La veritat, està ahí fora.?

Pot ser que si. Comparar sensacions i opinions autòctones amb foranes és quant menys xocant. L'opinió pàtria sobre el VCF en general no és molt positiva, uns acostumats ha celebrar qualsevol cosa com un èxit sense paragó (com haver sigut l'únic en ficar-li un gol al United en esta Champions) i altres pel contrari, acaben per fabricar una sempre subjectiva i enterbolida realitat. No se qui és el més indicat per a parlar d'açò, si els que “ho mamem” les 24 hores del dia, o els que asoles veuen els partits, sense més interès que el d'un espectador neutral que no es deixa dur per les passions i animadversions típiques dels entorns.

Estes realitats extremes existeixen. Després dels duels de Old Trafford i el Bernabéu he arribat a llegir de tot. Poc positiu dins i lloances una miqueta exagerades fora. El culmen va arribar el dimarts nit, amb els seus corresponents anàlisis post-partit . Els estrambòtics estrangers ens donaven fins a com alternativa a la final de Wembley, parlaven per a mi de coses sense sentit, de sensacions que feia molt que no havia vist, o estat capaç de veure. Regaven les meues oïdes paraules com un València extremadament competitiu, valent i ofensiu, conjunt que podia plantar-se en semis per poc que tinguera una mica de sort en el sorteig. Capaç de lluitar del tu a tu contra qualsevol equip d'Europa, amb un entrenador envejable i una plantilla ja sense estreles, però capaços de suplir la falta de talent amb altres qualitats.

No tenia un espill davant per a veure'm la cara de sorpresa que tenia que tindre. Per això vaig decidir canviar d'emissora, cercant amb afany el canal internacional de TVE a la recerca d'alguna zona champions que em retornara a la realitat. Sense sort, em vaig refugiar a internet com tota nit avorrida sense res que fer, i vaig tornar a topar-me de cara amb el meu món. Critiques, paraules tèbies, lloances amb la boca menuda acompanyades de molts peros... sense oblidar la tòpica i habitual queixa cap a l'inquilí de la banqueta. La dolça i còmoda realitat. No va ser molt millor el Dimecres. La premsa escrita que viu sempre amb un dia de retard, va tornar a la càrrega. Ja no era un comentarista alemany donat a l'exageració el qual deia coses sense sentit. La Gazzetta italiana es va apuntar al carro de l'excel·lència del València a Europa. Li va seguir L'Equipe amb el seu habitual bon gust i caballerositat qui va regar amb lloances a l'equip de Emery. I així sense parar, un darrere d'un altre. Inclús per sorpresa, algun diari valencià va aplaudir el paper de l'equip.

Amb tanta opinió creuada, vaig arribar a creure que això de que som un pobre equip de caminar per casa i poc més era una fal·làcia construïda a força d'intoxicacions de l'entorn, edulcorades per centenars de filies i fòbies cap a certs personatges que pululen pel club i altres adorns. Els minuts d'aclaparament del Untied devien ser normals, soles ocasionats per perdudes pròpies de fàcil correcció. Quan ixes de València i et veus per obligació a consumir dos tipus de premsa, observes contradiccions com estes i molt més exagerades. En Europa encara ens veuen com un gran al que respectar. El que duu a reflexionar sobre qui està exagerant, aquells que ens demanen celebrar quedar 5º, o els quals ens posen de candidat a la Champions?. En la premsa internacional el VCF sempre ha estat més i millor valorat que en l'espanyola. Però havia una diferència, eixa opinió concordava amb la local, la valenciana. Una simbiosi que es va trencar després de l'arribada de Quique. Mai abans ací s'han viscut campanyes per a imposar un sistema o un jugador, ni s'ha arribat a insultar a l'afició del València com s'ha està fent des de llavors. Una guerra cainista d'interessos que arriba a desconcertar a qualsevol. Algun terme mig ha d'existir.