El segon adéu del Kaiser.

A final d'any Franz Beckenbauer abandonarà el seu càrrec de president del Bayern de Munich. La junta directiva té previst triar-lo com a president d'honor del club una vegada finalitze la seua relació professional amb l'entitat bavaresa. Beckenbauer va ingressar en les files del Bayern en 1964, des de llavors ha mantingut una relació ininterrompuda amb el club, en el qual ha sigut jugador, capità, entrenador, director esportiu, conseller i president, càrrec este últim al que va arribar en 1994 després de substituir a Fritz Scherer.

En declaracions a 11Freunde (magazín alemany sobre la cultura del futbol) el Kaiser (emperador) es mostra satisfet per la seua gestió al capdavant del Bayern “Vam agafar un club social, i ens anem deixant una multinacional, el futur econòmic del Bayern pinta de color de rosa”. I no li falta raó, el creixement del club bavarès en els últims 15 anys ha sigut espectacular.

El propi Beckenbauer afirma en esta entrevista que quan va arribar a la presidència es va proposar integrar en cada àrea als millors professionals del ram, deixant la figura del president, per aquell temps plenipotenciària, en un element coordinador. “La meua última missió en el Bayern era dotar al club de patrimoni propi, ja ho hem aconseguit construint el nou estadi i el centre social, que al costat del centre de formació que iniciarem en 1994, deixen a l'empresa en una situació patrimonial inimaginable fa 20 anys.”

Sempre critic amb el seu Bayern. Els galons estan per a alguna cosa, i molt sovint a fet gala de la seua posició. Caracteritzat per un fort caràcter i una ambició sense límits, i a pesar dels diferents càrrecs que ha ocupat en l'entitat gemana, mai ha tingut problemes a dir el que pensava a cada moment, el millor central de tots els temps, ha criticat obertament a presidents, jugadors i entrenadors al llarg de la seua dilatada trajectòria com funcionari del club. El seu ultim encontre ho va tindre amb Van Gaal, quan este es va alçar en plena entrevista televisiva després de negar-se a mantindre un debat sorpresa amb el seu president en la franquícia alemanya de Sky-Sports.

Encara que segons apunta la premsa germana el detonant de la seua eixida pot ser els reiterats enfrontaments que ha mantingut amb Uli Hoenes, Karl-Heinz Rummenigge i Karl Hopfner, integrants de la comissió esportiva, en l'assumpte Rivery. Afer en el qual Beckenbauer va arribar a criticar obertament les declaracions publiques de Hoenes i Rummeniegge (per considerar que atemptaven contra la bona imatge del club), fins i tot va arribar a deslligar-se oficialment d'un comunicat de premsa emès per estos en nom del Bayern. Encara que en la seua ultima entrevista afirma que “tot és aigua passada, tornem a ser tan amics com sempre”.

Sens dubte el gran encert i l'element diferenciador del Bayern respecte a la resta de clubs, va ser la decisió del Kaiser de deixar l'apartat esportiu en mans d'aquells que millor ho coneixien. Tot ex jugador del Bayern que ha marcat una època té un càrrec de responsabilitat dins de l'àrea esportiva, encara que ser ex jugador i triomfar, no és un requisit fonamental, per a ocupar càrrecs majors és imprescindible tindre experiència com empresari, els capitosts de l'ala esportiva són reputats empresaris alemanys i amb carrera, Uli Hoenes regenta una de les més famoses empreses alemanyes de llonganisses, i Rummenigge és soci i director general de la principal cervesera bavaresa.

Encara que la rumorologia apunta que el futur president honorific del Bayern succeirà a Blatter al capdavant de la FIFA, el propi interessat es deslliga amb una simpàtica declaració “Ja he treballat prou en la DFB, UEFA i en la comissió executiva de la FIFA, en la meua fundació i per descomptat en el Bayern, ara l'única cosa que m'espera són els meus dos xiquets menuts, als quals els dec tot el meu temps”.

Ara la comissió executiva te que triar al nou president del Bayern, dins de la terna de candidats, el favorit per a succeir a Franz Beckenbauer es Uli Hoenes.

La Raülització d'Albelda.

És una miqueta estrany llegir en mans d'aquells que s'han passat la vida lluitant contra el segrest de la selecció i criticant les obtuses campanyes mediàtiques llançades des de la capital en pro d'un jugador, fer el mateix que tant han criticat, sense ruboritzar-se gens ni mica, que acabes per pensar que fan gala d'una idolatria més pròpia de la plaça d'orient que del temps present. Això pensant bé, perquè potser, ho fan per motius molt terrenals.

Ens han tret en portades exigències mundialistes per a un jugador el motle del qual es va trencar fa molt. Resulta fins a còmic. No ja per la desvergonya amb la qual s'actua, sinó per utilitzar al jugador com arma política en nom d'un interès personal.

Es van tapar un poc, però ara actuen a pit descobert i sense ruboritzar-se per molt ampli que resulte el ridícul. Te un passe que te venguen liderats prematurs vinculats a la reaparició del sis, fins es tolera tapar les seues vergonyes en partits com Mallorca (3-0) o Numància (2-1) desviant l'atenció cap a qualsevol objectiu assolible.

Qualsevol forani que es creue amb tal demanda tindrà tot el dret del món ha formar-se una opinió negativa del nostre entorn. Ja que diuen parlar en nom del valencianisme. El triomf de la selecció va ser trencar amb el passat, oblidar el muscle i la fúria per a evolucionar cap al toc i la distinció, un món prohibit per a un jugador com Albelda. que pinta un tipo com ell, en un futbol com eixe?.

No comprenen que amb la seua actitud li estan fent un flac favor al jugador, l'hi ho estan fent des del principi, amb o sense el seu consentiment, en qualsevol de les dos vies existeixen els suficients motius, negatius tots ells, per a adonar-se que urgís pressionar el botó de stop.

Encara que tractant-se d'una història de traïcions, venjances, amors i odis, lo probable és que estiguem condemnats a patir, sense dret a protestar, campanyes de tot tipus, per molt burlesques que resulten. Són capaços, sinó, dóna'ls temps, de reunir el suficient valor com per a tramitar davant la santa seu la beatificació del xic. !Amb eixos amics, per a què necessita Albelda enemics!.

I com açò tracta d'un negoci més lucratiu que el marcat en les seues professions, per a què perdre el temps en parlar i realçar d'allò que de veritat interessa. Mentre d'un narren els gols que fica en un futbolin, no es posa l'accent en Navarros, Dealberts o Mathieus, jugadors en franca progressió que freguen la perfecció en cada partit que disputen. Estos mai contribuiran a la victòria, ni a l'èxit, per molt que facen, eixe espai de distinció està reservat en exclusiva. I previ pagament del seu import.

Un partit perfecte.

Ni els més vells recordaven ja un partit de tant de calat com el realitzat en la nit del diumenge en el Regne de Navarra. Un equip que es va mostrar sòlid i madur des del primer minut d'encontre fins a la seua finalització, temperant a conveniència les pautes del joc sense caure en les tretes que interessaven al rival.

Encara que els fantasmes del passat, en el gol osasunista, van fer acte de presència. A manera de recordatori, per a advertir-nos a tots que encara queden moltes coses per millorar, i que açò per molt bé que vaja, no és més que el principi.

Després d'abandonar dels postulats kamikazes que va portar Emery via Almeria, probablement el d'anit fora el partit de més alt nivell vist a este equip des de fa molt. La maduració d'un canvi de rumb que a la llarga portarà moltes més coses positives que aquell anàrquic discurs que no fa tant, ens exasperava.

Tal és la consagració del canvi, que fins els experiments, ! Per fi !, li ixen bé al bo d'Emery. Antany, amb laterals a peu canviat juntament amb els interiors, i el doble pivot defensiu, haguera acabat en desastre nacional, com exemples de sobra n'hi han d'això, però anit, tot va ser diferent, des de l'actitud de l'equip, beneïda siga, fins a la disposició tàctica, l'equilibri i el treball que no fa molt brillaven per la seua absència, ara, com el pa Bimbo, ho aguanten tot. Com ho feia en temps de Mari Castanya.

Com guinda al pastís, ressuscità algun mort. No soles cal ressaltar lo prim que està Villa, que ho està molt més que altres temporades, sinó la de molts altres jugadors, entre ells la del 6. Una millora física global que ajuda molt, i més ho farà en els trams decisius de la temporada, allà pel mes d'Abril.

Però per a reivindicacions les de Marchena, un home defenestrat per la cofràdia mediàtica per no agenollar-se davant el líder. Un jugador que amb permís de Banega, és el millor peloter no ofensiu de la plantilla, demostrant, com ahir, i com ho va fer en altres èpoques, que també sap distribuir joc. A diferència d'altres, el sevillà no té cort mediàtica que li brinde campanyes a mesura, ni ho traga baix pal·li en habituals passejos mediàtics al primer bon partit que realitze. Marchena no mereix renovar, i si es tèrcia, serà venut, per roin.

Com entrem en setmana de beatificació publica i desvergonyida, encara que hui no siga dia, ni moment, cap destacar-lo. A vore quan d'una vegada per sempre, entre tots, donem normalitat a les coses, deixant de costat venjances personals i avantatgismes populistes a la mínima que Albelda faça bé el seu treball. Perquè no solament estem alimentant la divisió, i de rebot donant raons als postulats anti-Albelda, sinó que estem menyspreant a tots aquells jugadors que també es deixen la pell en el camp i signen trajectòries impol·lutes. Tant el sexe oral, com la bilis, millor en la intimitat.

Nova planificació germana.

La tecnócrata Europa escapa de projectes públics de sobre costos desmesurats que aporten poc a la funcionalitat i disfrute de la pròpia ciutat i els seus veïns. No viuen del turisme, sinó de la indústria, i la seua política municipal o regional és antagònica a la planificació dels països càlids, on solen dur-se a terme plans urbanístics pensant exclusivament en el turista i no en el ciutadà autòcton.

En un d'eixos ademans de planificació en busca del disfrute i de la rendibilitat local trobem casos curiosos com els que estan tenint lloc en les ciutats de Düsseldorf (615 mil habitants) i de Leipzig (590 mil). Històrics e importants enclavaments econòmics i polítics que fa molt que van perdre el seu pes i representació futbolística a Alemanya. El mundial de 2006 els va servir d'excusa per a iniciar un pensat i mesurat projecte per a retornar als seus principals clubs al lloc que els corresponia.

El Zentral-Stadion de Leipzig va ser una de les seus del mundial del 2006, construït amb participació publica i amb capacitat per a més de 48 mil espectadors. Una obra costosa i emblemàtica que necessita un ús continuat, no n'hi ha prou amb omplir els gèlids caps de setmana del est amb espectacles d'esport extrem i esporàdiques proves d'atletisme, la rendibilitat del coliseu a llarg termini perilla.

Després de la caiguda de la RDA el Lokomotiv Leipzig va entrar en barrena, el 6 vegades campió d'Alemanya va desaparèixer en l'estiu de 2004. L'interès de la companyia Red Bull en donar el salt a una gran lliga i la necessitat de la major ciutat del est de retrobar-se amb el futbol professional va fer que s'uniren creant una societat que va servir per a desbloquejar els centenars d'impediments que estava trobant la multinacional austríaca per a instal·lar-se en el país.

En l'estiu de 2009 naixia el Red Bull Leipzig després de l'adquisició d'un modest club de la quinta divisió alemanya establit en un dels barris obrers de la ciutat. Un mesurat pla amb el consentiment i patrocini de les autoritats municipals i regionals que té com objectiu, no solament crear ocupació obrint una planta de producció en la regió, sinó situar a la ciutat en la Bundesliga en un termini de 6 anys (just les categories que separen al RB Leipzig de la Bundesliga). De moment la fulla de ruta està eixint a la perfecció, en l'actualitat el RB es lider del seu grup en la V divisió, amb sols 1 empat com nota negativa en les 12 jornades disputades fins al moment.

Un cas similar ho trobem en l'altre costat. El Fortuna Düsseldorf és un dels conjunts més representatius de la tradició balompédica germana, un de tants clubs clàssics que no els va sentar res bé l'obertura del mercat internacional. Després de passar diverses temporades passejant en el futbol amateur (va militar en la quinta divisió, la regional nostra) està protagonitzant un dels creixements més espectaculars a Europa. La construcció de LTU-Arena en 2005 va ser el colofó a la remodelació i regeneració de l'entorn colindant a l'aeroport internacional de Düsseldorf.

L'estadi conta amb capacitat per a més de 50 mil espectadors. L'emblemàtic club de l'oest, finalista de la recopa del 79 davant el Barcelona, està vivint una segona joventut. En el seu historial més recent figuren dos ascensos consecutius, i té pinta que pot viure un tercer, ja que està situat en el tren de cap de la categoria de plata del futbol alemany, marcant un inici de campionat que ha trencat tots els registres golejadors existents fins al moment, superant fins i tot la mitjana golejadora del Barcelona de la temporada passada en el primer terç de campionat.

Encara que per a rècords l'establit la passada campanya, on va arribar a congregar a 42 mil espectadors en el seu estadi per a viure l'ascens de categoria, un rècord mundial d'assistència en categories inferiors, que fulmina l'aconseguit per la Fiorentina en 2003 amb 36 mil espectadors en la Sèrie C2. L'afluència mitja esta campanya en la 2.Bundesliga supera els 35 mil espectadors per partit.

Sense notícies de Déu.

Una junta més, altre despropòsit. No per esperat deixa de ser decebedor observar com una junta d'accionistes en la pitjor situació institucional des del 86 acaba de la mateixa manera que va començar, sense aportar solucions de cap tipus.

Tant els gestors, com els accionistes presents, als quals se'ls pressuposa una labor fiscalitzadora sobre la gestió del rectorat, es van embardissar en discussions fàcies i discursos populistes que poc van aportar a l'hora d'esclarir el complex tramat institucional en el qual ens veem immersos.

Els que van assistir al complex cultural de la Petxina amb l'esperança de poder conèixer de primera mà la fulla de ruta a seguir, van eixir d'ella amb la mateixa informació amb la que van entrar. Cap.

Això per als que van acudir, per als que no ho vam fer, intentar conèixer a través de la premsa l'esdevingut en esta junta va resultar missió impossible. En part per voler creure que va passar alguna cosa, quan no va ser així. L'únic reflectit en les edicions dominicals van ser els mateixos focs d'artifici costumistes amb els quals es va desviar la fi del conclave... bany de masses per al present, reprovació per al passat... però sense solucions per al futur. Un fidel reflex periodístic del que va ser una insubstancial reunió d'atrevits madurets.

El folklore pareix suficient per a saciar als integrants d'esta comoditat valenciana. En un exercici d'hipocresia supí van saltar alguns, a estes altures de partit, amb summa indignació, a qüestionar a l'executiu a sou de la nostra caixa amiga, sobre qui el va designar per al càrrec. Assumpte de debat nacional, com si no tinguérem coses més importants de les que preocupar-nos.

Tots contents, amb dos ous durs. Que els nostres messiànics gestors no sàpien per on anar per a reprendre el vital assumpte del nou estadi, no importa, l'important és continuar degollant als pares de la criatura, per molt morts que estiguen, mentre el xiquet agonitza en la taula d'operacions, atònit, observant com els doctors es preocupen i s'ocupen en blasfemar sobre el progenitor més que per salvar-lo a ell d'una mort segura.

La situació la va definir, en un altre dels seus magnífics lapsus, Llorente, quan va afirmar que vam haver de demanar 74 milions de crèdit per a tapar perdudes de l'anterior exercici. Una magnifica operació de cirurgia estètica per a ocultar imperfeccions i vergonyes, Ho hem canviat tot, per a què res canvie.. Però, i ara que?.... segons pareix el que importa és quant cobra Llorente, qui el va posar, i lo roïns que van ser els anteriors rectors, poc importa si els nostres bé remunerats i poc volguts gestors estan aportant solucions reals, o si simplement no tenen, o si els ve gran o menut este tratge. Tenim lo que som, i per ser com som ho tenim.