18 de set. 2011

El factor tindre peus.

Hi han inconscients que acaben convertint-se en genis, en mestres del impossible. Que Emery té un punt de bogeria és una evidència que deixa veure en cada roda de premsa, en cada acte, i fins quan es confessa. Li dóna el mateix rotar porters que posar-los de mig centre en un amistós estiuenc. Es juga la cara en cada decisió sense importar-li massa tindre en contra al món sencer, un pobre incomprès que per moltes energies que gaste a explicar les motivacions que li duen a prendre certes decisions sempre acaben caent en sac trencat, fent bona aquella dita que no hi ha més cec que el que no vol veure.

Soles es pot adorar a un home que confessa fer la migdiada amb una pissarra muntada als peus del llit, i que després de tindre un somni, o de reflexionar amb els ulls tancats durant llarg temps, s'alça com una fletxa i modifica la seua idea original - l'estudiada i planificada després d'una setmana sencera de treball - a escasses hores de començar un partit. Un mètode poc ortodoxe però que li ha valgut per a sobreviure en una jungla inhòspita i perillosa en la qual mai ha trobat llargs temps de pau.

Madrid va veure en ell al omplidor ideal d'informatius insulsos. Han explotat la seua faceta de show-man en les rodes de premsa i fins li han editat videos amb els seus escarafalls en la banda, incloent el carxot a Voro després d'un gol postrer, però s'han oblidat dels seus dots de funambulista i de la seua faceta d'empedreït cabut. Per a Unai l'estil és innegociable i la seua forma de jugar es manté estiga Villa o Carew en la punta d'atac, un radical que ha aconseguit que els seus centrals juguen amb els peus a pesar de no tindre peus.

Rami i Victor Ruiz ens han enamorat amb el seu toc de baló, amb les seues incorporacions a l'atac i les seues diagonals. Ells són els encarregats d'iniciar la jugada transformant allò de que el davanter és el nostre primer defensa per a donar llum a lo de que el central és el nostre primer davanter. Però no té merit algun que dos centrals bé dotats física i tècnicament sàpien desembolicar-se en un sistema de joc com este.

Per que la genialitat, l'acte d'indisciplina envers les lleis de la naturalesa, resideix en aconseguir fer jugar amb el baló a defenses com Navarro, Ricardo Costa o Dealbert – mig centre en el seu temps lliure – i sobreviure en l'intent. Una abominable irreverència que ha servit per a estendre dignament en el camp de batalla un mandat que sempre va olorar a interinitat. L'arribada dels nous inquilins en la saga han dotat de merit, de molt de merit, als resultats del passat. Les jugades iniciades per l'ara resident en Suïssa, les incorporacions a l'atac de l'intrèpid portuguès i les expeditives incursions del sempre voluntariós veí de Benlloch hui dia soles són entendibles recolzant-se en la teologia mariana o en el llibret d'estil d'un entrenador intrèpid.

4 comentaris:

Ángel Ruiz ha dit...

Al final, con el tiempo y si siguen los resultados, no habrá nadie que le tosa criticando alineaciones y cambios. Ojalá esto pase porque será muy buena señal para nuestro Valencia.

Valent ha dit...

Emery sempre ha jugat a una determinada forma encara que no tinguera jugadors per a fer-ho. Ha imposat el seu estil.

I amb Rami-Ruiz hem pegat un bot de qualitat en prestacions, però amb Navarro-Costa els obligava igualment a jugar amb els peus quan no tenien capacitats per a fer-ho. Encomiable com a minin.

Marina ha dit...

hay veces que no entiendo una mierda lo que dices. y hoy es una de esas veces. O_O

de que estamos hablando exactamente??

Valent ha dit...

Benvinguda al club Marina. Jo moltes voltes quan torne a llegir lo que he escrit em faig la mateixa pregunta.

però bàsicament es basa en que sense tindre centrals per a traure el baló jugat de darrere Emery els ha obligat a fer-ho.. i hem sobreviscut... aixina que ara amb dos que si que saben imagina on podem aplegar.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...