25 d’abr. 2012

El dia que va nàixer el VCF modern

Arturo Tuzón, envoltat pel fum de quinze cigarrets, e immers en una atmosfera carregada pels efluvis de la conspiració, permaneixia tancat i atònit en aquella habitació enmoquetada del pavelló social, intentant racionalitzar les punxades que els seus sentits li transmetien després de conèixer de primera mà la magnitud de la traïció. Per fi, després d'esquivar durant setmanes la seua mirada, es va topar de front amb una realitat més crua del que una confiada ment havia estat capaç de dibuixar. «Peris (Frígola), són més dels que creia» hagué de transmetre amb una enèrgica mirada al seu major amic i confident entre aquella gossada de famolencs papables, per a continuació, començar a escriure sobre ratlles tortes les primeres línies d'un epitafi que potser s'havia posposat en demesía. Pogué evitar des de la superioritat moral amb la qual vestia la seua figura el colp, però no la mortalitat d'este. Va comprendre només deixar la sala que allò era el principi de la fi, i ferit en el seu orgull, es va negar a acceptar-lo per a intentar morir matant.

Un gest insignificant en el seu inici, comú en el desenvolupament, va ser capaç de desencadenar el tránsit per aquell camí d'espines que es va veure obligat a recórrer en contra de la seua honesta voluntat. Tot va començar amb un simple «no», amb dos lletres parides des de la netedat d'un gestor responsable que havia conegut els abismes del excés, i el bon acompliment del qual havia aconseguit arrancar dels braços de la mort a una institució que en aquells albors noventers bategava amb més força que mai. Amb allò va intentar posar límits als capritxos i obcecacions d'un entrenador amb plens poders que va portar la modernitat del sistema anglès a un club hagut en reverdir llorers. «Tranquil don Arturo, per 400 o 500 milions ho traurem» no cessava a repetir un Guus Hiddink que va arribar al empar de Mestalla després de blindar de glòria el seu currículum dirigint al PSV.

Aquell brasiler de malucs rampants traçat amb el virtuosisme característic dels dibuixos animats tenia enamorat a un entrenador obsessionat en pal·liar la sequera golejadora d'un dinàmic equip, que jugava molt i bé, però incapaç de transformar en gols un vendaval ofensiu que començava a costar més del que donava. La negativa del president caute no va respondre en principi a res especial, era coneixedor per endavant de l'oferta de 1000 milions de pessetes que Jesús Gil havia realitzat per Romario, valor de mercat inassolible, que prompte va quedar volatilitzat al transcendir els primers contactes nocturns d'un baixinho deprimit, i que en boca del seu representant, «anava camí d'acabar com Maradona si no eixia d'Holanda» La depressió d'un fantasista enrocat en la rebel·lia va nàixer amb la fugida cap a la florida mediterrània d'aquell que li va concedir capritxos i manyagues que anaven més enllà del tolerable. Era un xiquet malcriat orfe del seu malcriador. Estem al gener de 1992.

El complex que tenallava a una massa social complaent i que començava a retrobar-se amb el seu equip després de la tragèdia del 86 va començar a diluir-se al escoltar per boca d'aquell bigotut holandès, regnant en l'Europa gran no feia a massa, les primeres paraules d'ambició i glòria en molts anys.. «Amb Romario podem aspirar al títol de lliga» .. no es cansava de repetir un tipus que va iniciar en secret un viatge a Holanda per a aconseguir sense esforç un «sí» rotund del astre carioca, fet que va encendre la metxa d'una pugna social que va dividir un vestidor, que considerant-se menyspreat pel seu cap, va trobar en Robert una boca gustosa per a la reivindicació «És innecessària l'arribada d'eixe tal Romario, som capaços de resoldre per nosaltres mateixos la poca capacitat realitzadora actual» foren les primers trinxeres excavades de forma discreta, i que acabarien tenint un alt cost per als implicats.

Els estius turbulents tan característics per estes terres hagueren de trobar en aquell any olímpic el seu pròleg. Sense suport de cap tipus en el club, l'holandès, addicte al cafè i amic del golf, va jugar amb la basa emocional d'una massa social que veia ja al mag del PSV vestint el blanc, obligant a transformar el «no» racional d'un president auster en una negativa arrelada des de l'orgull de qui apreciava les línies marcades per un profund sistema jeràrquic. Ja era un «amb mi o contra mi» a tomba oberta. Ferms en el seu propòsit i pendents de donar els primers passos cap a la conversió en SAD les peticions del entrenador van ser ofegades amb la seguretat d'una directiva que tenia la seua paraula per llei. Ni el retret de Hiddink en la presentació de Belodedic «No vaig a tolerar ingerències en la parcel·la esportiva, de la qual sóc únic i màxim responsable» van fer titubejar la postura aferrissada d'un president que de la nit al dia havia perdut el respecte d'uns socis que assistien atònits a una batalla absurda, i en la qual, s'havien posicionat del costat d'un insaciable i ja tingut per rebel entrenador. Però Guus estava a soles, de moment.

Alguna cosa turmentava a l'holandès díscol, aquella oportunitat fallida d'arribar a una final copera el torturava per les nits, no el deixava viure, «necessitem algo més» deia cada vegada que obria la boca amb l'únic propòsit de demanar clemència i accelerar l'arribada del seu capritx futbolístic. I a Eindhoven es va anar, altra vegada. Per aconseguir, altra vegada, un altre sí. Però esta volta era diferent, l'entrenador no va viatjar esperonat només per la seua ambició. Ni mogut pel seu empeny de situar en un plànol superior a un club temerós de donar un pas cap endavant. Este viatge, a diferència del realitzat l'any anterior, contava amb el patrocini d'alguns membres del nou consell d'administració, aliats introduïts en un òrgan antany hostil per als seus interessos que van trobar en aquella operació l'excusa perfecta per assaltar un poder prèviament anhelat. «El roin» es veuria obligat a dimitir – segons els seus plans – quan estos aparegueren en públic del braç d'un crack que va ser negat, i alimentat el seu fantasma durant any i mig, com a via de mantindre calentes les ensomiacions col·lectives d'una afició cansada de veure al seu equip nadar per a morir a la vora.

«Ni per 400 ni per 500, Romario no es va a fitxar, i si es fitxa, jo dimitisc» Van ser paraules d'un Peris Frígola cansat d'un assumpte que havia posat en dubte coses massa serioses. Aquells mesos de divisió i enfrontaments van asseure les bases de la desavinença, forjant enemistats des de les quals es van assentar pautes, actuacions i postures que estarien per arribar. L'alineació durant este conflicte marcaria les cartes, moltes d'elles, pertanyents al nucli dur d'un vestuari en la seua majoria autòcton i de pronunciat caràcter tuzonista, ja contraris al seu entrenador, que els servirien de bitllet d'eixida amb el canvi de règim. La divisió era total i el matrimoni impossible. Era la guerra.

En aquell escenari d'odis bizantins encara quedava per interpretar un últim acte, el qual posaria el punt final a un episodi que va marcar la història moderna de l'entitat. El 25 d'Abril de 1993, en teoria, la València futbolística deuria haver estat pendent del homenatge a Kempes, però en realitat, ho va estar d'un Romario que dormitava en una ciutat pendent de la seua contractació. Caldria preguntar-se qui va convèncer al Matador per a triar al conjunt holandès com rival d'un acte que ell mateix va organitzar, encara que havent teories i sospites sucoses que apuntar, serà millor fer ús de la literatura i vendre l'assumpte com una atzarosa coincidència. Siga com fora, en Mestalla es va presentar el brasiler, i amb ell, uns amics, que enrolats en el quadre local es van mostrar molt gustosos per a dispensar-li quantes comoditats feren falta per al seu millor lluïment públic. Aquella vesprada va acabar tot. Aquella nit, va començar tot.

«Ni jo, ni ningú en nom del club, negociarà el traspàs de Romario. Ni hi han, ni van haver, ni hauran negociacions» Una declaració d'intencions d'un president feble, sabedor que durant la pronunciació d'aquelles paraules, amagats en un cèntric hotel de la capital del Túria, el sector rebel mantenia una reunió amb la directiva holandesa de la qual es va eixir amb un acord de mínims. «El traspàs està al 60%» va tindre la gosadia de declarar un esquirol durant un recés, paraules senzilles que van incendiar una ciutat que dinava a esquenes dels tributs civils amb els quals va ser rebut un Mario Alberto indiferent a tota revolada, convertit en un actor secundari en el seu propi homenatge, vivint, com ho va fer deu anys abans, un acomiadament discret, insultant per a l'alçada de la figura històrica que representa eixa melena ondulada.

Però l'olor a traïció ja havia perfumat els carrers com ho fa la pólvora en falles. Caps girats cap a la llotja a cada gol de Romario, transformats en punyals dirigits al cor del president durant aquell amistós, van ser el preludi del que estava per arribar. Després del partit, al pavelló social. I allà, entre parets banyades per la decepció, en una sala carregada per l'odi de les enemistats, Arturo Tuzón va veure en tot el seu esplendor la magnitud de la revolta. Directius, empleats, jugadors, periodistes, gents que antany va considerar amics, companys i aliats es presentaven en el bàndol contrari ansiosos de sang, de poder, i amb una safata de plata preparada per a posar el seu cap i exhibir-lo com a trofeu. Es va evitar la immediatesa de la sacsejada, però es va fer crònic i extens durant aquella dècada les conseqüències d'aquell acte. De res van servir anys de gestió racional d'un home que va donar lliçons de com vestir-se pels peus, víctima d'aquell model de Societats Anònimes que va conjugar les enveges estructurals del futbol amb els sempre foscos interessos dels capitals creant un món massa hostil per a un home que tenia el defecte de l'honestedat.

Tres síes, que van ser tres noes. Aquell mateix estiu Romario fitxaria pel FC Barcelona, deixant a les seues esquenes un València CF moribund, amb un vestidor trencat, una directiva enfrontada i un entorn crispat. Brou de cultiu propici per a parir una temporada infausta que va tallar la progressió d'un equip que duia des del 86 en clara ascensió. Cada derrota Mestallera no era resposta amb xiulets ni amb mocadors, sinó amb un fragorós càntic «Romario, Romario, Romario» que ja era un crit de guerra alimentat per l'excel·lent actuació d'este amb la samarreta blaugrana. Arturo no va voler soltar els duros per qüestió de digne orgull, el mateix, que el va dur a destituir a Hiddink aquella mateixa tardor, caiguda que arrossegaria al propi dirigent. Era el 24 de Novembre 1993, vesprada on el VCF clàssic, aquell d'orxata i fartons, de la general de peu i de Pasieguito, va signar oficialment la seua defunció.

Mentre Paco Roig signava el retorn del holandès rebel envoltat d'una horda de fotògrafs que rubricaren amb fulles de llorer el seu històric triomf electoral, Tuzón, en la humilitat de la seua llar, sopava bullit, amb fruita per a postres, reordenant en la seua ment una llarga llista de «tarambanes»  perdut en la desmemoria d'una societat que en pocs dies havia esborrat l'etapa d'un home que va ser l'únic, mentre altres fugien, interessat en fer-se càrrec d'un club descendit i arruïnat. La glòria li fou esquiva, es va anar entre ganivets i menyspreus, i es va haver de morir per a que Mestalla, entre penediments, el tornara a aplaudir.
Si Arturo Tuzón haguera tingut mà esquerra en lloc de mà de ferro, ahir no haguera hagut de presentar la seua dimissió. Per a segons que coses Tuzón ha estat un president dubitatiu, intrigant, massa amant d'eixir en els papers. Ahir va pagar la seua penitència. Ara l'oposició demana comptes. On estaven quan Ramos Costa va deixar el club com un solar? Pobra València.  Extracte d'una columna de Rogelio Román publicada el 25/11/1993.
 

3 comentaris:

@anmomfer ha dit...

Magnífic article,Desme.

M'has fet reviure la meua adolescència, amb la passió que seguia al meu equip amb ulls nous.

Quantes coses haurien de vindre després del que narres, i a com pitjor.

Una menuda ressenya, si és cert que l'homenatge a kempes va arribar a ser mera anècdota.

Però el Matador va arribar a ser aqueixa mateixa temporada segon d'Hèctor Nuñez el palomo , després de la destitució de Hiddink, però que també va abandonar l'entitat aquella temporada per la seua caiguda a l'ostracisme pel nou president ( el qual omets el seu nom intencionadament en tot el teu article) i amb una frase lapidaria: “ jo he fet història en este club, vorem si este senyor la farà” , i no va tindre raó el Matador, el nou president si va fer història, però per a malament, és clar.

Jose Ramón Fuertes ha dit...

este episodio es de los más absurdos en la historia del Valencia. Tuzón no le salió de los huevos fichar a Romario porque Hiddink era amigo suyo (del jugador) y porque se fue a Holanda a por el sin pedir permiso.

Primero nos mintió con que "pedian un dinero que no podiamos gastar" (1000kilos que era mentira)

Luego nos vendió la burra de la estabilidad presupuestaria... para acabar fichando a Mijatovic por 250 millones más de lo que hubiera costado Romario.

Discrepo enormemento mucho en varios aspetcos.

Pones a Tuzón de honrado y vestidor por los pies... en fin. En aquella época al menos no fue así. Firmó un documento por el cual se repartió el club entre amigos (eso no es nepotismo?) que además se comprometieron a jurarle lealtad durante 10 años (nos hubieramos desecho de el en 2003 de cumplirse)

Por eso aquella revolución de consejeros a favor de Hiddink, era una manera facil de romper aquel acuerdo sin pagar las clausulas de penalización.

Luego hubieron casos que olieron bastante mal, con visas y dinero B y C perpretados por personas muy afines a ellos que acabó salpicando a Tuzón.

No me gusta ser hipocrita, por eso ahora me da mucha pena que porque se haya muerto lo pongamos de buenazo, y critiquemos las reacciones de aquellos tiempos.

Tuzón no supo irse, y como todo aquel que no sabe irse y eterniza su mandato, acaba saliendo muy mal.

Además a todo aquello de ROmario, se sumó Karlsruhe, que fue la gota que colmó el baso.

Tuzón como presidente del Valencia Club de fútbol fue pulcro y de los mejores. Como presidente del Valencia CF SAD fue bastante deplorable

Valent ha dit...

omet per una cosa. Paco Roig no va ser l'únic, ni principal, implicat. Estaven gent com Pedro Cortes, Agustí Morera, els seus germans, empleats del club ...etc era molta gent com per a personalitzar en soles una persona.

I lo de tercer entrenador (que crec que va ser el seu càrrec) es veritat, però també que poc temps després va apareixer abraçat amb el Tronaor en la seua candidatura a la presidència... Com Penev... especial habilitat de reconciliació. XD

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...