intentant espantar a un elefant es tractaren, relata com eixien a la carrera per a major disgust dels vigilants, que amb aquells divertits abillaments no duraven en peu més d'uns metres. Però com bon veterà, entre tos i caramels de menta, Mestalla recorda aquells mítings apassionats de temps revolucionaris que van deixar darrere de si una presó amb porteries primer i un treball per a presos després, cicatrius que es llepa entre història e història per a dur-nos a la sang que Santa Catalina es va deixar sobre el camp aquell dia del Nàstic i que prop va estar d'acabar en disgust, !quins temps aquells!, de jugadors braus que trepitjaven la seua gespa per a fer-li pessigolles mentre aniquilaven a força de gols a contrincants atemorits per un públic bel·ligerant, que utilitzant taronges com a munició rebria a aquell Reial Madrid que provocava retirades a Chamartin i que posteriorment, arribava a València per a salvar-se del descens en l'última jornada, mentre les ampolles de llimonà intentaven sepultar als seus marrullers capitans per provocar penals que feien saltar a moderades senyores al camp amb intenció de berenar merengues bruts de fang.

No hi ha res més senzill que preguntar-li a un estadi i que este et conteste descrivint amb l'angúnia del primer moment com va contindre l'alé fins a quasi morir d'asfíxia quan a Forment li donà per saltar a rematar un baló que detonaria una bomba de sentiments per a fer creure que aquell dia es vènia abaix fins desaparèixer entre orgasmes. Però soles va ser un esglai, com quan algú es va deixar oberta l'aixeta i se li va omplir la panxa d'aigua fent-li plorar al veure l'estropici en el qual la seua ciutat s'havia convertit, “d'aquella em vaig lliurar de miracle” solta el pobre. “Però mira, aquella primera volta, en l'exili, vam acabar en descens i al final, ja a casa, quasi guanyem la lliga”. Eren altres temps, encara que per a disgustos aquell que ens va donar el Barça amb un 0-2 que ens va deixar sense títol en la nostra cara, avisant que eixos de blaugrana, a falta dels de la granota, es convertirien en habituals en finals i lligues atapeïdes.

I amb qui s'ha codeajat vostè, senyor Mestalla? - Doncs mire... Kopa, Di Stefano i Puskas es van passar 16 anys sense guanyar al nostre estadi, Iribar les passava putes, fins golejat s'anava, i aquells Zarra, Paniza i companyia no crega vostè que ho van passar millor, que per a eliminar-nos d'una copa que ja era nostra van haver de suar sang i jugar dos pròrrogues, però ni ficant-los sis gols vam poder amb ells, i no es crega, visitants il·lustres han vingut per ací, aquell Leeds de Peter Lorimer i Billy Bremner, !quines males puces tenien!, el Inter d'Herrera, amb el que tampoc ens dúiem molt bé, però vam acabar per entendre'ns.. i fixe's que fins a Müller, ara tan de moda, també va vindre a veure'm una vegada, i si no és per Mestre, què gran també, no empaten.. allí ja va ser altra història...

Va haver un dia que a Mestalla li van preguntar, i este contestà narrant vivències i moments inoblidables, fent-nos viatjar al territori de la desmemoria, allà on habita l'oblit, els somnis viscuts i frustrats de la gent que una vegada va construir moments únics e irrepetibles. “Últimes Vesprades a Mestalla” es diu la biografia de la seua dilatada vida, una recopilació de textos que ens transportaran al passat per a fer-nos veure amb optimisme el futur. I com Mestalla mai va demanar res a canvi, lluny de destinar les vendes a pagar-li al senyor Ricart les obres de la tribuna, els guanys de les seues memòries anirán destinades a una causa noble, la d'ajudar a la néta d'uns dels fundadors del VCF , Elvira Roda (elviraroda.org) afectada per la síndrome de la sensibilitat química múltiple.

(*) El llibre "Últimes vesprades a Mestalla" serà presentat el pròxim dia 12 de Desembre en l'aula cultural d'El Corte Inglés (Colón) amb l'assistència de Jaume Ortí, Paco Lloret i demés personatges il·lustres del entorn valencianista. Amb actuació musical de la Gran Esperanza Blanca. Entrada lliure.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Y que más vio señor Mestalla? - Si yo le contara, aquellos tiempos donde me llenaban la cara de pases rotos y amenazas juradas...

Fantástico, espero que el libro esté a la altura de lo que cuentas.

Anònim ha dit...

Enorme, alguien sabe si es el primer estadio que tiene momorias escritas?

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...