Passar-li, al VCF no li passa res

Més enllà de traçar una estampa tàctica coherent el repte de Pellegrino és esfondrar el mur mental que tenalla a un grup que poques vegades arriba a creure en sí mateix, incapaç de mantindre una intensitat vital per a no mostrar-los com el que són, jugadors limitats sense cap dotació especial que els diferencie del cuer de la classificació. Lluny d'eixa acceptació de les pròpies barreres la plantilla que té entre mans el flaco viu feliç d'haver-se conegut, engreixant entre uns egos que no els deixen veure la duresa que plasmen els seus CV, el document que testifica que on ells veuen déus, la realitat mostra fracassats banyats amb gotetes de glamour prefabricat.

Potser el primer pas per a virar un rumb erràtic seria fer-los veure a la majoria d'ells que de no haver-se trobat un VCF arruïnat estarien veient la Champions per la tele, vestint la samarreta d'aquells equips que veritablement s'adapten al seu nivell, en lloc de tindre el privilegi de saltar al Allianz Arena portant l'oval coronat pel ratpenat. Però seria un exercici d'hipocresia, ja que ningú en l'entitat té la categoria moral suficient per a interpretar dit paper.

Fa massa que les plantilles es confeccionen cercant el pelotazo financer que mantinga viva una bombolla dins d'una altra ja esclatada en lloc de construir un roster competitiu. Preguntar que li passa al VCF seria fer una pregunta retòrica ja que passar, no li passa res. Està en una situació lògica, el cas estrany, seria el contrari. El cas estrany seria que un club desnaturalitzat, havent venut la seua identitat i els seus valors en el rastre per quatre perres, sense discurs, ni relat, reflectira sobre la gespa un extrem compromís i una inesgotable exigència que evitaren la relaxació d'un equip donat a prendre's vacances quan la critica general els fa creure que ja han complit amb la seua obligació.

Una entitat que no posa en valor la seua marca, ni es fa de respectar, que lluny d'imprimir un segell propi en uns jugadors nouvinguts els adverteix que aterren en un manicomi, no se li pot demanar més que fer el ridícul cada dos per tres, deixant-los que es mostren, com equip vulgar que és, davant els més grans per por ha fer el major dels ridículs, ensenyant sense saber-lo l'únic camí per a que una plantilla sense peces determinants puga arribar a la glòria: la intensitat, el joc col·lectiu, el bloc.

I d'això tenim molta culpa “els demés”, incapaços de saber anteposar el club a les persones, temerosos de dirigir les critiques cap a un grup de milionaris que decideixen per l'article 33 desconnectar quan a ells, i no als interessos de la institució, els convé, tan abstrets en el seu interès individual que són incapaços de veure la importància classificatòria que tancava l'encontre en La Rosaleda. Ensimismats en eixe segell al seu passaport que els diu que estan ací de passada per a guanyar-se una millor fitxa en altres latituds.

Exercim, o presumim, d'una falsa exigència, soles reflectida cap a l'inquilí de la banqueta, negant-nos a estendre-la cap a la tribuna i la gespa com si alguna por infantil ens ho impedira, sense voler comprendre que l'èxit és una coreografia bé executada que implica a múltiples actors, deixant al jugador del VCF vivint massa còmode en la catàstrofe. I així estem.