7 de set. 2011

Aquell meravellós debutant

“De los linderos del drama, a la proximidad de la gloria.” Així inicia la crònica d'una vesprada de Novembre en Mestalla en la qual un VCF malenconiós es va desfer per 4-1 del Athlètic Club. Poc sabia el cronista que aquell dia de vi i roses seria efímer com la primavera, quedant la seua referència literària més ajustada a la biografiá del protagonista d'aquell partit. La història del VCF, particularment la dels seues canterans, està repleta de personatges entranyables que bé podrien formar part d'una basta col·lecció d'anti-herois. Carn de canó per al cel·luloide si la geopolitica haguera situat Manhatan en el Cabanyal. Quasi ningú va estar mal dotat tècnicament, encara que a tots els uneix un nexe comú, la seua debilitat mental, la seua escassa cultura del esforç, i una rara predilecció per l'ambient nociu que envolta a este circ.

Cada generació de valencianistes ha conegut a uns quants, molts d'ells convertits amb el pas del temps en icones propies de la contracultura, quan no, transformats en acudits o erigits en protagonistes hilarants de burlesques històries narrades en tertúlies de bar. Les seues irrupcions en l'actualitat valencianista van contar amb la gràcia bautismal del coliseu de l'avinguda de Suècia que tan formidablement reflecteix Paco Gisbert en el seu llibre, fins i tot si este volguera redactar una seqüela del mateix amb un titol al nivell del “Ja tenim jugador” bastaria per a reflectir l'ascens meteòric i la posterior caiguda d'eixe llarg centenar de debutants estrel.la que van entusiasmar al aficionat, permetent-los engendrar ensomiacions futbolístiques lligades a les botes de tan singulars xiquets.

Una d'eixes roselles va ser Antonio Gonzàlez Vargas, més conegut com el Gitano Gonzàlez, un jugador prim, dotat d'una tècnica intermitent que va irrompre amb força en el primer equip. En aquells moments de tensió - corria l'hivern de 1972 - on el càrrec de Di Stefano penjava d'un fil després d'encadenar mes i mig de derrotes , la saeta es va traure de la màniga un as deixant fora de la convocatòria al seu fitxatge estrel.la, un tal Quino, que estava cridat a guanyar la bota d'or i que com mana la tradició, va fracassar de forma estrepitosa en el seu milionari periple valencià. El Gitano va arribar al primer equip sense passar pel Mestalla, directament del amateur. En vint-i-quatre hores, i sense temps per a assimilar la notícia, se les va tindre que vore cara a cara amb Iribar davant de més de 56 mil espectadors.

L'efecte gasosa, en ple apogeu, va dur al debutant a empalmar una bolea que va encaixar en les malles d'un Athlètic que va arribar al descans guanyant 0-1 i havent errat – gràcies a un excepcional Abelardo – un penal que podria haver sentenciat el partit. En el transcurs que va separar el baló de les botes del jugador fins a la seua introducció en la porteria foren destruint-se totes i cadascunes de les critiques abocades cap a l'entrenador, del que es va arribar a dubtar de la seua salut mental, per executar una decisió tan estrambòtica com aquella. En tot just unes desenes de segon aquell colp de bogeria va passar a formar part del extens decàleg al que soles els genis tenen accés. La plasticitat de la rematada, suspès en l'aire i empalmant segons li va arribar el baló - de mans de Lico - va deixar veure un talentós davanter on soles havia un jugador voluntariós. El “quin juaor tenim” va començar a ressonar entre les graderies del vell estadi conforme l'actuació de Gonzàlez anava en augment, que no content amb furtar-li a Di Stefano un dels seus gols més característics, va contribuir a la remuntada amb una assistència i altre gol, el de la tranquil·litat, rubricant així la seua emergent fama.

El valencianisme tenia un nou heroi.

La delicada gestió de grups va fer que Quino tornara al seu lloc natural, decisió d'un impacient entrenador que soles pretenia amb aquell gest recuperar el vigor perdut en el seu davanter predilecte. Aquell València, que començava a donar mostres d'esgotament després de dos temporades més que reeixides, va arrossegar l'apatia i la irregularitat durant unes quantes jornades. Donant motiu al “que jue el chitano, collons” entre la vehement parroquia mestallera, ordre llançada per una graderia que veia atònita com el seu equip era incapaç de fer-li un gol al arc de Sant Martí. La supervivència del jove Gonzàlez es va estendre en el primer equip durant dos temporades i mitja, defensant-se prou bé, ja que va aconseguir anotar 12 gols en poc més de 41 partits.

"De la proximidad de la gloria a los linderos del drama". Així podria continuar la història. Amb tot just 20 anys va debutar en el València, i als 25 va desaparèixer del futbol. Gonzàlez era un mestre de la insinuació, els seus escasos minuts sobre el terreny de joc sempre venien acompanyats de gols, assistències, balons al pal, o regats fulgurants que feien presagiar que era un jugador excepcional. Atributs que un València iniciat en la bogeria va regalar al Oviedo com moneda de canvi en el milionari fitxatge de Carrete. En Astúries, havent d'exercir de futbolista professional cada cap de setmana, es van destapar les manques físiques que arrossegava un tipo que mai va deixar el amateurisme de costat. Com resen els cànons del mite rocker, El Gitano Gonzàlez va desaparèixer del món a primerenca edat després d'un meteòric ascens. Tornant a la realitat que de forma brusca un entrenador desesperat li va furtar. Aquell colp de geni que ho va encastellar quedà dispers, victima del oblit i del esperit lliure del seu protagonista, ni ell ni les seues patilles de torero van aconseguir assimilar la disciplina i rigor que requereix el futbol d'elit, tenint, irremeiablement, que adaptar-se a la vida d'un ciutadà discret.

Diego Ribera

Cada generació ha tingut el seu particular Gitano. Recordem al meravellós Diego Ribera, de principis dels 90, que va debutar amb el cartell de ser el nou Butrageño, un tipus que té l'honor de ser el jugador més jove a debutar en primera divisió amb la samarreta del València. Als seus 16 anys, els seus regats i la seua velocitat endimoniada presagiaben un futur prometedor. Després de finalitzar aquell curs, i després d'enlluernar en el seu debut davant el Tenerife, va ser cedit al Hèrcules, on va iniciar la seua caiguda fins a desaparèixer del món del futbol.

El Raúl del València.

Així va titular Superderporte la seua portada del diumenge. Coincidia amb el debut estel·lar de l'altre Raúl, el del Reial Madrid. El nostre, de cognom Ibañez, va deixar a Mestalla amb la boca oberta després de la seua actuació davant el Betis que rubricá amb un autèntic golarro - nexe en comú en esta estirpe de debutants meravellosos -, que va arribar a ser triat el millor de la jornada per Estudio Estadio. Un extrem que va córrer la banda per a destrossar al equip andalús en els seus escassos minuts sobre el terreny de joc. “El nostre Raúl” tot just va aguantar dos temporades en el primer equip, després d'una desafortunada lesió, més greu del que al principi semblava, va ser cedit al Valladolid a la recerca de minuts, sent l'oblit el que va trobar en terres val·lisoletanes.

Pepe Galvez.

Potser la primera versió, sense evolucionar, d'Angulo. El comodí predilecte de Hiddink en aquell València, que com no, es va llevar de damunt la vitola de jugador revulsiu amb un gran gol per l'escaire davant el Valladolid. Va trobar de seguida el grat del públic gràcies a la seua velocitat i el seu potent tir de fora del àrea, una estranya especialitat que no dubtava a posar en practica a la mínima ocasió. Les seues tres temporades en el club van conèixer més banquetes que titularitats, però va saber administrar-les amb gols i actuacions destacades. La seua titularitat, després de molt batallar, formant parella amb “el mític” Viola deixaren en evidència les seues manques. Aquell any, i després de recuperar-se d'una lesió, provaria fortuna en el Mallorca, i posteriorment, en el Betis, on va continuar amb el seu paper de jugador revulsiu.

Miguen Ángel Soria.

Un central expeditiu que va debutar en el Camp Nou sense previ avís i que va enamorar a propis i estranys per la seua actuació extremadament seriosa. Un jugador de carrera erràtica que després d'una cessió al Albacete va obtindre la maduresa que li va faltar en el seu sobtat debut. Ranieri va trobar en ell la primera pedra per a ressuscitar a al seu moribund València, aquell que va trobar a Valladolid la redempció que mesos més tard el durien a la Cartoixa. Soria va anar baixant com l'escuma fins que la seua ja dubtosa permanència en els onces va trobar en Tenerife un motiu per a deixar-lo fora. Una fatídica actuació en les illes, deixant a l'equip amb 10 en els primers 20 minuts i amb un 2-0 en el marcador van acabar amb el seu periple en el club de Mestalla. En Sòria (ciutat) va trobar el seu particular paradís, formant part del primer Numància de primera divisió que va veure la LFP.

Curiosament, aquells canterans que han iniciat la seua carrera entre dubtes i ombres han sigut els unics que han aconseguit fer-se un lloc en l'equip, i posteriorment, en la història del club. El hui idolatrat Guaita va patir un malson a Mallorca en la seua estrena amb la samarreta del València, i el no menys recordat Mendieta, un jugador del que es deia que no sàvia regatejar-se a un con, va acabar maravillant al món.


Si torneu a vore a un debutant meravellós, desconfieu d'ell, probablement, acabe sent un fracàs.

7 comentaris:

Anònim ha dit...

yo me acuerdo de Lucho Flores, un mexicano con pintas de canfinflas que vino en plan crack del sporting y convenció en su debut.. luego fue un petardo de mucho cuidado.

No tenia ni nivel para primera división.. no se como llegó a meter tantos goles en gijón.

Jose Ramón Fuertes ha dit...

Otros debutantes miticos:

Simeón , un canterano que venia a ser el mediocampista total, el primer baraja de la historia, hizo un gran partido de debut, pero luego no se supo más, fue un fiasco.

Vicente Mir, lo descubrió Hiddink, un recurso de urgencia para sustituir a Romel. Debutó en Albacete en un partido desastroso del equipo donde fue el mejor de todos. Luego continuó deslumbrando en los dos partidos de copa siguientes.. y volvió a desaparecer del equipo. Se fue al Elche donde hizo carrera, en segunda tiene historia.

Aquilino Etxarri: Otro Hiddink boy. Debutó en Lleida de mediocentro defensivo, fue un espectaculo, el unico que repartió estopa. Hasta anotó un gol. Solo tuvo tiempo de jugar 8 partidos (debutó a final de temporada) en verano pasó lo que pasó y llegaron los tiempos del Valencia campeó y desapareció del mapa.

Zurdi: 2 goles como carta de presentación en sus primeros partidos le dieron derecho de pernada. Un internacional sub-21 que se quedó en nada, un tipo que corria como la leche, pero era más malo que el pan duro, a pesar de todo al coincidir con el vcf post descenso se quedó tres temporadas, metió 4 goles y dio mucho que hablar su pesima calidad en el campo.

charlestomas ha dit...

Otro Raul, "El Chopo", que se curtió en el Salgui fue otro gaseosa. Debuto contra el Barça en Mestalla; 20 minutos finales en un partido que acabo 4-1, donde el innombrable emigrante estuvo estelar.

Sergio Porras, otro lateral izquierdo que jugo 1/2 partido.
Melgarejo y Ruben Navarro fueron otros dos ejemplos

Pillgrim ha dit...

Podemos incluir a Juan Sanchez?

debutó a lo grande con goles en copa, que le dieron el pase a titularidad en liga. Acabó siendo tan malo que se le puso lo del romario de aldaya en plan despectivo.

En su segunda etapa vino mucho muy mejorado y aquello del romario pasó a ser una burla a un mote serio y todo XD.

De los ultimos debutantes maravillosos, me quedo con Michel. Otro que la "rompió" en copa, revolucionó un par de partidos saliendo del banquillo... y desde que se fue al Depor no se ha vuelto a saber de él.

Valent ha dit...

Que grans ! no havia escoltat mai el nom de Aquilino Etxarri, meravellós senyor Fuertes.

Per cert, te alguna cosa a vore amb el Jose Ramón Fuertes que va jugar en el VCF?? o es un nick-name basat en ell?.

Tampoc coneixia al Chopo, al menys no com "el Chopo" , a banda del Ibañez si que varem tindre altre Raul pizpireta per ahi.

Esperem que puguem incloure a Isco en la llista d'aci un temps XD .

pepegall ha dit...

Si no recorde mal, a la tornada del Valencia a 1 Divisio, Sixto, va marcar 6 gols en dos jornades i ahi es va acabar tot.

Molt bon article.

Valent ha dit...

parlant de Diego Ribera, está en el Riba-Roja, posant punt final a la seua carrera.

[url]http://www.elperiodicomediterraneo.com/noticias/deportes/diego-ribera-lsquo-nino-prodigio-rsquo-17-anos-despues_682100.html[/url]

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...