La vella banda de Mestalla

Olorant a vells temps, a joventut oblidada però a grat comiat, hauria sigut de justícia que al modern Métropole la parella de ball que millor ha funcionat des de la Puchades - Buqué haguera aparegut per a acomiadar-se dels escenaris internacionals, agraciant-nos amb un últim concert, per a interpretar les últimes i estridents notes d'una època que toca a mort perquè ens deixa orfes d'esperança.

Sobre un escenari que olora a por pel final d'uns dies que tenen regust a Toyota, a cervesa negra servida en el Ullevi i escampada per unes graderies confeccionades per a un anunci de Playmóbil, a urpada llunyana que perfora la porteria de Casillas per a donar-nos tres punts que fa cinc temporades que se'ns resisteixen, a ous llepats i a sacrificis en plaça pública per no deixar a una vedette fumadora i amb cap de trencanous jugar al seu antull per un Mestalla canallenc que ja pertany a altre segle encara que no s'haja mogut d'este, ens hagueren dit adéu amb el cor en la boca, matant-nos a plorar perquè el conte de fades arriba al seu final.

Però a Lille només va ballar una vídua amb genoll pertret i amb la ganyota torta que es dedica a acumular estadístiques i a fotre al personal advertint-los de que es posen una rebequeta, que refrescarà, mentre passa la cartilla pel banc entre la indiferència del pópulo esperant cobrar una jubilació que encara ningú s'ha atrevit a signar.

A l'altre ho van matar, i al de més enllà també, encara que la de negre ja despistada pels seus viatges amb l'Imserso i el seu coquetejar amb el del cantó es faça la desmemoriada i no vulga recordar que encara que a ella la van intentar soterrar en vida, a altres, van aconseguir aniquilar-los entre el silenci còmplice d'una comunitat arribista i atabalada per a no deixar-los sumar 200 partits europeus agafadets de la mà, mal avinguts, però regalant-nos els millors orgasmes que mai vam tenir i que anem a tindre en la puta vida.

Allà, enmig d'un partit atroç, on qualsevol ésser humà amb ànima s'haguera plantejat el suïcidi al veure el que un dia va ser un equip seriós ballar torpement en tal luxós tapet, a un quasi se li saltaren les llàgrimes imaginant-se a un Baraja ranquejant ficar-li la llengua al seu coix company de medul·lar amb un apassionament desbordat que ens entendrira a tots, per saber, que allò, era la fi de la nostra joventut i l'inici d'una sotsobre que mai serem capaços d'acceptar per molt que ens ho proposem.

Maleït siga el xalet dels Toldrá i eixes enquines tribals que tan mediocres fan este club, donant dret a maldestres galifants a creure's dignes per a matar a uns i no a altres, encara que es disfressen amb el mateix vestit de botxí que aquells que odien mentre exerciten la seua estultícia. Anit, Baraja tindria que haver complit 100 partits europeus amb la samarreta del VCF i ho va tindre que vore per la tv, com el seu anunci de comiat.