Es podria considerar una raresa atípica del món sobresaturat en el qual vivim. Però ahí estàn, com un xicotet llogaret gal, aguantant l'assetjament de les prebendes mediàtiques eixe menut grup de resistents, que sense saber molt bé com ni per què, van passejant el rat alat per unes terres sempre castigades pels flagells de la desraó. Volent oblidar els dies de guerra, acomodats ja a un ritme de vida europeu, el futbol balcánic ha anat llanguint al pas que les petjades del conflicte bèl·lic desapareixen de carrers i poblacions a força de ciment i pintura fresca, adhesius que no faran oblidar per molt que queden sepultades per incomptables capes de material artificial les seqüeles parides de la barbàrie.El perquè si, com resposta general, els identifica, i a diferència d'amics i veïns ells no han necessitat del encant de Messi, ni de la prepotència de Cristiano o l'art de Rooney, per a ser seduïts. Són el que són havent assumit prèviament les conseqüències de qui sap enrolar-se en un bàndol que des de l'inici participa en una batalla desigual. Simple orgull. Incompresos per qui tot ho divideix a cavall guanyador van predicant com pioners en terra hostil la religió de la rata penada sense més ajuda que la militància pròpia.
Simple ingredient, nexe d'unió, que va convertir allò que començà sent una bogeria de dos amics en una taverna de Sarajevo en una comunitat de balcànics que pertanyen a distintes ex repúbliques iugoslaves, i que gràcies a la xarxa, han aconseguit tacar amb diminuts punts taronges el dividit mapa d'allò que un dia va arribar a ser un únic país. En llengua eslava o sèrbia, protestants, ortodoxos o musulmans, bosnis, macedonis, croates o serbis, aquells que comparteixen generació amb Zlata Filipovic segueixen sense entendre les raons del odi, i el futbol, amb el València CF com excusa, els ajuda recuperar una normalitat entre iguals que una drecera de radicals els va arrancar de forma violenta.
El València Balkan Club és minoria entre les minories, no arrossega les legions que uns altres de similar índole – com el del United – presumeixen, però el que va començar en un racó perdut d'un poblet bosni ha donat pas a una comunitat cibernètica que dóna recer a centenars d'enamorats del club de Mestalla, i de la qual es nodreixen per a impartir lliçons de valencianisme en els llocs més insospitats del Adriàtic. I encara que no siguem conscients, si la fortuna i el futbol ho tenen a bé, al maig, en eixos menuts llocs disseminats de la península balcànica hondejaran banderes, moltes d'elles falses, en balconades i finestres per assenyalar des de la immensitat del no-res que en eixe racó d'un món oblidat hi ha una personeta que patirà els rigors d'una final europea que ja llueix amb anhel en el col·lectiu valencianista. No estem sols.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada