4 de des. 2010

Complexe d'ignorant futbolístic

Em fa vergonya parlar de futbol. Ho he de confessar. Em sent incomode parlant de tàctiques, de cobertures i d'altres temes tècnics, em sent incomode perquè em sent ignorant, bast. Hi ha gent a la qual dóna gust llegir sobre estos assumptes, demostrant saber més que ningú, per això aposte pel relat històric o pel tema socioeconòmic. On realment em trobe en la meua salsa. Serà perquè des de sempre m'he sentit atret per la història, mai vaig obtindre menys d'un set en esta matèria, o perquè la vida m'ha dut a emular al senyor Draper (Madmen) i alguna cosa he après per obligació, unint passions, baló amb gràfiques.

I no és per no veure futbol. És algo malaltís, soc de descarregar-me diversos partits que visualitze tranquil·lament en nits avorrides. A més no hi ha cap de setmana que no veja 3 o 4 encontres en directe (a banda està el del VCF). Ni per eixes, encara que siga per repetició i després de molts anys de visionat he arribat a nivell de saviesa alguna per a dominar el concepte de doble-pivot o transició atac-defensa. Segurament tinga la culpa el nivell de frikisme al que aplege. Confesse que mentisc quan dic que la meua lliga favorita és la Bundesliga. Realment és la 3.Lliga, la segona B germana, on es viu el futbol romàntic, el d'abans, de forma especial. Categoria on no conten els diners, sinó la pedrera, i on militen alguns dels més històrics conjunts del futbol teutó.

M'avorreix en gran manera entrar en fòrums o obrir diaris i trobar a gent fent jocs malabars amb jugadors de futbol, col·locant-los cadascun en un lloc, utilitzant argots numèrics més pròpis d'un loter, idealitzant les tosques vesprades de bingo que tant apassionen als nostres jubilats. El que més em fascina del fenomen és el seu radio d'abast. Debats de barra de bar propiciats per gent com jo, ignorants totals, que acaben imposant sistemes a professionals del món a força de pressió mediàtica. No se que és lo més meravellós d'açò, si lo exitós que resulta dirigir un mitjà de comunicació, o que un tipus amb titul acabe claudicant a les exigències d'un incult en la matèria.

La ignorància és felicitat pura i dura, no ens enganyem. Duu a la gent a creure's autèntics lletrats en matèries que no coneixen ni en les seues línies més bàsiques. Però és la salsa que converteix al futbol en una droga de masses, l'ingredient secret que ho ha convertit en el fenomen social més important de la història de la humanitat. Per això qualsevol està autoritzat a aleccionar des del desconeixement. Que perniciós seria per a l'esport rei l'absència de professionals que saberen surfejar entre ones d'ignorància per a fer del futbol un esport seriós. Tenim sort a València, ací estem a salvo de segrests absurds, com el que va patir la selecció en els seu temps. Això soles passa a Madrid.

1 comentari:

Lobo ha dit...

La salsa del fútbol es que todos llevamos un entrenador dentro, por más que no tengamos ni idea de lo que decimos la mayor parte de las veces, por falta de conocimientos técnicos y/o experiencia real. Ahora, el aficionado lo hace como entretenimiento, sabiendo que en realidad no sabe más que nadie, pero desde la presna se hace con la aspiración de imponer criterios, ayudar a amigos o tirar enemigos, y eso ya es otro cantar. Gran entrada Desme.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...