Bernat i l'entorn

Cada convocatòria en la qual es queda fora deslliga un torrent de laments, com si un grup de fidels vera fustigar al seu messies en un acte de violència social. De cop i volta Bernat s'ha convertit en una icona per a aquells que estimen els clixés que sustenten esta nova religió, en una daga amb la qual apunyalar un debat públic des de la convicció que els atorga la seua fe cega en un dogma. En mig d'este naufragi d'identitats molts veuen al menut interior com un cofre sacsejat per la tempesta al qual cal rescatar dels braços de l'onatge furiós, edificant sobre els muscles del xic una llosa pesada que li ajuda a construir-se la creença de ser un Giggs reformista castigat per una conspiració de necis dirigents.

És l'ariet a utilitzar com a base d'un discurs esgotat i buit que encara ressona per les canonades d'un entorn abonat a la irreflexió. Com si la mera repetició del discurs en defensa de l'ús de la pedrera fera aflorar en mig del solar en el qual s'ha convertit Paterna Xavis e Iniestas en qüestió de mesos per a fer del VCF una horda de bàrbars que pose fi al domini de Barcino sobre la península. Bernat soles és l'excusa sobre la qual justificar el clixé. Buit com un tronc corcat pel pas dels segles. Eixa voràgine del discurs repetitiu és acompanyat amb una sentència igual d'estulta – 'Que tanquen Paterna' – com a final apoteòsic. No hi ha lloc per a l'anàlisi. Encega a qualsevol.

Fins i tot als que tenen l'obligació de posar pausa a l'actualitat per a diferenciar-se d'un aficionat de barra de bar cauen en ell amb tremenda facilitat, com negació de la realitat, de la realitat d'una pedrera que no té res que aportar al primer equip a curt termini, i el que té, encara necessita anys de formació per a ser un projecte analitzable. No es parla de per què no ho hi ha, però s'exigeix que haja, sense més. Fiscalitzant al primer que gose asseure's a la banqueta de Mestalla en lloc de preguntar-se per que l'estat de la línia de producció que fins al 2008 va fer del VCF el club amb més canterans a la seua plantilla – sense contar amb l'Athlètic – ha deixat de funcionar. Darrere de la primer equip no hi ha molt. I pareix no escandalitzar a ningú.

Eixa absència de promocionats ha convertit a l'últim valor donat per Paterna en una ampolla de cava explosionant en totes direccions. Convertint a Bernat en un jugador revolucionat, amb la necessitat de demostrar, pressionat per eixe aura messiànica que li volen encasquetar que aniquila la necessària pausa i tranquil·litat al seu joc. Com si no tinguera prou amb lidiar amb les pors del debutant. L'al·legat ha convertit al idolatrat en una olla d'estrès a punt d'esclatar, en prejudici del seu propi rendiment i formació, trobant al mantra imposat l'excusa per a creure's el que no és, per a jugar amb les pulsacions deslligades abastant més del que pot per a lluir per desbocat, no per vàlid. Paradoxalment el camí que busca entronitzar al futbolista acabarà per soterrar-lo amb lentes palades.

Si el Barça – eixe ens destructor de tantes coses – va tardar tres anys en donar-li galons al mismísim Messi, jugant minuts finals en partits decidits com mètode per a formar a un talent en progressió allunyat de l'obligació de la victòria, ací l'ansietat ambiental exigeix pedrera per pedrera, perdent l'objectivitat, passant per alt les necessitats de l'equip, del club, i del propi jugador. Bernat és pura adrenalina sobre el camp, impossible de jutjar com jugador i si com ànsia amb potes. Des de l'experiència de graderia tots hem vist debutants meravellosos brillar, perdent per falta de físic o maduresa, convenint el col·lectiu que li feia falta foguejar-se per a acabar d'encaixar. De cop i volta tot això va desaparèixer per a lamentar caigudes de convocatòries de xiquets de 20 anys com qui veu lesionar-se a Maradona minuts abans del partit davant Anglaterra. Tots indueixen a accelerar el procés amb un al·legat irracional. I no pararan fins a matar-lo, perquè és seu.