La derrota vitorejada.

Quan Hiddink va substituir en aquella vesprada de ressaca fallera a Belodedici per a donar entrada a un menut i jove Juan Sánchez no era conscient de que acabava de parir un dels millors partits que s'han vist en la història dels València CF - Barça. Un enfrontament que abans que la marea mediàtica inventara rivalitats i trastocara el calendari de clàssics era conegut com el derby del Mediterrani, capaç de fer salpar ferris replets de gent per a donar suport al club blanquinegre en Les Corts primer i en el Camp Nou després.

Atiat pel glamour del futbol holandès, que vènia de revolucionar el món en 1988 amb la seua versió 2.0 de la taronja mecànica, van trepitjar Mestalla dos equips tulipanitzats i amb trajectòries dispars. Els catalans disparats cap al titol feia quasi deu anys que no guanyaven a València, i els valencians, acomplexats per un Dream Team incipient, que estava a escassos 12 mesos de guanyar-se dit qualificatiu, soles vivia per a aquells duels, l'única via de redempció a la seua incapacitat per a competir, arribant a convèncer als seus propis fidels de que nits com eixes eren suficients per a purgar els pecats col·leccionats durant la temporada.

En ple apogeu del encontre, amb un empat a tres campant en el marcador, la variant ofensiva introduïda per Hiddink va afeblir la saga fins al punt de trobar seriosos problemes per a contindre el bloc ofensiu d'un rival, que fins a eixe moment, havia sobreviscut amb prou dificultats al domini d'un València capaç d'empatar a tres gols després de perdre un avantatge de 2-1. Però aquell partit més que per la quantitat de tants que es van marcar passaria a la història pel futbol desplegat. Van haver penalties, balons al pal, parades impossibles dels porters, diagonals estel·lars, centres a l'àrea amb precisió inusitada i joc de tiralínies que gràcies al alt ritme imposat per ambdós contendents deixaven al públic sense temps per a degustar les exquisiteces servides.

En un moment en el qual la balança podia haver caigut cap a qualsevol costat, Bakero, després d'un corner, va establir en el 88 el 3-4 definitiu, el gol que va posar el fermall d'or al partit perfecte, l'ultima pinzellada a un monument al futbol construït per dos equips tallats amb el mateix patró. El València havia perdut com li agrada als seus, donant la cara, lluitant fins al final i sense donar el braç a torçer. El caràcter british d'una afició que viu en una permanent insatisfacció per donar suport a un equip de trot lent va dur als 50 mil espectadors presents a ovacionar durant minuts el espectacle que el seu equip havia protagonitzat.

Quasi 20 anys després València i Barça tornen a compartir motles. Emery i Guardiola no són Hiddink ni Cruyff, però ambdós, han reverdit llorers d'aquella època. El català ha destrossat el mite del Dream Team, i el basc ha remodelat a un València enlletgit que recorda al d'aquells temps. Les diferències hui dia són abismals en detriment de la quasi paritat regnant en l'època, encara que en alguna cosa coincideixen: El VCF sempre ha mort amb les botes posades i donant la cara, i el Barça, com en aquells dies, sempre es va escapar viu pels pèls.

Ja toca.