18 de des. 2012

Hola Braulio, com estás?

Braulio és un d'eixos personatges capaços de presentar en societat les seues adquisicions pronunciant frases com “estem convençuts de que en dos anys estarà jugant a un gran” o després de gastar-se sis milions d'euros en un lateral adquirir un estrany donaire andalús, malgrat la seua tròspida gallegicitat, per a delectar-nos amb un “No espereu d'Aly centres com els de Mathieu” deixant als presents assimilar amb dificultats que els acaben d'escopir en la cara que el jugador que tenen davant no sap centrar.

Encara que potser, el més dolorós per a ell siga comprovar com aquells que van arribar de la mà de qui un dia va ser el seu superior siguen els únics aptes en aportar algun tipus de valor a una plantilla confeccionada amb estridències, fins a formar una amalgama d'idees frustrades que envien al limb a gent com Tino Costa, incapaç de ser una cosa o altra, perquè ell, és massa alhora i cap al mateix temps. Un romanent d'aquelles calors que van voler imposar un 4-3-3 rebutjat abans fins i tot d'haver-lo parit com gest previ al canvi d'un mig centre defensiu, unicella i amb piga, per un cinc argentí indefinit.

És Feghouli qui apunyala i no Guardado, amb un Mathieu capaç amb la seua simple absència d'enfonsar una banda esquerra que no genera res, amb ningú, mentre un apallissat Ricardo Costa ix de la cova per a posar en evidència a vuit milions amb traces de central procedents del San Paolo per a major desgràcia d'una defensa que dóna recer a un boig que hui està ací i demà allà.

Fins a la seua millor jugada, Jonas, es va diluint fins a convertir-se en una peça prescindible on antany es deixava veure un tipus amb possibles. Malgrat ser addicte al Youtube i a no viatjar massa Fernando va aplicar una major coherència en la confecció de la plantilla malgrat contar amb unes carències pressupostàries insalvables, apenes va poder invertir tretze milions d'euros en dos anys, pels seixanta-u dels quals ha disposat Braulio als últims 24 mesos. I a pesar d'això gent com Dealbert o Bruno, classe treballadora i compromesa, van passar per ací per a que notàrem la seua absència una vegada abandonat el vaixell, deixant vacant el lloc d'un perfil de jugador, com antany ho van ser Angulo o Rufete, que sense estar dotats d'una gran tècnica són necessaris com a complement de tota plantilla que vulga aspirar a alguna cosa.

Recursos i egos

Tampoc Braulio ho ha tingut senzill en molts aspectes. El ja ex-coordinador de la secretària tècnica va començar treballant amb cinc tècnics a Paterna per a acabar fent-lo amb només tres, i sense grans mitjans logístics, limitats per una despesa reduïda en bitllets d'avió que obliga a recórrer França – per proximitat geogràfica – amb cotxe per a trobar on pescar. Descobrint en ple sopar amb Djukic per a tancar el tracte que Pellegrino era el triat, traçant una ràpida estratègia de desmarcatge que deixa veure que el gallec és un home de club només fins a cert límit, capaç d'airejar les seues preferències en entrenadors més desitjats com a contrapès d'una elecció presidencialista que no comparteix.

Encara que un dels seus majors errors com a responsable d'armar un equip resideix en el seu desconeixement del mapa de caràcters que conforma el vestuari del VCF. Ja que no és única tasca del director esportiu adquirir futbolistes, sinó saber jugar amb els egos que ja tens i amb els que vas a portar, per a mantindre una balança equilibrada que evite conflictes i problemes interns que dinamiten el bon que fer del grup. En eixe treball d'investigació sobre la personalitat i vicis del futbolista s'ha perdut el rumb, o directament, ha deixat d'importar en detriment de la especulació futbolística, comprar per 3 i vendre per 6 en dos anys, malgrat la seua importància a l'hora de fer que un jugador encaixe, ergo funcione i es revaloritze, en un grup i este no es convertisca en el detonant d'un polvorí latent.

Més enllà de cuidar la egolatria individual, jugadors amb caràcter i mentalitat guanyadora, amb traces de líder, són fonamentals en una plantilla, sobretot jove e inexperta, formant també part del treball d'una secretària tècnica saber trobar-los i conjugar-los en un roster. El delicat equilibri entre experiència, personalitat i joventut és la formula de l'èxit en tot equip emergent, i eixa formula, antany coneguda a Mestalla, es va deixar oblidada en algun calaix.

Decisions estranyes

En este terreny pantanós és difícil distingir on comença Llorente i on acaba Braulio, o viceversa, encara que l'estranyesa de les decisions preses segueix intacta siga qui siga el responsable. Les eixides entre menyspreus de jugadors útils com Maduro, Aduriz i Topal – més el ja esmentat Dealbert – han deixat al descobert la perduda de polivalència i de fons d'armari d'una plantilla confeccionada a salt de mata, gustosa de gastar-se 11 milions en un mig centre defensiu pur per acabar fitxant per 3,5 a altre híbrid.

Encara que la major de les rareses resideix en el repartiment dels diners a l'hora de sustentar a certs jugadors. És incomprensible com se li nega una fitxa justa a un jugador tan important com Jordi Alba per a acabar malvenent-lo – l'escassesa de laterals esquerres al mercat és altíssima – pagant-li un salari antany titllat d'inassolible a jugadors com Cissokho (traspàs de 6 milions pels 14 d'Alba). O renovacions d'una urgència dubtosa com la de Soldado, qui amb tres anys de contracte per davant, se li millora el salari fins arribar a fitxes més pròpies del passat. Mentre a Feghouli, que s'ho ha guanyat amb la suor del seu front, sense premsa afí que li tape els errors i soles destaque les virtuts, sense barbacoes amb representants amics en xalets, vilipendiat malgrat tot, se li neguen 800 mil euros com es va fer amb Isco per a donar-li a Tino Costa una millora que no ha demostrat merèixer.

El que ens duu a altre enigma, l'excés de zel que mostra el president a l'hora de realitzar certes despeses, fitxes, renovacions o traspassos, que han provocat errors garrafals com la perduda de Gameiro o Van der Wiel, dormir-se en el tema Jordi Alba o Soso per estirar massa els terminis buscant rebaixar un parell de milions, que després, s'invertien sense protestar i amb summe gust en altra sèrie de jugadors.

La falta d'una gran inversió en adquisicions no és excusa, ja que el club mai va poder contar amb ella, excepció feta dels temps que ens han dut a esta situació. La construcció dels últims grans equips que hem gaudit es va confeccionar amb el mateix patró d'escassesa monetària que l'actual. Cláudio López no va arribar a València costant 30 milions, ni tampoc Ayala, ni Cañizares, ni Vicente, ni molts altres. Només es va gastar millor els diners i es prenien millors decisions, es preferia gastar-se 4 milions en Borja Valero en lloc de 6,5 en Tino Costa, a invertir 8 en Cabaye en lloc de 7 en Parejo o fer el propi triant a Dante per la meitat de preu del que costava Victor Ruiz, buscant la personalitat i la pausa necessària en veterans amb futbol i ganes de menjar-se el món.

Revalorització escassa

Malgrat els seixanta milions invertits als últims dos anys la trista realitat de la plantilla del VCF és que no hi ha ni un sols jugador – faltant Canales, potser Feghouli – capaç d'encarar i desbordar a un contrari, de fer un passe en profunditat, o de desequilibrar en banda amb un senzill regat. A expenses de que el xiquet apadrinat per Braulio, Jonathan Viera, aterre a primera divisió.

Encara que sagnant és observar com Piatti – 7 milions – Ruiz – 8 mlls – Barragán – 1,8 mlls – Parejo – 7 mlls – o Cissokho – 6 mlls – han vist desplomar-se el seu valor de mercat gràcies a un rendiment discret que queda lluny del que es suposa en jugadors de tan alt cost. Encara que sumant altres que si que ho han aconseguit com Alves, Jonas, Soldado o Rami s'aconsegueix pal·liar en certa manera la perduda de diners que sumen els primers. Encara que les vendes realitzades d'altres que si crèiem revaloritzats no han servit per a recuperar el seu valor de cost, com per exemple Aduriz, que es va anar per la meitat del que va costar encara millorant les seues xifres al Mallorca. Sense oblidar casos com el de Moyá o Renan, que van deixar en caixa la meitat de l'import pel qual se'ls va fitxar o el de Topal, del que es recuperà la seua inversió.

Adéu Braulio?

Que els dies de Braulio al VCF estan pròxims a la seua fi coincideix tot el món, no es podria qualificar d'injusta ni tan sols una eixida precipitada de l'entitat. Ja que per obra u omissió és responsable que l'equip arrossegue descompensacions tan sagnants com les que arrossega, i tinga, malgrat disposar de diners per a això, llacunes incomprensibles. Encara que a pesar de tot, veient la llista de futuribles que es va filtrant, pareix no estar aprenent cap lliçó. Este, com li ha passat a molts altres, s'anirà d'ací sense saber on ha estat, presentant a jugadors als quals els diga a la cara “tranquil, confiem que en un parell d'anys fitxes per un gran” per a perpetuar fins a l'eternitat tots els errors adquirits, mentre li deixen.

10 comentaris:

Pillgrim ha dit...

Menudo personaje el Braulioneta, pero hablando del vcf no se si seria bueno que lo tiren, igual ponen en su lugar a un mono borracho, o a cañizares, que viene a ser lo mismo...

Anònim ha dit...

Enhorabona. Com sempre, no es pot dir més clar. 

Marcelo ha dit...

genial el artículo. Cuando se critica a alguien hay que hacerlo así, explicando claramente lo que se está haciendo mal

Anònim ha dit...

Impecable Desme. Amen. Afortunadamente la mayoría empieza a descubrir al personaje en cuestión.

Anònim ha dit...

Ayyy... cuanto mal estan haciendo las comisiones.

Antes se fichaban hombres, profesionales de su trabajo y ahora son niñatos con un ego superior a su curriculum deportivo.

No seré yo quien defienda a Braulio, que funciona pidiendo demasiado consejo al Presidente, pero no conozco a ningún Secretario Técnico que no haya realizado pifias, García Pitarch, Subirats, Fernando, Miguel Angel Ruíz, Amadeo Carboni, sería muy extenso, humillante y doloroso colocar aquí todas las pifias de los últimos Secretarios Técnicos.

La clave está en equivocarse lo menos posible, y en esto Braulio está ganando por goleada.

Discrepo en que Maduro y Topal eran útiles al equipo.

Lo peor de todo es que todo ese dinero invertido en jugadores de perfil medio-bajo, te lo podrías haber ahorrado y potenciar un poco más la cantera con jugadores de la casa que sienten el escudo desde pequeñitos.

El piojo López hizo una primera temporada discretísima, hasta que encontró al entrenador que supo extraer sus virtudes.

Los Ayala, Cañizares eran jugadores contrastados, que vinieron a coste cero, pero con muchas ganas de demostrar lo que les negaban en sus equipos de orígenes. Eran descartes de equipos poderosos.

PEPELU.

THB ha dit...

Menos possible, d'això és tracta de, però Braulio guanya per golejada, este equip encara està vivint dels jugadors de Fernando i els de Soler. I les seues cagades han costat 30 kilos en una economia de guerra.

Pues si Maduro i Topal no son útils, ho serà el jugador invisible que tenim per quart central i que fa que tinga que jugar cissokho.

Anònim ha dit...

Pues si el VCF no es capaz de sacar un 4º central y un mediocentro peleón de la cantera, y por contra preferimos fichar a un perfil del único jugador holandes que no sabe jugar la pelota con los pies, y el único turco sin sangre e inadapatado, pues nos lo tendremos que hacer mirar.

La cantera no puede ser invisible.

PEPELU


THB ha dit...

Per a traure de la pedrera tens que tindre pedrera, i el vcf no té, ni la cuida, ni li interessa, cada any se'n van 10 dels teus millors jugadors a barcelona, madrid o vila-real... i l'únic que pot fer de quart central es un tipo de 26 anys fitxat del orihuela este estiu.

Lo demés son mantres, Maduro soles ha jugat 4 partits de mig centre al vcf, els demés ho ha fet de central (on s'ha marcat partidasos com contra el barça assecant a Messi i fent un gol al mateix partit) o de lateral dret. I Topal més del mateix, s'ha cascat autentics partidasos, i tenia una técnica impressionant, no li feia falta arrancar-li la cama a ningú per a futar-li la pilota.

lo de la inadaptació és fals, parlava perfectament castellá, cosa que no fan altres.

Anònim ha dit...

Veo que eres el fan nº1 de Maduro y Topal, está bien defender unas ideas y llevarlas hasta el final.

A mí también me gusta defender mis ideas, pero no se si lo dices de coña, o es que de verdad te crees que Maduro y Topal eran unas perlas. A día de hoy a Maduro aún se le espera, aquí en Sevilla y en Holanda, y Topal reconozco que realizó un buen arranque de temporada, parecía que habíamos fichado por fin al jugador capaz de darle el relevo definitivo a Albelda, después de 500 mediocentros, pero una inoportuna lesión, acabó con el turco, que ya nunca pudo (posiblemente por falta de continuidad o porque no aprovechó sus oportunidades, que las tuvo y muchas)rendir al nivel esperado.

Al respecto de la cantera, no puedo estar más de acuerdo con lo que dices y expones.

A día de hoy fichajes de la era Soler creo que sólo queda Banega, y de Fernando quedan creo que Mathieu (lleva toda la temporada en blanco), Ricardo Costa, Feghoulli, Tino Costa y Soldado, pero también fue responsable entre otros de Renan, Carletto, Nacho Gzlez,Chori, Bruno...

Bueno, si quieres seguimos en este debate, pero antes déjame que te felicite las navidades, y darte la enhorabuena por tu blog.

Bon Nadal.

PEPELU

THB ha dit...

Sóc fundador de l'església maduroniana dels últims dies, no crec que ens posarem d'acord XD

Si, cagades de fernando (renan no se si considerar-ho cagada, vingué per a ser segon porter, i quan jugà tampoc va fer res especialment roin) pero sense gran cost. Braulio ha cagat 25 kilos. I Bruno per a mi no es una cagada, venia a lo que venia, a ser suplent de miguel i tapar-li les vergonyes, i es va cascar molts bons partits. No cal tindre 23 messis en l'equip...

si el debat es que Bruno no era cafu, evidentment no era cafu, però el rendiment que doná fou acceptable per al rol que tenia, in vingué a cost 0.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...