La Champions sí és cara.

Moltes vegades quan ens posem a parlar de futbol i diners ens oblidem de la conjuntura social en la qual està immers el món, com si la crisi fóra aliena a l'entramat vital dels clubs, sobre els quals, es sustenta este esport. Encara que en massa ocasions se'ls ignore i soles se'ls veja com números i xifres amb les quals engreixar els comptes de resultats de les empreses futbolístiques, algunes, tan allunyades de la seua massa social que soles s'enrecorden d'esta a l'hora de recaptar. Més enllà de la quantitat d'aturats existent, hi ha altra realitat, la de les famílies que sobreviuen amb un sol sou, o la de pares jubilats, que amb la seua pensió han d'arreplegar en la seua casa als fills que han hagut de tornar a la llar després de no poder plantar cara a l'hipoteca en una situació de precarietat laboral.

Per tant no és el mateix parlar de zones industrialitzades, on el sou mig supera els dos mil euros, que de zones industrialment subdesenvolupades que simplement viuen del turisme i dels serveis, havent fabricat un menut paradís d'autònoms i propietaris de negocis familiars en poblacions modestes, on la dedicació al treball és màxima i la remuneració escassa per al nivell d'esforç que costa portar endavant tal empresa. Recordem que vivim en un país que va tindre la desvergonya de cridar mileuristes – en alguns casos amb cert to pejoratiu - a gent que a dures penes sobrepassaven els 900 euros de sou, i això, soles si eres dels més afortunats. Així que el component social és vital a l'hora de plantejar estos assumptes tan presos a la lleugera amb massa freqüència.

La peculiaritat del sistema laboral espanyol ha estat un dels principals causants de que el futbol intersemanal haja deixat històricament estadis buits. A finals dels vuitanta i fins la primera meitat dels noranta Mestalla presentava un aspecte desangelat en competició europea, eren temps on encara s'eixia de treballar a les 20:30 o a les 21 hores, horaris incompatibles amb el model centre-europeu imposat per la UEFA, basat en la realitat cultural de la zona noble continental, on la jornada laboral posa el seu punt final sobre les cinc de la vesprada. Fins i tot hui dia, encara abandonant els llocs de treball a les 19 o 20 hores, la immensa majoria dels abonats que acudeixen normalment a l'estadi solen recórrer un mínim d'un hora o hora i quart des del seu lloc de residència fins aplegar al recinte esportiu, i això, simplement contant amb el viatge d'anada. Un factor que pesa molt a l'hora de tirar-se enrere per assistir al estadi quan el clima o el rival no acompanyen.

Política de recaptació.

Centrant-nos en el club, la realitat és que la màxima competició sempre ha estat vista pel VCF com una font de recaptació, i així ha actuat en conseqüència sobre la seua massa social. Des del debut en el format modern de la Copa d'Europa en l'any 2000 fins a hui dia els preus dels famosos Packs Champions i les entrades ordinàries s'han multiplicat. En l'actualitat és més car anar a vore al Chelsea que fa onze anys acudir a Mestalla per a vore al Manchester United. Dos períodes de temps separats per dos realitats econòmiques oposades.

La política de l'entitat envers la competició europea ha estat històricament erràtica i errònia. Més enllà del seu afany recaudatori – recordem a Llorente vanagloriar-se sobre la taquilla que faria el club amb la visita del United a Mestalla en els micròfons de Canal9 minuts després del sorteig del passat curs – tampoc ha sabut vendre el producte, ni mai ha tingut una estratègia clara de fidelització del públic “europeu”, el qual, és diferent al abonat comú. Tan prompte havien packs com deixaven d'haver-los, o veient els fracassos estrepitosos es canviaven els preus sobre la marxa, perjudicant a uns en benfici d'altres.

Tampoc s'ha sabut vendre la màgia de la competició, ni els quasi 300 partits en competició europea, ni ser la vuitena institució – empatat amb l'Ajax – que més títols continentals posseeix, ni tan sols jugar amb el factor “ens deuen una” com ganxo per a instaurar sobre el torneig l'aura necessaria per a fer-la més atractiva. Ja que per a una institució com el València la Champions no és cap novetat, eixe factor, va quedar diluït fa molt de temps i per tant, ja no és efectiu. No es viu igual uns reixos amb cinc anys que amb vint-i-cinc, fan falta altra classe d'estímuls per a fer-lo atractiu.

Models a tindre en compte.

El primer que caldria tindre clar és que es vol fer. Utilitzar-la com a ganxo per atraure nous espectadors i convertir-los en futurs abonats, aconseguint de rebot bones entrades i grans ambients en partits entresetmana? - com es va fer davant el Bruixes en l'ultima edició de la UEFA disputada -, o utilitzar-la per a quadrar la caixa?. Si es vol això últim l'estratègia actual és valida. Si es busca lo primer, deuria canviar radicalment la política de preus i l'explotació en imatge de la competició. L'actual model ens deixa situacions tan sorprenents com la següent: Per a un menor d'edat, o per a un jubilat de 65 anys, li resulta més barat comprar una entrada en amfiteatre per a veure unes semifinals de Champions en Old Trafford (27 lliures – 30,87 euros) que veure un València – Leverkusen en la mateixa zona de l'estadi durant la fase de grups a Mestalla (55 euros), i això sense oblidar que el poder adquisitiu de les classes mitges britàniques és molt superior al de les valencianes.

El model United potser siga el més aplicable a la nostra realitat. Els diables rojos lluny d'incloure la Champions en l'abonament de temporada – com fan el 80% dels clubs participants – publica en el mes de Juliol els preus de les entrades per a tota la competició. Així qualsevol que vulga vore un partit ja sap amb mesos d'antelació, e independentment del rival, que comprar una entrada per a la fase de grups en la North and South Upper Centre (la zona més cara de l'estadi) li costarà 50 lliures si és major d'edat i 20 si és menor o cobra algun tipus de prestació social. Sent entre 10 i 20 lliures més cares si l'entitat arriba a semifinals.

Amb açò el Man.Utd pretén atraure al públic més jove, fidelizar als xics que no poden permetre's un abonament de temporada però que si poden comprar puntualment una entrada en competició europea, amb la qual crear-li l'habit que el duga en els pròxims anys a aconseguir un abonament. Per a esta classe de gent els preus oscil·len des de les 13 lliures – la més barata – fins a les 20 – la més cara – en la fase de grups. Com paradoxa el Chelsea esta temporada ha modificat la seua política, que fins al moment era molt similar a la dels seus veïns de Manchester. En l'actualitat els preus en Champions per als asistents ocasionals – o el que és el mateix, per a no abonats - ascendeix a 35 lliures. Una situació que en en el primer encontre davant el Leverkusen ens va deixar una estampa poc habitual en el món Premier. Un Stamford Bridge amb poc més de mitja entrada.

Abonament de temporada + Champions.

Que el València té els abonaments més cars d'Europa pot ser una frase feta, hui dia més un tòpic que una realitat, però tampoc estan entre els més barats. Per a una família mitja de dos o tres membres renovar el seu privilegi per a poder acudir un any més al recinte de l'avinguda de Suècia suposa alguna cosa més que un sacrifici. Imaginem que una parella vulga adquirir un abonament en cadires gol nord, haurà de gastar-se 473 euros per cap – si no és accionista - , quasi 950 euros en dos abonaments que poden suposar entre el 85% i el 97% del sou mensual d'un dels dos, en cas de ser dels pocs afortunats a compartir ocupació laboral.

Poca gent és conscient de la quantitat d'intra-històries que s'amaguen darrere de la compra d'un passe. Hi ha qui estalvia amb un any vista per a poder renovar la seua targeta, i altres, ho financen per no poder realitzar un desembors impossible per a la seua economia. A eixes persones quan arriba la Champions li estem demanant que es gasten altres 160 euros - depenent del sector- addicionals en dos abonaments específics per a vore tres partits en la fase de grups. Això si volen comprar el pack, sinó haurien de gastar-se 172 euros - cadires gol nord- si es volen acudir en parella a la seua localitat habitual en lliga, lo que al final suposa una despesa durant la temporada - contant caure eliminats en la primera fase - de 1122 euros entre lliga i Champions quan a dures penes sobrepassen els 1000 euros d'ingressos entre els dos.

I encara quedarien vuitens de final, quarts i unes hipotètiques semifinals, que posant-nos en el cas que arribaren, eixa ficticia parella d'abonats en Cadires Gol a 473 euros cadascun, hauria de desemborsar per a vore tots els partits del València el 200% d'un sou comú. I a dia de hui, que es sàpiga, ni l'aigua, ni la llum, ni les hipoteques són gratuïtes. Lo que converteix en quasi prohibitiu acodir en companyia al estadi durat dit període. La Champions per al aficionat medi s'ha convertit en un luxe, que unit a cert sentiment generalitzat de frustració en un moment on molta gent veu impossible competir és normal prioritzar l'assistència a partits de fases finals o especialment atractius.

Pista per a despistats: L'unica zona del camp que mai falla es Gol Xicotet i Gol Xicotet Alt. Entrades a 10 euros per abonats i 20 per a no abonats.

Pista per a despistats II: Llevat d'honroses excepcions, cada volta es més dificil vore en el vell continent un estadi ple en la fase de grups de la champions, el negoci és el negoci.