Liverpool FC 1973-1984.

Ara que està de moda batejar equips, i alçar al Barça del triplet a la categoria de millor equip de la història, podem iniciar una sèrie històrica sobre conjunts que van marcar una època tant a Europa com en els seus respectius països, sent el Liverpool FC el primer d'ells.

Curiosament bussejant en la història del conjunt britànic podem observar que esta època va catapultar al conjunt portuari al olimp del grans. Els èxits del Liverpool, lluny de l'inici de segle, fins i tot de finals del XIX, arranca en els anys seixanta, guanyant els seus primers títols moderns en esta època, 1964 i 1965, lluny de les lligues de 1902 o 1906.

La seua primera copa anglesa data de 1965, trofeu que li va donar el bitllet per al seu debut a Europa, que va ser brillant, plantant-se en la final de la Recopa de 1966, perdent-la per 1-0 contra el Borussia Dortmund. Acabat el seu periple en la dècada dels Beatles la nova dècada dels reds iniciada a cavall entre Bill Shankly i Bob Paisley, dos dels entrenadors més mítics del conjunt de l'est d'Anglaterra, seria, fins i tot hui dia, un referent històric en el panorama futbolístic.

Encara que pocs en aquella època pogueren imaginar lo que acabaria venint, la Lliga de 1973 va suposar el comiat de Bill Shankly de la Banqueta d'Anfield. L'entrenador escocès, va dur al Liverpool, que a priori no aspirava a tals cotes, a lo més alt en la dècada dels seixanta, guanyant 2 lligues , una copa anglesa, i jugant una final de la Recopa. El seu successor, l'anglès Bob Paisley, arreplegaria els fruits deixats per l'esmentat Shankly, que va dotar a l'equip d'una estructura de captació i formació integral en Melwood que començava a donar els seus fruits en aquella època.

La retirada del “vell Bill” es pot qualificar d'idíl·lica, després d'arrasar literalment en la premier league, va brodar la temporada alçant al seu equip a conquistar el seu primer trofeu europeu, la copa de la UEFA, guanyada no sense dificultats al històric Borussia Monchengladbac, dotant així de més arguments l'entrada de Shankly en els llibres d'història. En aquell equip podem destacar a jugadors com Clemence, Toshak o a un jove Kevin Keegan.



Titul que tornaria a guanyar anys després, en 1976 .

La consagració del Liverpool en el món arribaria tot just un parell d'anys després de provar-se en la UEFA. Va ser capaç d'imposar-se per dos voltes consecutives en la Copa d'Europa, marcant una fita sense precedents en el futbol britànic. En 1977 i 1978, guanyat esta ultima al campió belga, el Bruges, per 1-0 en Wembley, de la mà de Hugges i Dalglish.



Va suposar una fi de cicle l'esmentat triomf en Wembley, aquella copa d'Europa suposaria el final daurat a una generació, la primera eixida de Melwood de la mà de Shankly, per a donar pas a nous xics, que serien capaços d'igualar , o fins i tot superar, els registres d'aquell equip. Els vuitanta lluny de suposar una costa cap avall en la frenètica trajectòria de triomfs i èxits del Liverpool, li va suposar la consagració definitiva com a gran, amb lletres majúscules. Tot just tres anys després de l'èxit de Wembley, repetiria triomf en la copa d'Europa, esta volta en Paris i davant el Reial Madrid, per 1-0.



Es pot dir que l'ultim gran triomf del Liverpool i el qual va suposar el seu inici cap al declivi va ser el de la copa d'Europa de 1984 a Roma, contra els amfitrions, i que van guanyar en la tanda de penals. Si bé és cert que després d'aquell èxit, es va aconseguir guanyar un parell de lligues i alguna copa, van ser els últims títols que van entrar en les vitrines d'Anfield, ja que des de 1988 i fins a la Uefa de Houlier i la copa i Champions de Benitez, no han renovat triomfs.



En poc més de 10 anys, el Liverpool va ser capaç de guanyar vuit tituls de lliga ( 1972-73; 1975-76; 1976-77; 1978-79; 1979-80; 1981-82; 1982-83; 1983-84 ) una FA CUP ( 1974) quatre copes de la lliga ( 1980-81; 1981-82; 1982-83; 1983-84) dos copes de la UEFA ( 1973, 1976) més Quatre copes d'Europa ( 1977, 1978, 1981, 1984) sense oblidar-nos de la Supercopa d'Europa ( 1978). A més de deixar per al record jugadors com Kevin Keegan, Toshack, Ian Rush , Grobbelaar o Clemence.

Tomelloso, València.

Un somni, o malson, molt típic entre els homes és aquell en el qual tires a córrer, o llençat en terra intentes fugir d'alguna cosa, i per més que vols i ho intentes, no ho aconsegueixes. Soriano viu permanentment en un d'ells, fent-nos particeps a tots.

És incomprensible lo que passa en esta ciutat amb els seus clubs de futbol, més bé surrealista, ni el mismism Dalí en una de les seues genials interpretacions haguera escrit un guió tan grotesc. seria divertit si li passara a altre.

És difícil fer anàlisi algun, faria falta una pedra roseta per a poder comprendre i desxifrar tal assumpte. Estem vivint dies de confusió, informacions totalment contradictòries, fins i tot entre els propis mitjans afins al règim, i actuacions o fets poc entendibles.

La realitat és que una volta més, i ja són dècades, l'estirp gestora d'esta societat no està a l'altura de les circumstàncies, ni al de la institució que representen. Sospites hi ha moltes, pensaments impurs tants altres, certeses mes bé poques, qui diga lo contrari menteix. En este nou episodi de surrealisme amb intriga ningú entén res, per enèsima vegada. Si un ja era fidel a la idea que la junta del dia 6 feia olor a estafa, els últims esdeveniments no fan més que confirmar la sospita.

Ningú sap res, i res es sap de ningú, algú sap alguna cosa d'algú?.

“Pañolada en Mestalla”.

Havia un temps en el que Mestalla acomiadava a l'equip amb mocadors després de guanyar per 4-0 al rival, i ho feia perquè creia que l'actitud de l'equip en eixe partit i en l'històric no havien sigut dignes, era una mostra d'orgull. L'afició del València ha nascut en un país equivocat, per gust, per exigència, per lleialtat, la de Mestalla és una afició Britànica quasi al 100%, on exigeix intensitat i treball durant els 90 minuts dels 38 partits de lliga, es perda o es guanye. Per contra el seu equip és llatí, de ritme lent, de baixada de braços en els desplaçaments i conformista al més no poder. Eixa simbiosi graderia-equip fa molt que es va perdre.

Altra de les moltes coses que ha perdut Mestalla ha sigut el respecte i la por, antany tant dirigents com jugadors temien al seu propi feu, no es sentien agust en la seua pròpia casa quan sabien que no estaven fent les coses bé. Hui dia eixa caverna del terror s'ha convertit en una casa de la caritat, on es tolera de tot. De vegades es critica de forma despectiva als veterans assistents al santuari, tal volta calga immiscuir-se en la seua cultura futbolera per a entendre'ls, en la seua època, en la qual es van criar en les graderies del vell estadi, lo tolerable hui dia era suficient motiu per a l'alçament en armes.. Si Waldo, Guillot, Mundo o Puchades hagueren demandat al club, qualsevol d'ells, hauria estat incinerat en plaça publica de forma inquisitorial.

Comentava l'entranyable i mític Manolo Mestre, que després de perdre una final de copa contra l'Athletic de Bilbao, que vènia de signar una temporada similar a la de l'actual Barça, tenien por de tornar a València, ho tenien perquè sabien que el rendiment i l'actitud oferida en el camp no havien sigut les adequades, a més el resultat, un 3-1, va ser curt per a lo que podia haver sigut, eixe respecte ja no existeix, se'ns ha dormit.

Ara, se'ns endolceix amb falsos suports, se'ns crida a la mobilització per qualsevol bajanada injustificada, es fan herois de fang e ídols d'or a les primeres de canvi, se'ns fa comulgar amb rodes de molí amb infumables bombardejos mediàtics. La gent ha deixat de sentir Mestalla com plaça reivindicativa, la gent ha deixat de sentir, d'exigir, de viure, ja no s'acudeix al feu de l'avinguda de suècia a mostrar el seu disgust, a protestar, a ocupar amb el seu abonament el seu escó en el parlament valencianista, ara simplement, no s'acudeix, s'és indiferent.

No pot ser de rebut que calga tornar a les catacumbes per a despertar altra vegada a Mestalla de la seua letargia, perquè llavors, Mestalla, ja no farà falta.

Nota sobre Emery

Bàsicament el que tenia que dir sobre Unai ja ho he dit, i el que em queda per dir ho diré quan , per a bé o per a mal, este equip deixe de tenir possibilitats reals d'alguna cosa. Bé és cert que la meua opinió sobre Emery sempre ha sigut la mateixa, mai, i mira que m'haguera agradat, he pogut decantar-me al seu favor o en la seua contra, n’hi han massa elements contaminants per a, segons la meua opinió, poder fer una valoració objectiva. Bé és cert que el de Hondarribia ha deixat més que clar que és un bon entrenador per a conjunts de mitja taula, sense objectius clars, ni pressions, on dona igual 3 que 33, en un conjunt d'exigències, amb un vestuari de pes, i altres condicionaments és un tècnic que naufraga, que tira de pes especific per por a les vaques sagrades, no té personalitat ni caràcter per a dirigir a un primer espasa, encara que coneixements per a fer-ho, al meu entendre, té.

Ara bé, els números i les estadístiques són demolidores, fredes i calculadores com un assassí silenciós. Tal volta alguns bons resultats van servir per a maquillar la trista realitat, mirem com es va guanyar a Santander, Gijón, Sevilla…etc, poc futbol, menys sistema, cap rigor tàctic, desastre defensiu, inexistent filosofia i molta qualitat en els metres finals.

Bé és sabuda la meua rotunda oposició a contractar entrenadors novells, amb escàs bagatge en primera. Utilitzant els arguments d'aquells que enalteixen entrenadors pel mero fet de ser joves, guapets, i mig simpàtics, sense analitzar altres condicionaments, els dic que mirem a Hugo Sánchez, gran entrenador, erudit balompédic.. el Mexicà té en la jornada 36 a l'Almeria 10º amb 46 punts… el mateix equip d’Emery, estava en la jornada 36 de la temporada passada també en la mateixa situació, amb tres punts més, ara, la diferència és que aquell Almeria va acabar amb 52 , amb una derrota i una victòria en les dos ultimes jornades… si l'Almeria d'Hugo Sánchez, guanyara en les dos jornades restants… igualaria la temporada d’Unai en quant a números, sent el Mexicà entrenador de l'Almeria solés des de Gener. Que, Ho fitxem?

El nou despertar de l'Europa de l'est.

L'Europa futbolística que es va amagar darrere del mur després de la guerra va ser un viver de grans futbolistes, l'Hongria dels 50 i 60 era una maquina temible, la URSS, Iugoslàvia, i en menor mesura Polònia i la RDA van ser grans potències futbolístiques que podrien haver enlluernat al món si la conjuntura política haguera sigut altra.

Este dimecres pot produir-se molts anys després la consolidació del nou despertar del futbol de l'est. El Shaktar s'enfrontarà a tot un Werder en la final de la copa de la Uefa a Istambul, podent ser per segon any consecutiu un equip de l'Europa oriental campió continental, un fet que no ocorre des de 1975, on el Dynamo de Kíev va succeir al Magdeburg (campió en 1974) com campió de la recopa.

Probablement en la memòria de la majoria solament perduren borrosos records del gran Dynamo de Kíev dels vuitanta, dos vegades campió de la Recopa (3-0 Ferencvaros 1975 i 3-0 Atlètic Madrid 1986), o el domini en la màxima competició del Steaua i l'Estrel·la Roja de finals dels vuitanta i principis dels 90, però si fem un cop d'ull a la història de les competicions continentals, podem trobar una més que notable presència de conjunts orientals.

Les victòries més sonades poden considerar-se la del Dinamo de Tbilissi en la final de la recopa de 1981 per 2-1 davant el Carl Zeiss Jena de la RDA, ambdós conjunts van eliminar a notables d'Europa, els georgians van golejar per 4-1 al West Ham en quarts de final, mentre els alemanys es van imposar al Benfica en semifinals i al València CF en vuitens, sent el vigent campió.

També en la recopa trobem finalistes com el Górnik Zabrze, campeonisim polonès, que es va enfrontar al Manchester City en 1970 en la final, després d'eliminar a la Roma en semifinals i al Rangers escocès en vuitens. En esta competició també podem trobar campions com el Slovan Bratislava ( 3-2 Barcelona 1969) , Magdeburg ( 2-0 Milà 1974) o a subcampións com el MTK Budapest ( 3-3 i 1-0 Sporting Lisboa 1964 ), Dynamo Moscou ( 3-2 Rangers 1972 ), Ferencvaros ( 3-0 Dynamo Kíev 1975) o Lokomitv Leipzig ( 1-0 Ajax 1987 ).

Per a trobar al primer conjunt de l'est en una final continental hem de retrocedir fins a 1963, temporada en la qual el Dynamo de Zagreb va aconseguir tal honor. Es va enfrontar al València CF en la final de la UEFA, va haver d'eliminar prèviament al Bayern de Munich en quarts de final, on li va endossar un 4-1 a Croàcia, i va traure un empat sense gols en Munich, per a acabar perdent per 2-0 i 2-1 la final contra el conjunt de Mestalla. La temporada següent el conjunt hongarès del MTK Budapest disputaria la final de la Recopa contra el Sporting de Lisboa, després d'empatar a tres el primer partit, i perdre per 1-0 el replay. El conjunt croata ho aconseguiria anys més tard, on acabaria per ser campió després de vèncer al Leeds United en la final de 1967 (2-0 i 0-0), on prèviament va haver d'eliminar a Juventus (quarts) i Eintracht de Frankfurt (semifinals).

En el palmarès de la UEFA, obviant a l'esmentat D.Zagreb, podem trobar campions com el Ferencvaros Hongarès ( 1-0 Juventus 1965) o subcampións com el Ujpest Dozsa ( 3-0 i 2-3 Newcastle 1969 ). La presència a partir de 1970 en esta competició de conjunts de l'est és escassa, solament es troba la final perduda per l'Estrel·la Roja en 1970 contra el Borussia Monchengladbac ( 1-1 i 1-0 ) i la modesta presència del Videoton Hongarès en 1985, on va caure amb estrèpit davant Reial Madrid per 0-3 a Hongria i 1-0 a Madrid. En 2005 el CSK Moscou va trencar la sequia impossant-se al Sporting Lisboa en la final, la temporada passada el Zenit va alçar la segona UEFA per a Russia.. el dimecres, qui sap si Ucraïna escriurà altra pàgina d'or en l'historia del futbol en l'Europa del est.