Llorente no ha entès res

El passat 20 de Novembre Paul Ingendaay publicava a tota pàgina – en format llençol – al Frankfurter Allgemeine un article titulat «VCF: A la vora del abisme» il·lustrat per una enorme panoràmica del paralitzat estadi de Corts Valencianes on es feia un exhaust repàs a la cruïlla financera per la qual travessa l'entitat, podent llegir afirmacions com «El València, allunyat dels seus millors dies, s'ha convertit en un decent equip de mitja taula […] sent Soldado amb els seus gols qui encarna la nova modèstia del club» en la informació, apareguda en un dels periòdics de major difusió d'Alemanya, i referent al parquet de Franfkurt, després d'apuntar sense dilació les vinculacions polítiques de l'entitat en la seua problemàtica el periodista sentencia: «Durant massa temps la venda de jugadors ha sigut l'única estratègia de supervivència, encara que soles ha servit per a calmar als creditors durant un xicotet període de temps i no per a trobar solucions reals»

En la mateixa línia Sid Lowe en The Guardian el passat 03 de Desembre en un text que tractava sobre la destitució de Pellegrino feia afirmacions com «No és culpa de Pellegrino que el club tinga dos estadis, un incapaç d'acabar-lo, i l'altre de vendre'l» on assenyalava el poc judici del president al prendre la decisió quan era la seua figura l'assenyalada pel públic, «a pesar de vendre als seus millors jugadors soles s'han aconseguit xicotets progressos en la lluita contra la crisi» assenyala el corresponsal del mitjà britànic a Espanya en un dels paràgrafs. I així podríem estendre'ns fins a l'avorriment repassant tots i cadascun dels mitjans internacionals, on des de 2008, és impossible trobar una notícia que no barrege aspectes esportius amb referències a la ruïna, un estadi sense acabar, solucions que mai arriben i la venda constant de jugadors.

No obstant això a principis d'esta setmana Manolo Llorente, en una insòlita roda de premsa, va tornar a fer al·lusió a lloances externes cap a la seua gestió en un dels seus habituals exercicis d'auto-reafirmació que es fan difícils de trobar més enllà dels discursos que li escriuen. El gestor a sou del nostre banc amic va voler atribuir la crisi institucional que viu el club a una mera qüestió esportiva que creu passatgera, com si una sèrie de decisions errònies i una política intervencionista implantada en la SAD no tingueren res a veure a l'hora d'haver engendrat dita situació. Per al president els màxims culpables són els jugadors, que no donen tot el que han de donar, en un intent de fer creure que en la institució es treballa per a que açò no ocórrega, quan són els primers a implantar en la mentalitat del futbolista una creença d'estada passatgera a la recerca de millors destinacions en un curt període de temps, com si de productes financers d'alta rendibilitat es tractaren.

En la seua obsessió pel control total i l'usurpació del èxit Llorente ha anat eliminant a poc a poc tota la zona de confort que qualsevol dirigent deu de tindre, s'ha desposseït de vicepresidents que exercisquen de poli bo – o roin – de portaveus i de qualsevol símbol amb personalitat que reste protagonisme a la figura presidencial. «Llorente no sap ser president, des que està ell el VCF no té president perquè no sap exercir eixe paper» va sentenciar Ortí el dimecres en un tardà atac d'orgull davant les càmeres de Levante TV. Amb tot açò ha sigut el gestor l'encarregat de desposseir el club de capital humà fins a obstruir una transició pacifica i ordenada, el causant amb les seues decisions de que la seua dimissió porte a la mercantil al caos organitzatiu. Encara que Llorente siga incapaç d'assumir-lo, la crisi institucional i esportiva l'ha generat amb els seus propis actes i decisions fins a situar-nos a un carreró sense eixida.

L'esgotament de la massa social amb el model de club implantat, encara que es vulga vendre el contrari, no respon a una simple qüestió de resultats, ja que estos no fan més que exercir d'espurna que fa esclatar el polvorí. Quan Mestalla entona el 'Llorente vete ya' no sols càrrega contra la persona que ocupa la cadira presidencial en la llotja, arremet també contra tot el que representa, és un missatge contra el banc, contra l'intervencionisme polític, contra el seu ineficaç e inservible consell d'administració, contra una Fundació ridícula e inoperant, li canten per Isco, per Newcoval, per Jordi Alba, per Martin Vila, per la clínica d'Alzira, per Vós Màrqueting, per les contínues fugides de talent de Paterna, per Braulio, pel mangoneig de representants de capçalera, pel Choco Lozano, pels desvergonyits viatges en família per Europa i els seue constants soparots mentre sous estratosfèrics per a la facturació del club (i els escassos resultats que aporten) viuen de braços creuats esperant que les solucions arriben de Madrid, Brussel·les o del palau de la Generalitat per a apropiar-se-les.

Canten contra una club menguant, contra l'ajornament etern com única solució a crèdits que no es poden pagar, contra quasi quatre anys d'estadi paralitzat i sense solució, per la ineficàcia en la lluita pels interessos de la institució davant la lliga i davant Mediapro, per l'inexistència d'una fulla de ruta a la qual aferrar-se i abandonar esta sensació de deriva a cap lloc, per l'absència de solucions reals, està cantant contra un club amateur replet de professionals sense qualificació exageradament remunerats. Quan Mestalla esclata demana una esmena a la totalitat, no un simple canvi de croms, ni un més del mateix, està demanant acabar amb un sistema endogàmic que dura ja 20 anys i que ens ha dut a esta situació.

Una classe dirigent capacitada intel·lectualment per a entendre tot açò haguera eixit en roda de premsa anunciant una transició ordenada cap a un nou model de club, per a fer propòsit d'esmena, i no per a escenificar la posició d'un peó a la vora del precipici aferrant-se a un miracle com a salvoconducte per a lliurar-se d'un final tràgic, i no com és costum en esta ciutat, per a atribuir tots els mals del món als aficionats, ni per a perdonar-los la vida, perquè en esta pel·lícula, són els únics que es preocupen i s'interessen pel bé de l'entitat sense moure's pels interessos personals ni bastards de quins la dirigeixen i sustenten.