De resultats i sensacions.

Anit després del xiulit final els jugadors del Genk van eixir en estampida de la banqueta a abraçar-se amb els seus companys en el terreny de joc. Després de l'alegria, volta d'honor davant un estadi lliurat i ple d'orgull per una gesta històrica. Havien aconseguit empatar davant el València, el tercer classificat de la passada temporada en la lliga espanyola, el vuitè club d'Europa amb més títols continentals en les seues vitrines – per davant del Manchester United - el sisè amb més finals europees en el seu historial, el dos vegades subcampió de la Champions. Una imatge que defineix a la perfecció qui és el menut i qui és el gran.

Després d'acabar el partit els jugadors del València van abandonar el terreny de joc amb el cap baix, amb cara d'insatisfets pel resultat obtingut i amb una sensació de que este empat pot convertir-se en una llosa en el seu periple continental. Sensacions normals en aquells que es senten superiors en qualitat, quantitat i en joc mostrat durant els 90 minuts. L'estampa viva d'un colós que és vençut per un David.

Entre les alegries dels jugadors i aficionats del Genk i els caps baixos dels del València existeix altre grup de persones. Els repartidors de carnets, aquells que duen anys - des de l'arribada de QSF - intentant convertir al VCF en un club menut, en un paniaguat que traga l'autobús al carrer per fer-se “amb l'altra lliga” , al pur estil Vila-real.

El descontent per l'empat aconseguit a Bèlgica és la conseqüència natural que comporta ser grans. És la reacció vital que dóna un estatus que s'ha llaurat durant un segle de lluites, derrotes i èxits, encara que haja gent que això li moleste en gran mesura. No hi ha draps calents que servisquen per a justificar el contrari, ni per a convertir una entropessada en alguna cosa que no és. Anit el València va ser superior al seu rival, va tindre més ocasions per a dur-se els tres punts, li va faltar una miqueta de profunditat i sort, però tanmateix, no va aconseguir guanyar. El gol és la frontera que marca l'èxit del fracàs, és qui alça les decisions d'un entrador a l'hora de plantejar un partit en sàvies o desafortunades. És la linea roja en la qual viuen els grans i que han de creuar per a assaborir la glòria o quedar-se en el fracàs.

Segurament hagen mil raons per a justificar el resultat. Càrregues físiques típiques de l'inici de temporada, la falta de ritme per un inici de campionat interruptus entre vagues i seleccions, pessadesa de cames...etc Justificacions assenyades i plausibles, potser en elles s'amague la resposta al 0-0 d'anit. Però hi ha una cosa que té el VCF que fa que tot això quede en no-res, i és un estatus d'equip gran, i això, és suficient per a veure un empat davant un modest conjunt belga com un menut fracàs. El Genk probablement no torne a sumar en tota la fase de grups, i el calendari ha dictat que els alemanys visiten Bèlgica en l'ultima jornada. Este resultat s'ha convertit en un arma de doble fil que pot fer saltar per l'aire les aspiracions en la Champions League del València. Una derrota davant el Chelsea ens deixaria sense marge d'error en les tres següents jornades.

I eixe component, a pesar de bones sensacions, dominis i superioritats, és el que converteix dit punt en molt més negatiu de lo que al principi semblava. A pesar de les sensacions el resultat obtingut és roïn.