En el restaurant de la Torre Eiffiel, en un sopar de gal·la a manera de clausura de la Eurocopa de 1960, es van lliurar les medalles al mateix temps que una gossada de directius europeus i funcionaris russos emprenien una peculiar guerra per a aconseguir o evitar la deserció de les seues estrelles cap a occident, la victòria els havia convertit en símbols nacionals, i per tant, en esclaus del règim.
Viktor Ponedelnik tenia 23 anys i va arribar a París des de la segona divisió soviètica per anotar el gol que li donaria l'únic títol continental a la selecció de la URSS. En el vell Parc dels Prínceps van vèncer per 2-1 davant Iugoslàvia per a tranquil·litat d'uns jugadors que havien vist anys arrere (Olimpíades de 1952) com una derrota enfront del combinat de Tito deslligava les ires de Jrushchov fins al punt de degradar als internacionals com militars, expulsant-los de l'equip. Perdre no era una opció a causa de aquella rivalitat entre Belgrad i Moscou. I això que els balcánics es van avançar al marcador, "havia pánic per perdre", afirma l'ex- jugador.
Excels en virtuts no va faltar sort al combinat roig durant el torneig, els seus rivals en la final van arribar després d'una tibant partida davant França en semifinals, imposant-se per 4-5 fent mal bé un avantatge de dos gols al minut 75, i en quarts, la selecció espanyola no es va presentar al·legant motius polítics. Encara que Ponedelnik ofereix altra versió en la seua biografia: “Ens varen dir que Helenio Herrera va vindre a veure'ns a Moscou setmanes abans del partit, li va impressionar l'ambient del Luzhniki, amb més de 100 mil espectadors al nostre favor desenvoluparem un joc magnífic per a vèncer per 7-1 aquell partit. En lloc de regressar a Madrid el seleccionador espanyol es va amagar a París durant dies, no va tornar a Espanya fins que la UEFA els va eliminar del torneig”.
En aquella final van concórrer tots els ingredients necessaris per a teixir el partit perfecte, rivalitat, cansament, pluja, un terreny impracticable, alguns dels millors jugadors del moment.. Yashin fou el culpable de que els caucàsics alçaren el campionat mantenint viva a la selecció fins l'últim instant, i dels seus guants, típics, de cuir negre va nàixer una assistència de 60 metres que va reposar com una ploma en els peus de Misha Mesji, un veloç extrem que va deixar arrere als seus marcadors fins a posar el baló en el cor de l'àrea.
El modest camperol de Rostov, un xic de pèl clar, fort de complexió i de vida senzilla que a pesar de militar en segona divisió va despertar l'admiració dels soviets per les seues inmensurables qualitats, va arreplegar el baló per a ser conscient del gol una vegada en terra, adolorit i atordit per aquella esfera de cuir que havia guanyat quilos gràcies a l'aigua per a estampar-se en el seu front i despertar el deliri en les graderies. La burocràcia no li va permetre creuar l'encara inexistent teló d'acer, però a la seua arribada a Rússia viuria dos traspassos forçats.
La revolada que va ocasionar el seu trasllat al CSKA va alçar tanta polseguera que fins als intel·lectuals soviètics van emprendre una àrdua campanya en els mitjans per a que Ponedelnik tornara a Rostov, el seu lloc d'origen, convertint-lo en el símbol del proletariat, el modest ciutadà, l'heroi que fugia de la vida còmoda i opulenta que li oferia el règim per a tornar a enfundar-se la samarreta de l'equip de la seua vida en una menuda ciutat de províncies. No seria l'únic intent, l'Spartak ho intentaria un parell d'anys després una vegada assentat el SKA en primera, encara que amb la mateixa fi. En ambdós casos tot just va disputar un parell d'amistosos.
Aquella final parisenca, eterna on les haja, va començar a disputar-se el diumenge i va acabar passada la mitjanit, ja en dilluns, en unes condicions inversemblants a dia de hui. Els internacionals van haver de tombar-se entre els tolls al terme dels 90 minuts per a preparar una prorroga que no va tindre treva fins que en el minut 113 aquell jugador el cognom del qual en rus significa “Dilluns” va trencar el seu front per a alçar l'únic titol europeu de la vella URSS.
D'aquell combinat que tot just va repetir onze quatre anys després, on també va disputar la final, només queden el propi Ponedelnik i el lateral esquerre Anatoli Krutikov, ambdós superen els setanta anys i fan vida en el camp, on passegen amb bicicleta i naden, per a recuperar els vells records enfront d'una vella televisió que els mostra a la Rússia moderna, la d'Arshavin, un combinat massa allunyat d'aquells anys daurats del futbol soviètic que arriba a Polònia i Ucraïna amb el desig de superar la barrera de 2008 i recuperar el prestigi perdut en els últims 20 anys.
I ho fa amb un Ponedelnik contemporani, amb Shirokov, un anti-heroi que ha passat de la penúria a la gloria per a trobar l'èxit superant la trentena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada