Quan aquells dos estils enfrontats dividien al país, convertint qualsevol altra opció en una heretgia, Hennes Weisweiler va expulsar de la seua falda a Udo Latek, donant-li al Bayern l'ocasió de demostrar que era capaç de guanyar fins i tot traint l'estil bavarès. Un afront que encara cou en una terra que ha donat al futbol alemany a molts dels millors jugadors nacionals dels últims 40 anys i per la qual no estaven disposats a tornar a passar. Aquell episodi d'odi paternal que va generar un cisma de proporcions bíbliques ho va viure en primera persona un Heynckes que es va iniciar als 34 anys en les banquetes com assistent del fill proscrit, de retorn a una casa que va fer ús de bitlletera per a liquidar la trajectòria de l'arquitecte que va convertir al Gladbach en llegenda.
L'últim gran equip del oest, aquell dels vuitanta, va ser conduït per un Heynckes que sempre va fregar una glòria esquiva a manera d'amant impossible. Seguint la dinastia iniciada per Weisweiler i Latek, però ja no tornaria cap Bundesliga a la regió, ni altra UEFA, encara que moltes es van tocar amb la punta dels dits, gaudint amb encontres d'infart i lluites aferrissades mentre una massa entusiasta veia com el seu vell enemic es declarava en fallida al 1979, desapareixent de l'elit, sucumbint a mans d'un Hamburg imperial, d'un Bremen industrial però efectiu i d'un irreverent Stuttgart. Era l'avantsala d'una gran traïció.
Aquella etapa de consagració de l'alumne avantatjat es va tancar amb llàgrimes als ulls, amb abraçades sentides i homenatges que fregaven el ritu religiós, vuit anys de glòria que va segellar amb una promesa pública: “Mai entrenaré a cap equip de la Bundesliga més que al Gladbach”. Tal dit i tal fet, tres mesos després, al 1988, i davant la sorpresa general, Heynckes es va fer càrrec del Bayern com fera més de deu anys arrere Latek, però esta vegada, es faria càrrec d'un equip sense estrelles, d'un club que estava vivint una dècada de penúries, asfixiat per una economia limitada. Eren anys de plom a Munich.
L'aura d'aplegador que sempre el va acompanyar la faria servir per a guanyar-se el respecte d'un Olímpic que encara hui, traslladada l'ànima al Allianz, el venera com a un pare. Va retornar l'esperança a una ciutat llastrada per a aconseguir un títol que soles recordaven els més vells de la contornà, disputant unes semifinals de Copa d'Europa que serien l'epitafi a quatre anys en els quals va aconseguir tocar metall per primera vegada en la seua carrera, i a casa d'un gegant dormit. El Bayern, que va morir sent bavarès, va ressuscitar a les mans d'un Die Fohlen, d'un fill de l'escola de Weisweiler, d'un dels cinc magnífics que van embotir les vitrines del Gladbach de títols, rècords i fama. Una nova paradoxa a la casa d'un club que si alguna vegada va presumir d'alguna cosa fou de ser genuïnament bavarès.
Una breu però estable aventura per Bilbao, Tenerife i un fugaç pas pel Reial Madrid – amb Champions inclosa – el durien de tornada a Alemanya per a dirigir al Schalke post Stevens, per a durar tot just uns mesos – “És un entrenador de la vella escola, i això està bé, però estem al 2004” van al·legar en Gelsenkirchen – abraçant un retir forçós que no va ser tal perquè la bogeria es va apoderar dels dirigents del Gladbach, convidant-lo a regressar a casa per a estupor d'un públic que ho va rebre entre insults i amenaces de mort fins a consumar-se el descens en un ambient guerra-civilista amb Heynckes com a epicentre.
La carrera de Jupp en les banquetes va trobar a Leverkusen tres anys de perdó on es va regenerar com entrenador, on va recuperar un respecte perdut dècades arrere, alçant de les ruïnes a una Werkself que ja havia assumit la seua eixida de l'elit després del trauma de Daum al 2002. Encara que no abandonaria el seu estatus de perdedor. 24 jornades invicte per a comandar la Bundesliga pareixien suficients per a dur al Bayer 04 a la conquesta d'un campionat perdut en 8 ocasions als últims quinze anys, però tanmateix, va finalitzar quart després d'un tram final de temporada més que desastrós, fent-li veure la necessitat de posar fi a una extensa i convulsa carrera.
Encara que allunyat dels temps d'estretors, on guanyar era més un somni ocasional que una costum, Hoeness li va donar el retir daurat que potser es mereixia, posant-lo a les ordres d'un equip destrossat pel conflicte intern amb Van Gaal i amb una final de Champions a casa com a obsessió. La derrota davant el Chelsea va evitar que per segona vegada en la història un gladbacher fera campió d'Europa al rival més odiat al Bökelberg, i tenint a un traïdor com entrenador, un enemic del poble al que encara hui és rebut amb insults i menyspreus. Latek va ser expulsat per déu del paradís, regressant per voluntat pròpia trencant el seu compromís amb el diable, però Heynckes va jurar no entrenar mai a un altre.
Ara té altra oportunitat d'alçar la competició maleïda del Gladbach dirigint al rival, per a retir-se a la seua casa de Mönchengladbach a gaudir dels seus néts mentre revisa un correu ple de cartes que segueixen insultant-lo... o donar-li una última satisfacció als seus veïns, la d'eixir al carrer a celebrar altra derrota del Bayern a la Champions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada