“Pañolada en Mestalla”.

Havia un temps en el que Mestalla acomiadava a l'equip amb mocadors després de guanyar per 4-0 al rival, i ho feia perquè creia que l'actitud de l'equip en eixe partit i en l'històric no havien sigut dignes, era una mostra d'orgull. L'afició del València ha nascut en un país equivocat, per gust, per exigència, per lleialtat, la de Mestalla és una afició Britànica quasi al 100%, on exigeix intensitat i treball durant els 90 minuts dels 38 partits de lliga, es perda o es guanye. Per contra el seu equip és llatí, de ritme lent, de baixada de braços en els desplaçaments i conformista al més no poder. Eixa simbiosi graderia-equip fa molt que es va perdre.

Altra de les moltes coses que ha perdut Mestalla ha sigut el respecte i la por, antany tant dirigents com jugadors temien al seu propi feu, no es sentien agust en la seua pròpia casa quan sabien que no estaven fent les coses bé. Hui dia eixa caverna del terror s'ha convertit en una casa de la caritat, on es tolera de tot. De vegades es critica de forma despectiva als veterans assistents al santuari, tal volta calga immiscuir-se en la seua cultura futbolera per a entendre'ls, en la seua època, en la qual es van criar en les graderies del vell estadi, lo tolerable hui dia era suficient motiu per a l'alçament en armes.. Si Waldo, Guillot, Mundo o Puchades hagueren demandat al club, qualsevol d'ells, hauria estat incinerat en plaça publica de forma inquisitorial.

Comentava l'entranyable i mític Manolo Mestre, que després de perdre una final de copa contra l'Athletic de Bilbao, que vènia de signar una temporada similar a la de l'actual Barça, tenien por de tornar a València, ho tenien perquè sabien que el rendiment i l'actitud oferida en el camp no havien sigut les adequades, a més el resultat, un 3-1, va ser curt per a lo que podia haver sigut, eixe respecte ja no existeix, se'ns ha dormit.

Ara, se'ns endolceix amb falsos suports, se'ns crida a la mobilització per qualsevol bajanada injustificada, es fan herois de fang e ídols d'or a les primeres de canvi, se'ns fa comulgar amb rodes de molí amb infumables bombardejos mediàtics. La gent ha deixat de sentir Mestalla com plaça reivindicativa, la gent ha deixat de sentir, d'exigir, de viure, ja no s'acudeix al feu de l'avinguda de suècia a mostrar el seu disgust, a protestar, a ocupar amb el seu abonament el seu escó en el parlament valencianista, ara simplement, no s'acudeix, s'és indiferent.

No pot ser de rebut que calga tornar a les catacumbes per a despertar altra vegada a Mestalla de la seua letargia, perquè llavors, Mestalla, ja no farà falta.