15 de des. 2010

Emery: Víctima i Botxí.

No es pot jutjar la figura d' Emery basant-se única i exclusivament en el seu treball. L'aventura del basc a València és massa complexa com per a reduir-lo tot als seus propis errors i decisions. Mai ha tingut un camí fàcil, i en moltes ocasions, sense estridències ni cismes ha aconseguit desfer-se amb molta mà esquerra dels sobrants en l'equip que feien algun mal. A la resta, simplement no li han deixat. El Unai que coneixem és un personatge que dista molt del real, potser tinga a veure amb la seua personalitat, o amb la seua obstinació en fer-se un lloc en l'elit, però aquell entrenador que fitxarem del Almeria sols ho vam veure dos mesos en el VCF. La resta de la seua estada ha estat una mera carrera per la supervivència en la qual no ha tingut més remei que anar engolint gripaus per a permanèixer en el càrrec.

També podríem entrar a valorar si ha fet bé en engolir per engolir amb tal de conservar el seu treball, a la recerca d'un curriculum del qual viure una vegada deixe el seu actual càrrec o hauria d'haver mort dempeus, amb dignitat. Eixe instint de supervivència que ha desenvolupat li ha dut a cometre massa errors, com el d'aliar-se amb certs mitjans i escoltar massa veus amb la condició de trobar el punt necessari amb el que acontentar al major numero possible de persones. Eixa actitud que a priori és delectable i poc intel·ligent per a un professional, és entendible, ja que Emery mai s'ha sentit protegit per ningú, ni dins ni fora del club. Sense eixa fortalesa, amb la sensació de nuesa i solitud, es pot justificar que el míster haja cercat padrins externs amb l'única finalitat de continuar entrenant el major temps possible al VCF. Ell mateix s'ha cavat la seua pròpia tomba sense ser conscient d'això.

No hi ha major disbarat en una entitat que el propi club, en la figura del seu president o director esportiu, menyspree, critique o faça el buit al responsable de la parcel·la. És una invitació al vestuari per a que este no es prenga amb seriositat al seu cap. Sense eixa fortalesa moral, és molt difícil que un entrenador castigue a un col·lectiu i este, trobe en dita acció el mínim respecte i decòrum que li faça acatar amb humilitat alliçonadora la decisió del que mana. Quin respecte pot tindre un jugador al entrenador, quan veu, llig o escolta al seu propi president criticar-lo públicament en els micròfons d'una TV després d'acabar un partit?. Amb quina autoritat l'entrenador castiga a un jugador díscol quan el club ho deixa a soles i posa en les seues mans, escapant de tota responsabilitat, el càstig a imposar davant un comportament poc ètic i professional, sabent que ni en l'entorn, ni en l'empresa va a trobar suport? Eixa figura autoritària tampoc l'exerceixen personatges secundaris, el que ens duu a un major grau de despropòsit.

Tots estos complements, ens duen a una presa de decisions que han posat en el disparador al propi entrenador. Emery és culpable d'haver tingut por i no donar un colp d'efecte en el moment que va tindre l'oportunitat. La mateixa por que van tindre altres mesos arrere a prendre una decisió diferent a la qual es va prendre, allargant la situació de forma innecessària. La mateixa por que ara hi ha en adoptar mesures dràstiques per a esmenar el seu propi error. Més que un problema d'entrenador, tenim un problema de club. Mentre no solucionem això, ni Unai, ni cap entrenador com ell, serà capaç de sobreviure en esta jungla de ciment, gelosia e interessos en la qual s'ha convertit el València CF. Era el millor entrenador possible, en la pitjor conjuntura possible.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...