12 de juny 2012

Crack juvenil, suïcida, bohemi

Qualsevol habitual del metre berlinès pot creuar-se amb ell sense adonar-se, hi han dies que apareix abillat amb la seua xucla de cuir i acompanyat per la seua inseparable guitarra, altres, simplement, apareix disfresat amb estrambòtiques vestimentes. Poca gent sap que darrere d'eixe aspecte desendreçat, d'eixa excentricitat innata, s'amaga l'història d'un xic bondadós, de cor enorme, que va cridar l'atenció dels millors clubs d'Europa, i que ara, als seus 28 anys, viu en seixanta metres quadrats envoltat de llibres de Bukowski i de Noam Chomsky, amb discos dels The Smiths i Nirvana escampats en una habitació repleta de pintures acríliques, dibuixos al llapis i poesies que pengen de les parets com antídot a un passat que el va dur cap a la mort.

La biografia de Martin Bengtsson és una història d'obsessions dutes al extrem, d'un adolescent incomprès que va viure en la solitud, tan pendent d'enfocar la seua carrera esportiva que va oblidar crear-se una vida fora del rectangle de joc.

Amb la música superà una depressió que no sabia tindre, component cançons com a ocupació per a portar una lesió de menisc que el va apartar del únic lloc en el món en el qual es sentia útil, el camp de futbol. Però un simple fet, una decisió absurda d'una empleada mesquina el va espentar al abisme. Després de regressar d'una convocatòria amb la selecció sueca Sub-18 va trobar la seua habitació destruïda, tot allò que li feia mantenir-se viu fora del futbol, els seus dibuixos, les seues partitures, la seua obra, havia desaparegut. Les tempestes internes d'aquelles nits en solitud que aconseguia calmar amb la seua inquietud creativa van tornar per a atrapar-lo en un tancament espiritual que es va tornar en perjudicial per a la seua pròpia subsistència, volgué marxar-se, tornar a casa, però fer-lo suposava convertir-se en un perdedor, en un fracassat, possibilitat que el turmentava encara més.

Abans del caos

Com tants altres xiquets d'aquella Europa feliç del 94 Martin recreava en els carrers aquelles matinals de futbol suós enfront del televisor que portaven baralles amistoses entre amics per erigir-se en Romario o Bebeto, per ser el Henrik Larsson o el Tomas Brolin de metre i mig amb sabatilles esgarrapades i samarretes de tirants dos talles més grans del necessari. Veient aquella Suècia semifinalista en USA, enfundant en la seua inseparable maglia d'un Milan idolatrat, va decidir ser futbolista i construir la seua obsessió. Va jugar descalç en el carrer al vore un documental sobre els inicis de Ronaldo en les faveles, aprenent gràcies a un reportatge sobre l'escola del Ajax que no li serviria de res el talent si no aprenia a jugar en equip.

Aquell menut de 8 anys va conviure amb la solitud de la seua llar – de pares artistes – i amb el desig d'arribar a l'elit. Als 12 va pensar que pesava més del que requeria la vida d'esportista i es va entrenar durant cinc hores diàries, l'ofuscació va créixer tant que la seua progenitora va decidir fer ús d'influències per a dur-lo a l'escola del Örebo SK, perquè la pilota, va entendre, era millor droga que el tabac o l'alcohol, i donava millor vida que la d'artista.

Vestir-se de curt el feia sentir-se útil en un món que no creia seu, va viure massa ràpid. Als 16 anys va debutar a primera divisió, amb 17 ja era capità de la selecció sueca Sub-18 i un dels millors talents del continent, per acabar fitxant pel Inter, el rival del equip de la seua vida, la scuadra en la qual jugava Ronaldo, aquell home que va aconseguir fascinar-lo. Potser va aprendre d'ell el descar amb el que li va llançar a Materazzi un pontet per a ridiculitzar-lo en el primer entrenament amb els neroazurri, intentant emular el gol de Maradona davant Anglaterra en la seua segona pràctica amb l'equip professional.

Aquell suec irreverent va ocupar la portada de la Gazzetta dello Sport per a convertir-se sobre paper salmó en el garant del futur Inter.

L'enfonsament 

Companys, aficionats als cigarrets del riure, en l'equip primavera van aconseguir que es posara fi a la política de règim obert en la residència, obligant a Martin a trobar en la seua amiga la guitarra - adquirida en algun dels seus habituals atacs de compra compulsiva - l'instrument amb el qual aprendre a matar hores i comerciejar-se enemics. Va ser el seu primer pas cap al pou negre, excavat amb anterioritat en tancaments interminables front un videojoc compaginades amb eternes estades en la milla d'or milanesa - va renunciar a l'escola per a viure la vida. - La desubicació fora del terreny de joc feia estralls en un entorn al qual era incapaç d'adaptar-se.

Volia ser Kurt Cobain i Roberto Baggio alhora, compondre calmava el dolor d'aquell genoll trencat, fent-li oblidar la pesadura de veure's allunyat d'un terreny de joc, cosia la ferida que li provocava no poder trepitjar un tros de gespa escrivint cançons, dibuixant, va donar sentit a una vida d'excessos als quals va posar fi, per això la perduda de tot allò tingué sabor a cataclisme, sumint-lo en la perdició quan estava eixint d'ella, aquelles empleades dictatorials que li arrabassaven la seua creativitat una i mil voltes, aquells companys que sempre ho van mirar amb menyspreu per destacar en gran mesura amb una pilota entre els peus, van deixar de difuminar-se darrere dels seus dibuixos i escrits per a ocupar els seus pensaments en exclusivitat, el buit, durant aquell tancament, es va tornar en bogeria.

Un dia qualsevol, després de 48 hores consecutives escoltant en el seu MP3 “Days” de David Bowie es va tancar al bany de la seua habitació per a tallar-se les venes, per a deixar un món que li havia privat de les seues vies d'escapada quan més va creure entendre'l.

Renàixer 

“Ho teniu tot, diners, cotxes, qualsevol dona que vulgueu, ! sou jugadors del Inter !.. i tanmateix no sou feliços” eixes paraules penetraren en el seu cervell al obrir els ulls en l'hospital, envoltat d'aparells i d'un psicòleg incapaç, poc donat a intentar entendre com un xiquet de 18 anys amb el món als seus peus no sabia donar-li sentit a la seua vida. A Estocolm tornaria a trobar-se amb aquells que van oferir-li un rescat que va rebutjar dies abans de tallar els seus canells amb una fulla d'afaitar.

I encara pogué gravar el seu nom en les pàgines de la història de no ser per un titular de premsa (El fill pròdig ha tornat) que il·lustrava en negre sobre blanc el renàixer d'un jugador descomunal que va trobar en les files del Örebo SK una segona oportunitat, despertant-se amb aquella portada vells fantasmes, ansietats i temors en un xic que esperava en secret els partits entre malsons. Aquell dia va saber que el futbol no era un món per a ell i va decidir penjar les botes amb 20 anys i unes possibilitats infinites.

Primer de comentarista, després escrivint articles en premsa, i finalment refugiat a Berlín, lloc en el qual va reinventar-se com a músic, com artista i mecenes. La seua passió per la pintura va dur-lo a vendre algun que altre quadre per una important suma, va obrir la seua pròpia galeria d'art en 2008, però lo que realment li apassiona són les partitures, i Waldemaar, el seu grup, amb el que triomfa, el nou nom amb el qual amaga un rostre ja oblidat i al que mai ningú recordarà amb unes botes posades.

Al 2010 va regressar a Milá per primera vegada després del seu intent de suïcidi per a tocar “Keep all the demons away” en un menut local a mitja vesprada, narrant a colp de guitarra el seu turment personal entre aquelles parets de la pinetina. Mentre abandonava la ciutat per uns carrers deserts Milito, a Madrid, anotava el 2-0 per al Inter en la final de la Champions.

Martin Bengtsson, un home que podria estar a Kíev fent-li ombra a Ibrahimovic, ja ni tan sols fulleja els periòdics buscant un resultat, per a ell el futbol és un borrós record d'un passat que ha soterrat per a sempre.

(*) Martin Bengtsson no ha deixat d'acudir a teràpia des de fa deu anys. Una editorial sueca va traure a la venda la seua biografia en 2010 «I skuggan av Sant Siro» eixint en el mercat alemany en 2012 baix el títol «Freistoß ins Leben» (colp franc a la vida) les dos edicions s'han convertit en un best seller. A Suècia han dut el llibre a una obra de teatre d'èxit rotund.  Molts continuen veient a Bengtsson com un excèntric, encara que en la seua vida actual prima l'assossec i la tranquil·litat, mostrant-se tant en públic com en privat amable i feliç, a pesar de tindre cert èxit amb la seua música i les seues obres, contínua acudint de tant en tant al metre de Berlín per a tocar de forma altruista, ajudant fins i tot a aquells artistes que troba entre els concorreguts túnels del transport públic capitalí.

1 comentari:

Valent ha dit...

No he sabut contar millor esta història, però aplegues a estes alçades de curs esgotat mental i físicament no tinc la frescura ni l'inspiració per a fer res millor. Ho sent.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...