14 de març 2013

Ells dos ho van matar (VCF)

Es donaven colzades per a fer-se la foto davant tal gegantesc sac de vots, davant aquell aparador de dimensions incalculables on tots et podien veure. Durant anys, el VCF va ser el joguet electoral d'un partit corrupte, una titella a la qual utilitzar a l'antull de la conveniència política sense escrúpols, amb escenografia siciliana inclosa. Es feia el que dictava el palau del Carrer Cavallers, es consultava el que s'havia de fer amb Cavallers, la censura imperava patrocinada per Cavallers. Era un tòrrid festeig sense fi vestit de roig alcaldessa.

La convivència va acabar matant l'amor i aquelles carreres entre empentes per a eixir a primera plana van deixar pas a celebracions obscenes, a crits de plaer institucionals, i a festes mediàtiques gràcies a una sentència que els diu, que aquell amor vell i esquerdat, es divorcia d'ells per la força. I amb la mateixa descaradura que maquinaren posicions per a dirigir les urnes, per a omplir les llotges de 'amiguitos del alma', es despullen de les restes amortallades que ells mateixos van dur a la sepultura. Responsabilitats, cap. Un joc obscè de repartiment de culpes que converteix al joguet trencat en un entrebanc, en una creïlla calenta que canvia de mans sense volta ni solta amb escruixidora insensibilitat, com si allò no fora amb ells, com si no fórem de ningú.

Amb l'habilitat de convertir a la víctima en botxí i als botxins en víctimes, transmetent la sensació – gustosament comprada per molts – de que els van arrossegar contra la seua voluntat cap al precipici, sabent quan deixar de vendre's com salvadors de la pàtria per a erigir-se en màrtirs amb la fredor que caracteritza als pocavergonyes, embardissant-se en una guerra d'advocats que deixarà al club al més absolut dels limbs fins que papà i mamà s'arreglen.

Ni tan sols el comodí Dalportià els serveix ja, un recurs recurrent durant massa temps per a tapar massa coses, massa operacions truculentes i desitjos ocults que es passegen per països amb forma de bota responent en valencià a la versió macarrònica de Il Cavaliere. Conforme a l'anunciat per Javier Gómez a la primavera del 2008, la tercera ronda de l'ampliació estava destinada a inversors institucionals des d'un primer moment. Algú al seu sa judici creu que una ampliació de capital de €92 milions, amb l'obligatorietat de ser coberta en la seua totalitat, haguera finalitzat sense l'ajuda de Bancaixa i el govern autonòmic – quins la pariren per a salvar els seus interessos davant un concurs de creditors –? Probablement els medis hagueren sigut diferents, però la fi era el mateix amb o sense uruguaians sospitosos. Potser, la irrupció d'estos, va legitimar l'operació a última instància.

El València CF ja no és atractiu per a ells, ja no poden ficar-li mà per a eixir en les portades com els grans benefactors, ara es brinda entre copes de cava per a celebrar la pèrdua de responsabilitats en detriment de la segona pota de la taula, que deixa de viure tranquil·la, per a posar-se irascible i traure al carrer els tancs per a 'defensar els seus interessos'. Quatre mans tacades de sang que cerquen desfer-se d'un incòmode cadàver davant la passiva mirada del respectable.

Una militància escapçada, que no conta amb cap veu que canalitze la defensa d'allò més sagrat d'esta història. L'Agrupació de Penyes comprada al servei del poder, l'Associació del Xicotet Accionista, casposa i ridícula, desfaenada i absurda, incapaç de trenar dos línies coherents, desacreditada. La Fundació, segrestada. Els mitjans dividits en trinxeres culpant a la graderia de tots els mals possibles, i l'única oposició reconeguda, callada per interès, anunciant que volen a Monchi per al seu projecte en plena onada d'infàmia institucional.

La situació fa molt que demanda convertir els dies de partit en sonores manifestacions de repulsa. Un 'Llorente vete ya' queda ridícul per a la magnitud del problema, i este, no és més, ho va ser sempre, que l'home de palla dels altres dos. D'eixos dos ens que han utilitzat el club al seu antull, i que ara volen llevar-se'l de damunt no se sap com. Al València CF es van acostar tots quan les coses anaven bé per benefici propi, ara, abandonen el vaixell quan este s'enfonsa sense rèdits electorals que atorgar-los. La relació amb els polítics ha dut al club a la ruïna, i ho durà a la desaparició si no es força l'extirpació d'eixe vincul, i això, només ho pot fer la gent, despertant de la letargia, del mirar cap a altre costat i d'eixa absurda confiança cega en una casta dirigent que no ha fet més que beneficiar-se a costa de la institució ignorant inclús la legislació vigent.

L'obscenitat del assumpte arriba a nivells tan inadmissibles que requereix una resposta popular contundent. Un dels responsables es va anar del València CF cobrant €1,2 milions d'indemnització, l'altre, si el club es liquida, s'anirà amb altres tants mercè d'un contracte blindat, i el tercer farà caixa amb els actius de la SAD. La institució es perdrà, però tots guanyaran. Ací, sempre perd el mateix (VCF), guanyen els mateixos, i callen els de sempre. Mentre ressonen els brindis eufòrics les forces governants aconsegueixen intercedir per a que l'equip del govern jugue un amistós davant l'equip del 'molt honorable' pel seu 90 aniversari. I hi han coses que mai canviaran.

Pots seguir llegint: Els polítics a Mestalla

4 comentaris:

Jose Ramón Fuertes ha dit...

Ciertamente me sorprende la pasividad con la que se tratan estos temas, cuando realmente estamos ante un caso de gravedad. El club no puede quedarse empantanado esperando a que estos tipejos se arreglen.

El tema de la propiedad está relacionada directamente con la supervivencia del club...sin comprador no hay futuro.

Anònim ha dit...

Mientras el mundo calla y defiende la labor de los políticos, tu tienes la vergüenza de cuestionar su actuación en este asunto...

Bien, así no llegarás a ningún sitio.

Pillgrim ha dit...

Mucho culpar a los politicastros, pero aquí el origen del asunto está en los que les vendieron las acciones a Soler y roig por 600 euros. Sin eso el vcf no estaría como está.

Desme Mou ha dit...

Si home. la gent que vengé accions va ser molt poca, i soles venien 1 o 2 accions, apenes un 2,5% de títols del xicotet accionista va parar a eixos dos. El gran mal el feren els grans, que vengueren les seues accions a preu d'or. I Soler no aparegué per generació espontània, el varen buscar.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...