El nou comercial de Estrella Damm

El navegant de Benissa, valencianista de tota la vida, Pepe Ribes, és el protagonista d'este vídeo, enregistrat en part des del vaixell Estrella Damm, amb el qual està fent la volta al món a vela. L'arrelament a la ciutat, i l'amor per l'esport i els colors del València CF van fer que Pepe escollira la bufanda del Valencia CF com un dels pocs objectes personals que podia portar a bord en la seua aventura oceànica.

Després de dos mesos de navegació extrema, Pepe enyora el seu diumenge perfecte a València: les terrasses, la gastronomia, els amics, la família i com no, el futbol a Mestalla. Però hui, a 15.000 milles de distància i amb la bufanda del València CF posada, Pepe se sent a prop de casa, tot i el que diguen els mapes.

Dies durs per a la moda.

Entre pèls cardats i americanes amb muscleres caminava el món en aquella primera meitat dels noranta, reacis a trencar amb la dècada passada, deixant lloc, encara, als horribles estampats i estranyes vestimentes. Durant els anys de plom de la moda vuitentera el futbol va viure en el seu món, aliè a la barbaritat del heavy-look, sobri, elegant com sempre, i de forma tímida, incloent algun detall en les seues samarretes que no trencaven amb l'estricta línia estètica dels uniformes. Com càstig algun dels vells modistos de l'edat daurada del rock va planejar venjar-se per aquella traïció.

El futbol es va vestir dels vuitanta en plens noranta, i sobretot ho va fer a Alemanya, on una horda d'epilèptics dissenyadors van assaltar les fabriques tèxtils disposats a consumar la seua venjança. Probablement els pobres teutons, fama de garrulos com tenen, passen a la història com els pitjor vestits. El Bochum es duu el palmell, alguna vendetta personal deu amagar-se entre tant uniforme horripilant. Mentre els altres clubs han aconseguit alçar el jou modista, el xicotet veí del Schalke contínua patint vexacions. La palma se la duu aquell uniforme amb l'arc de Sant Martí de 1996 que tanta expectació va alçar en el seu moment. Probablement alguna espècie de trauma siga el causant de que encara cap soci del simpàtic club haja tingut la valentia de posar una demanda a l'autor d'aquella samarreta.

La selecció alemanya va ser sempre pionera, ja en el mundial d'Itàlia 90 va trencar amb el tradicionalisme bandejant la impoluta samarreta blanca per a donar pas a una espècie de llamp multicolor que creuava el pit dels jugadors. Eixes estultes línies van deixar pas als rombes i diversos dibuixos que van anar poc a poc introduint-se en els clubs locals. El HSV va imitar l'estampat romboide del combinat nacional, i al Dortmund li van dibuixar ales d'àguila en les mànigues d'aquells jupetins reflectants que tenia com a samarretes quan va guanyar la primera Copa d'Europa. Per a la moda futbolera, els 90 van ser duríssims.

Patrocinis estratègics.

Hui dia són poques les entitats que facen les coses al atzahar, o que soles es regisquen per pur egoisme monetari. En l'actualitat els contractes de patrocini, les relacions comercials i diversos aspectes de la vida soci-econòmica de les empreses esportives responen a un patró prèviament estudiat, a un pla, a una estratègia que té darrere de si no menys d'un any de preparació, estudi i debat. Llevat d'excepcions ja ningú signa amb marques esportives simplement per ser la que més paga, ara es miren aspectes com la difusió, l'expansió o les possibilitats d'obrir mercat. Es busquen simbiosis, i s'uneixen interessos, encara que no sempre és possible. Un d'eixos casos són els de Under Armour i Li-Ning.

L'empresa nord-americana duu diversos anys intentant conquerir el vell món, habituada a un bon treball en el seu propi feu ha anat a poc a poc conquistant places fora de la seua seu en Baltimore. Un idèntic pla d'expansió va ser traçat pel equip comercial del Tottenham, obsessionat durant els últims quatre anys en introduir-se al mercat nord-americà. La finalització del contracte de patrocini amb Puma, unit a les necessitats d'ambdues marques, ha aconseguit que el club londinenc i l'empresa americana hagen tancat un acord estratègic que els unirà durant cinc temporades, a raó de 10 milions de lliures per cadascuna d'elles. Els Spurs seran els primers a gaudir de les noves equipacions intel·ligents desenvolupades per la marca que estan cridades a revolucionar el món de l'esport.

Un dels impediments que va trobar Under Armour a l'hora de donar a conèixer la seua nova creació va ser la seua escassa presència en el mercat TOP. Les grans lligues americanes ja posseeixen contractes globals amb Nike i Adidas, fins i tot la MLS recentment va tancar el seu amb l'empresa alemanya, igual que ho posseeixen amb les citades marques la majoria d'esportistes d'elit americans. Europa era l'única eixida possible, i en eixe terreny han treballat patrocinant atletes que els serviren com banc de proves per a evolucionar la tecnologia E39. Una vegada consolidada, l'empresa aplicarà estos sensors en les noves equipacions del Tottenham, creant un nou sistema de control i seguiment del qual podran beneficiar-se els metges, preparadors físics i entrenadors, obtenint dades reals i fefaents sobre el rendiment del jugador, la temperatura corporal, el recorregut exacte realitzat, les pulsacions, pressió arterial i fatiga del múscul. Un monitoratge que donarà al staff tècnic informació concreta sobre el cansanci i l'esforç del jugador, ajudant a una millor preparació física, a una millor recuperació i a un major coneixement de l'estat del jugador durant un partit.

Segons publica James Hurley en The Telegraph l'empresa nord-americana pretén tancar un acord global amb la Premier League per a que permeta que les TV i ràdios puguen gaudir d'una nova eina de treball. Un sistema estadístic que completaria els ja existents, com les possessions de baló, els llançaments a porta..etc. L'acord no solament busca una introducció com a marca en Europa, guanyant difusió en el seu propi país a través de les transmissions esportives, sinó en guardar-se de cara a un futur la possibilitat de tancar un acord amb la lliga anglesa a imatge i semblança dels existents en Estats Units, que convertiria a Under Armour en proveïdor oficial del campionat anglès.

Encara que Li-Ning no ha arribat a descobrir la biotecnologia, va creixent a passos engegantits. En els pròxims set anys pretén que un 20% de les seues vendes provinguen d'Europa, reduint sensiblement eixe 90% de quota de mercat estrictament xinès en el qual està estancat en l'actualitat. En el període 2008-2010 la marca roja ha comprat diverses empreses europees amb la finalitat d'abastar el màxim de disciplines esportives possibles. Recentment va arribar a un acord estratègic vital amb la finlandesa L-Fashion, la major distribuïdora continental, que s'encarregarà de distribuir els seus productes pel vell continent i Rússia, a més de definir la seua nova línia d'estil. Igual que Under Armour i el Tottenham, les necessitats de les marques convergeixen entre Li-Ning i el Sevilla, sent el conjunt andalús la nova aposta de la multinacional asiàtica de cara al pròxim curs. Ambdues entitats han iniciat un pla d'expansió arribant a necessitar l'u de l'altre per aplegar a les seues metes. Navas i Kanoute estamparan el seu rostre en les quilomètriques lones publicitàries que té contractada l'empresa en les milles d'or de Xangai i Pequín, convertint-se el conjunt que presideix Del Nido en el vaixell almirall del procés expansionista del empori asiàtic.

Que el canvi a JOMA siga fruit d'una estratègia comercial definida o fruit de la casualitat tampoc deixa coix al VCF, sempre que sàpia jugar bé les seues bases. L'empresa toledana arriba a un 93% de posicionament en el mercat espanyol, el que podria suposar una oportunitat històrica per al València CF a l'hora d'augmentar el seu creixement intern. L'empresa toledana fa escassament mes i mig va inaugurar la segona Brand-Store a Tenerife, unint-se a la ja existent a Madrid, esta, afirma que el funcionament de les tendes està sent extraordinari pel que està decidida a continuar amb el seu procés d'expansió en altres ciutats, seguint el nou pla de reestructuració de l'entitat presidida per Fructuoso López. Solucionat l'assumpte del proveïdor esportiu, en l'actualitat, l'entitat de Mestalla conta amb altre problema tècnic. Segons publica MARCA l'eixida de Unibet no troba substitut i els eterns problemes estructurals fan que les ofertes rebudes no arriben al valor de mercat de l'elàstica, situat en escassos tres milions d'euros.

L'històric no convida a l'optimisme. Sempre va fer falta de l'ajuda pública per a trobar partners. Les poques empreses privades que van trencar el monopoli institucional van vindre apadrinades pel titular del palau de la Generalitat. FORD va arribar després de rubricar-se l'acord de producció del model KA en Almussafes entre l'automobilística i el govern de Zaplana. I encara que Toyota no va aplegar per la via política, si que ho va fer, en idèntica situació a l'actual, a ultima hora i gràcies a un oferiment d'un comercial de l'empresa resident en la capital del Túria. Que el club deixe la casaca lliure de publicitat durant un any no ha de suposar una tragèdia sempre que eixe període servisca per a traçar una estratègia comercial clara i establir les bases d'un projecte a futur, estudiant a consciència els mercats més sensibles en els quals el València CF puga créixer, i posteriorment llançar-se a establir vincles comercials amb empreses de la zona. El diners pel diners no sempre és beneficiós, arribar a un objetiu amb una fi, a llarg termini pot reportar millors beneficis.

Segons Sportspro (magazine especialitzat en màrqueting) Hankook i la xinesa Yingli-Solar estan buscant samarretes de clubs europeus per a patrocinar a partir de 2012. Ambes companyies vénen de finalitzar la seua relació contractual com a patrocinadors de la Bundesliga i del mundial de Sud-Àfrica, respectivament, i posseeixen acords platinium amb algunes entitats alemanyes. Ens trobem en una immillorable situació per a començar a asseure per primera vegada en la nostra història les bases d'una estratègia comercial que complete el nostre panell de patrocinis i rellance la imatge del club en el mercat global.

Dopatge Informatiu.

Ja fa temps que el amarillisme va arribar al periodisme esportiu. De forma gradual els bons professionals han anat abandonant els pulpits d'opinió per a deixar pas a ultres i forofos de postín que no fan més que repetir sainets oficialistes amb l'única fi de construir veritats amb la mentida com solgut fonament. Lliçons de com funciona hui dia el periodisme les pot donar Jose María García, per al que vulga escoltar-lo, trobarà en ell la base del funcionament de la premsa actual, venuda als interessos dels clubs i finançada per estos en la seua major part.

El circ mediàtic ha creat als seus propis bufons, gent antany seria ara interpreta papers perquè és el que ven, per exigència dels programes als quals acudeixen, molt bé retribuïts per cert. La víscera, la discussió estúpida, l'argument faci, està de moda. Ja no importa que determinat esportista haja guanyat algun torneig o arribat a la final d'un màster, que Cristiano Ronaldo s'haja pintat les ungles de negre reporta major interès, és el fruit arreplegat després de molts anys de pacient sembra. Existeix el que interessa que existisca, i ven el que interessa que venga, un llucet complex molt bé dissenyat.

Esta guerra de control té un cap visible. Florentino Pérez des que va arribar per primera vegada al Reial Madrid ha sabut manejar la seua cartera d'influències a conveniència. Ha posat i llevat directors de periòdics, ha aniquilat a les veus discordants i els pocs supervivents als seus capritxos s'han vist forçats per les empreses a dirigir les seues opinions negatives a l'empedrat. Ja no es critica la gestió, es critica el calendari, ja no es parla de fracàs propi, sinó d'èxit fraudulent del rival, ja no es parla de dolenta planificació, es parla de villarato. El Reial Madrid és víctima del propi circ que ha muntat, utilitza els mitjans que controla per a realitzar sondejos antany interns, per a llançar globus sondes que amiden la temperatura de l'entorn, per a que siguen altres els que diguen el que ells no s'atreveixen a dir, en nom d'un fals senyoriu, i si per a això ha de deixar venut al fava útil de torn, no té escrúpols.

L'última estratègia de distracció ha estat molt bé muntada. Qui es va a oposar a millors controls anti-dopatge.? Casualitat que el debat aparega ara, no quan Gurpegui va ser suspès per donar positiu, o tants altres jugadors, com Stam o Couto a Itàlia, o el propi Zidane, positiu per EPO en 1995. Marca va abonar el terreny amb un demagog serial, en el que omet una dada, la UEFA intensifica eixos mateixos controls en competició europea, i no contents amb això, envia per sorpresa a les ciutats esportives a metges per a realitzar anàlisis de forma gradual. Anàlisis multiplicats per tres en freqüència i exigència els realitzen en època de Eurocopa o Mundial. Les substàncies prohibides deixen rastres orgànics en la sang (no en l'orina passat un temps sense consum), pel que deixar de consumir quatre o cinc mesos abans d'un campionat no és suficient per a saltar-se un control. Una vegada muntat l'escenari fa falta dotar-lo de contingut.

Una creença molt assentada a Madrid sobre el VCF és suficient. Ja en 2003 i 2004, curiosament el grup PRISA, a través d'AS, va publicar diverses sospites de dopatge sobre el València de Cuper i Benítez, fins a Tomás Roncero va arribar a amenaçar amb traure a la llum les proves després de concloure la temporada. Una vegada que l'actor secundari està sobre l'escenari fa falta crear el principal. Hi ha prou amb utilitzar una forta corrent d'opinió madrilenya que duu temps sospitant sobre la frescor física de l'equip blaugrana durant les ultimes temporades, l'ingredient final amb el qual muntar la pel·lícula. L'últim pas, trobar el vocero que donara el colp i fora utilitzat com cap de turc, ja està donat. El Madrid té el que volia, embrutar la superioritat dels seus principals rivals, i tapar els seus supins fracassos. No hi ha pitjor difamació que llançar una sospita generalitzada.

El tema del dopatge en el futbol és un debat seriós, que potser és convenient obrir, però no a capritx, no llançant infundades acusacions sobre altres clubs, no inventant-se relacions inexistents entre metges i entitats esportives. Este món sabem com funciona, i no hi ha dubte que el culpable d'açò resideix en el Bernabeu. No haurà ningú amb la suficient gallardia per a trencar relacions amb el club de la capital, encara mereixent-lo, per això uns serviran en safata de plata el cadàver del periodista, i els altres, sadollaran la seua indignació amb la seua sang. Com societat i com entitat tenim molt que aprendre. Esta corrent generalitzat de que som incapaços de guanyar res pels nostres propis mitjans és molt nostra, i és utilitzada amb mala fe en l'exterior. Si triomfem és per demerit dels altres, no pel nostre, estem cansats de repetir en casa nostra. Expulsem eixe discurs del nostre vocabulari, si nosaltres no respectem els nostres propis èxits, com van fer-lo fora.?

El dopatge en el futbol ha existit sempre, ahí estan les confessions dels internacionals alemanys de Berna sobre les arts de Sepp Herberger. Un fantàstic llibre de Jean Pierre de Mondenard “Dopatge en el futbol, la llei del silenci.” ens relata el calvari de Ronaldo en la Serie A (i el de Delpiero) i la seua convivència amb el dopatge, causant dels seus actuals problemes d'obesitat, i de la seua crònica lesió de genoll. Un tema seriós no pot ser causa de debat amarillista perpetrat per un circ nascut a la calor d'un ésser superior que ho utilitza com parapet a les seues pròpies negligències en la gestió d'un club que conta amb el favor polític. Mentre uns en la seua condició de SAD no poden demanar més crèdits per a acabar un estadi, altres, sobrepassant el limit de risc, reben 200 milions d'euros d'una caixa publica per a finançar la compra de jugadors. El major dopatge existent en el nostre futbol és el financer, juguem amb les cartes marcades.

Le Monde també va acusar al VCF del mateix, el Barça va ser l'únic que va presentar una demanda, després de llançar un comunicat desmentint la informació. El diari francès va perdre en els tribunals i el FC Barcelona va netejar el seu honor amb una sentència judicial. Ara actua de la mateixa manera, després del seu comunicat d'ahir, hui presenta, avisant via burofax a la COPE, una demanda. El VCF abans va callar i ara es conforma amb una vacua disculpa en les ones. Són formes de defensar l'honor d'una institució. Tinc molt clar que la nostra no és la millor, ni la més indicada. Les faltes de respecte al club han estat moltíssimes des de Madrid, i cap ha tingut conseqüències més enllà d'uns paràgrafs prefabricats. No se que més ens han de fer per a començar a prendre mesures serioses i responsables.

Champions en mode retro.

Ja és història la Champions per al VCF. Decebedor almenys quedar apeat de la competició solament havent-li pogut guanyar a Rangers i Bursaspor. Este València és així, els números ens parlen de grans coses, les sensacions de tot el contrari. Però com això ja és passat i no anem a moure molí algun, ara que per H o per B ens hem quedat fora, que millor moment per a recordar algunes de les històries relacionades amb els rivals als quals ens hem enfrontat al llarg d'este periple continental. Recordem aquella eliminatòria davant el United de la UEFA del 82, la Recopa gràcies al Rangers, i a pesar d'oblidar-nos de l'enfrontament davant el Schalke del 97, vam visitar la seua història per a comprendre perquè hui dia és el club més popular entre la classe obrera alemanya. Almenys esta edició de la màxima competició, lluny de deixar-nos alegries actuals, ens ha servit per a recordar vells i bons moments de la nostra història.

Pluja daurada en Mestalla: Batalla campal en la graderia, futbol d'alt nivell en la gespa. La visita dels Hooligans a València van provocar un autèntic terratrèmol en la ciutat. Aquell gol de Robert que va suposar la classificació de l'equip no va ser vist per quasi ningú, l'emoció estava en les graderies del recent remodelat Mestalla.

Xampany per al VCF: John Creig va afirmar només conèixer-se el rival que la Recopa del 79 la guanyaria el Rangers. Quasi encerta. Entre el descrèdit general, davant el convenciment mundial de que el València sucumbiria en Ibrox Park signant un daltabaix històric, aquell equip comandat per Kempes va aniquilar als escocesos amb un contundent 1-3 que va catapultar al club cap a la final.

L'Orgullós equip alemany: Quan Kunzorra va abandonar l'hospital després de ser operat de l'esquena, ningú pensava que podria jugar aquell transcendental partit davant el Nuremberg. Ambdós equips es veurien les cares en la final de la lliga alemanya a Berlín. El capità i màxima estrella del Schalke, s'alinearia al costat dels seus companys, lluiria un ostentós vendaje, i remuntaria un partit perdut que li va donar al club del Ruhr el seu primer títol de lliga en la història. Els Köningsblauen es va convertir en una llegenda.